El privilegi de ser cruïlla

Els gestors culturals hem de potenciar el privilegi de ser cruïlla. Enllaço una entrevista que m’han fet recentment i que forma part de les diverses converses audiovisuals que l’equip d’Interacció està enregistrant amb gestors culturals catalans amb vista a les jornades que tindran lloc al mes de maig a Barcelona. La temàtica de les jornades serà el valor públic de la cultura.

Interacció: el valor públic de la cultura

La cultura em transforma físicament

La cultura és, per a mi, com una febre, com un corrent elèctric que fa un sotrac en el meu cos. No és aquesta una afirmació poètica; realment, amb aquestes paraules, vull ser descriptiva, objectiva. Per això, no entenc com la cultura, l’art (no entraré ara a definir què és, perquè és impossible fer-ho), es pot considerar en algun moment com un mer entreteniment. Sí, de vegades entreté, és clar, però a mi m’ha brindat moments de lucidesa que m’han comportat una obertura de la ment. No sé, m’ha fet viure i em fa viure emocions que em defineixen més les fronteres, els límits; del que sóc, del que som.

La cultura és com el sexe. No pots viure sense ella, perquè és una necessitat física que et transporta més enllà dels teus límits físics. Tot plegat, el que dic, sembla una palla mental (i perdoneu). Però no ho és. Hi ha instants que recordo amb molta intensitat, moments que m’han canviat la manera de ser. El dia que vaig entrar a la sala on hi ha Las Meninas, al Prado; quan les vaig veure, van desaparèixer les parets, la gent, va ser com una revelació. El dia que vaig posar-me al mig dels treu blaus de Miró; aquella sensació de diluir-me en aquell color màgic, no era jo. El dia que vaig entrar a les seccions de Van Gogh al Museu d’Orsay, després de veure quadres i quadres ben fets, ben executats, previsibles. El dia que vaig analitzar Salvat-Papasseit i vaig veure que, en certs instants, tenim la felicitat de fer que “res sigui mesquí”. El dia que vaig descobrir Joan Vinyoli; des de llavors se’m repeteixen una vegada i una altra: “Tot és ara i res…”, “Quedem-nos abraçats damunt la sorra, dos en un sol, del tot; llavis extensos com una migdiada”… Els dies que vaig escriure poemes i poemes escoltant les variacions Goldberg de Glenn Gould, sentint i resentint un cop i un altre la número 15. Els dies que vaig arribar a maltocar el primer temps de la Suite número 1 de Bach, amb el violoncel maldestre de 4t de carrera…

Recordo aquests i altres moments com una transformació física. No va ser un gaudi intel·lectual, va ser, principalment, una sensació, una obertura física de la ment, pessigolles a la pell i al pit, nervis a l’estómac. La meva vocació per la gestió cultural es mou per una voluntat similar a la d’una infermera: atendre les persones perquè puguin trobar-se bé, per assegurar-me que només per un instant puguin sentir aquesta emoció que ens fa créixer, que ens converteix en més humans. També vull que els meus fills puguin experimentar-ho. Sóc pretensiosa, potser sí. Encara no puc entendre per què els nostres governants, els banquers, tots aquells que remenen els mercats, no veuen que la felicitat i la salut de l’espècie passa per aquí.

Els voltors som nosaltres. Sobre ‘Bank’, de Jordi Abelló

L’amic Jordi Abelló em va demanar, fa unes setmanes, que fes un escrit per al seu nou projecte artístic, Bank. Després d’incloure’s a Verkami, en un tres i no res, Bank va rebre el suport econòmic necessari (de fet, en va rebre més del que esperava) i ja és una realitat: una exposició que combina pintura i vídeo i que, ara per ara, només la podreu veure a partir d’una aplicació de mòbil i desplaçant-vos fins a les coordenades de 8 seus bancàries de Barcelona i Madrid i de la Documenta 13 de Kassel. D’aquí un mes ja es podrà veure al web del Jordi, però, mentrestant, enllaço el text que vaig escriure per introduir el projecte. Les aparences enganyen i crec, fermament, que els voltors som nosaltres; per sort.

És l’hora de dinar

Imagineu-vos el vent colpejant la càmera. Una esplanada de pols, de terra, coberta per herbes seques, òssos, branques, cossos, restes de cossos. Un tros de terreny, estèril, amb una funció única: ser el plat de desenes de voltors.

I imagineu, avui, una dotzena de retrats, dels banquers més rics del món, repartits entre la terra, sota pedres gruixudes que es converteixen en petjapapers de l’estratègia, d’aquells que ens xafen el cap sense contemplacions. Són retrats magistrals que estudien uns rostres anodins per trobar-ne veritats: l’origen de la cobdícia, els límits de l’avarícia.

Les pedres s’amunteguen entre trossos i cossos, es barregen entre vísceres i pèl. Ells, els rostres pintats, també són en aquest monticle, retinguts sota les pedres. I l’home del camió agafa l’últim cubell i n’aboca, a sobre, les entranyes i la sang. És l’hora de dinar.

L’aposta de Jordi Abelló és compromesa, és inquietant. Ens convida a observar el comportament d’uns animals magnífics, que han sortit molt malparats en l’ordre simbòlic dels éssers humans. La cultura més recent, que té panic de la mort, els rebutja perquè escuren els cadàvers i s’alimenten d’immundícia. Sovint els associem a una moral reprobable, a un comportament egoista; no ens agraden, no ens agrada el que representen.

Són una espècie protegida, en perill d’extinció, que necessita aquestes cites periòdiques que Jordi Abelló ha volgut enregistrar amb aparença de document. Els voltors sobrevolen lentament el muntell de menjar, s’hi apropen en comunitat, s’hi recolzen, el tasten, s’hi acarnissen, se’l disputen. Però no oblidem que, sota, sols, hi ha els banquers que malden per desprendre’s de les pedres i que tot és un experiment, una prova que serveix per comprovar com acaben aquests retrats, quines formes hi dibuixa l’afany, la fam, dels voltors.

L’obra d’Abelló subverteix els prejudicis i integra un missatge esperançador. Potser és més senzill aferrar-se a la simbologia que hem atorgat a aquestes bèsties i veure-hi una venjança manierista, una metàfora que es menja el sentit i l’anul·la. Jo, malgrat les semblances aparents entre els perfils afilats dels cobdiciosos i dels voltors, hi veig, però, un altre gest: la proclama d’una comunitat tímida, afamada, que avança lentament i pesada, que pren la iniciativa a poc a poc i amb desordre, que s’ha de conformar amb les restes que li ofereixen i apropiar-se’n, amb desconfiança; però també una societat que s’apodera de l’espai, que coneix i reconeix la força d’un objectiu comú, que comparteix, que s’intueix forta i palpitant, que reneix de la corrupció.

Una banda sonora que convida a aixecar el vol.

Us podeu baixar l’aplicació per a Android aquí. Apple no ha permès incloure-la a l’AppStore. La foto és una de les recompenses, magnífica, que Jordi Abelló regala als mecenes del projecte.

La gestió cultural i l’escola. Noves propostes per una escola creativa dia a dia

Aquesta setmana ens hem retrobat amb algunes companyes mares de l’escola del meu fill  de tres anys per començar a dissenyar les activitats culturals que farem des d’ara i fins al mes de juny. Amb elles, i amb alguns pares més, hem creat, en aquest primer curs escolar, una comissió literària i creativa dins l’AMPA del col·legi, moguts per una inquietud d’implicar-nos-hi a partir de l’organització d’accions que serveixin tant als nens i nenes com a nosaltres.

Durant el primer trimestre, vam dur a terme un Taller de poemes objecte que va funcionar bé i que properament explicarem a la Universitat Rovira i Virgili després de ser escollit com a bona pràctica i, en aquests mesos que queden de curs, tenim la idea, entre altres iniciatives, de desenvolupar una activitat titulada Escriu-me, que assajarà l’escriptura damunt d’un paper diferent, el de la roba, el del cos, i una altra en què experimentarem la intensitat poètica que es pot transmetre amb el “silenci” del llenguatge de signes.

Aquests dies en què estem pensant com concretar totes aquestes idees que volen fer sentir la poesia, la creació, de primera mà (físicament, primàriament), penso sovint que la gestió cultural pot fer molt per a les escoles, que els gestors culturals hi podem tenir un paper fonamental i que les àrees de cultura de les administracions públiques haurien de plantejar-se molt més seriosament la seva aportació en aquest sentit. Perquè els gestors culturals som, molt sovint, la cruïlla on van a parar creadors, entitats, agents, propostes i  reivindicacions diverses, i som també els que podem facilitar el contacte de l’escola amb el sector cultural i provocar que la ciutat i l’escola, l’art viu i les aules, no estiguin allunyats l’un de l’altre.

Podríem donar per fet que l’escola està permanentment en contacte amb la cultura i la creativitat; i ho està, però crec que només d’una manera determinada. Hi són, però estan acotades pels límits dels currículums escolars, per mètodes pedagògics, per horaris, per calendaris, per una practicitat necessària. Els gestors culturals, en canvi, treballem la cultura des de les entranyes, en coneixem els processos de creació, de construcció, de difusió, i, el nostre coneixement, el nostre assaig amb públics ciutadans diversos (els èxits i els fracassos viscuts), la nostra intermediació amb creadors, pot aportar una altra experiència de la cultura i la creació als nens i nenes, ja des dels tres anys, que complementa la línia de treball de les escoles.

Sense anar més lluny, i com a exemple, les activitats que proposem durant aquest primer curs des de la nostra comissió de l’AMPA es basen o s’inspiren en accions poètiques ja realitzades i comprovades per la plataforma de joves creadors La Pell del Llavi, de manera que les hem versionat i adaptat per a l’entorn de l’escola sabent prèviament com van funcionar.

La gestió cultural, doncs, pot provocar un apropament a la creació i a la cultura que trenqui les fronteres conceptuals, temporals i físiques que l’escola necessita per al seu funcionament, però que, en certs moments, poden ofegar-la. El lema de la comissió que hem creat és “per una escola literària i creativa dia a dia” i ara que la intenció és organitzar “la setmana cultural” al centre, nosaltres no hi hem proposat cap activitat de manera especial, perquè entenem que la cultura és una necessitat bàsica, diària (com menjar, com beure, com viure), i no volem que es percebi com un fet excepcional que s’aïlla en un període de temps concret.

Des de la gestió cultural, sense dubte, també podem fer això dins de les escoles: treballar per la quotidianitat de la cultura, per descosir aquesta visió de la cultura com un fet excepcional, perquè, malgrat que l’excepcionalitat també pot tenir una lectura positiva, és l’element del qual es prescindeix més ràpidament i sense remordiments quan van maldades, com per desgràcia veiem que està passant dia a dia en el nostre món miop i falsament quadriculat.