El joc, la disfressa de l’aprenentatge

doble-pagina-dossier-fet3-715x536Aquest mes de gener ha sortit a la llum el 3r número de la revista Fet a Tarragona. En aquest darrer número, s’hi pot llegir un dossier de 16 pàgines dedicat a August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort, una data que Tarragona celebrarà intensament aquest 2014. Si no ho heu fet ja, us recomano vivament que us hi subscriviu i rebeu la revista a casa.

Dins la secció Animal de 3 potes, hi publico, a cada nova entrega, un article. Avui, aquí al blog, comparteixo l’article que vaig escriure per al 2n número, el corresponent a novembre-desembre. Espero que us agradi!

La disfressa de l’aprenentatge

Fa pocs dies algú va compartir a Facebook una afirmació que em va encantar. Deia: “El joc és la disfressa de l’aprenentatge.” Aquesta frase del neurocientífic Francisco Mora em porta a una idea que em ronda pel cap ja fa temps. El fet de ser mare, per simple observació, em du a pensar-hi.

Quan els infants comencen l’escola, ho veiem natural; no dubtem que a través del joc, és a dir, experimentant i gaudint amb les mans, l’oïda, la veu…, és com aprendran les coses, com adquiriran les eines i descobriran el món. A mesura, però, que superen cursos i cicles, l’aprenentatge dels nens i les nenes cada cop és més “ordenat”, més “seriós”, més “important”; i poso els adjectius entre cometes per fer evident que només es tracta de qualificatius aparents. La realitat és que la creativitat va desapareixent del recorregut pedagògic i el joc s’estigmatitza i es relega a moments concrets del dia, acotats, fins i tot, temporalment; com un premi; o com una frivolitat.

Tant és així que arribem a adults pensant que l’aprenentatge “real” només és possible seient davant la taula o en una aula per engolir al màxim de ràpid possible la informació que rebem dels experts i creient que tot allò que fem per afició és una llicència que ens permetem per relaxar-nos, i que està per darrere de les obligacions que tenim. No concebem els infants sense el dret de jugar, però, en canvi, ens el neguem quan ens fem grans.

En aquest sentit, d’una banda, és molt positiva l’expansió que últimament han experimentat les propostes alternatives en l’educació; d’una altra, l’oportunitat que les xarxes socials ens donen és immensa. Un exemple que conec de prop: Instagram, una xarxa dedicada a la fotografia que proposa als seus usuaris compartir imatges, a les quals es poden aplicar filtres. Una idea molt simple. I molt potent. La xarxa compta amb 150 milions d’usuaris al món i totes les persones que hi són de fa un temps us diran que les fotografies que hi penjaven els primers dies no tenen res a veure amb les últimes, que la millora és substancial.

Aquesta higiene visual de què parla Joan Fontcuberta, la possibilitat que Internet ofereix d’obrir l’aixeta des de casa i fer rajar desenes d’imatges cada dia, ens porta inevitablement a educar la mirada. Però, a més a més, aquí l’aprenentatge, en realitat, arriba amb el joc, perquè els instagramers proven, experimenten i reben un retorn dels seus seguidors. La simple opció d’aplicar un filtre a la imatge, de retocar, és un gest que obre, encara que sigui lleument, la porta de la creativitat dins de cadascú, que planta, davant seu, una forquilla d’opcions. A través del joc, doncs, el gest els porta a decidir i, per tant, a aprendre. És escrivint com entenem el que costa escriure bé, és tocant un instrument com valorem el bon intèrpret; en definitiva, és “fent” com “apreciem”.

Sovint penso que la màxima preocupació de les polítiques culturals públiques hauria de ser precisament no estroncar la necessitat de jugar que mostrem en la infància. L’accés a la cultura no el determina el fet de posar una entrada més barata o més cara, sinó el fet de mantenir les ganes d’experimentar i de créixer que tenim de petits. És una comesa difícil, però no impossible, perquè, per sort, la inèrcia, dins nostre, és forta. I sovint també penso en les pors que mostren alguns professionals i artistes quan senten perillar el seu estatus davant de les eines i els medis tecnològics. Podem pensar que la xarxa dóna via lliure a la banalització, que potser s’excedeix en les postes de sol, les citacions cèlebres, els poemes sobrers i els curts casolans; però, en definitiva, estem assistint a un retorn cap a la nostra essència, a l’oportunitat d’aprendre i créixer des de la creativitat i la llibertat i amb l’opció de fer-ho en societat, juntament amb els altres.

Crancs, sirenes, vaixells, sardines… Una bona collita de poemes objecte!

Fa pocs dies, l’Albert Anguera i jo mateixa hem iniciat un nou projecte, Infants Creatius, amb la voluntat d’apostar per un tipus de cultura que ens encanta, que és la de la cocreació, la de la cultura que busca la participació emocional, activa, directa i creativa de les persones, en aquest cas, dels infants.

Una de les primeres accions que hem dut a terme és aquesta ‘Pesca de poemes objecte’ amb l’acollida de la Biblioteca Pública de Tarragona. En comparteixo avui el resultat amb el desig que en vinguin més i us convido a donar un cop d’ull al nostre blog.

infants creatius

Aquest matí hem dut a terme una pesca de poemes objecte molt fructífera al Museu del Port. Us deixem algunes imatges de les petites obres que han fet les famílies que hi han assistit, a partir d’objectes quotidians que han portat de casa.

Esperem que us ho hàgiu passat bé. Moltes gràcies a tots i a totes per venir i a la Biblioteca Pública per emprendre aquest primer viatge amb nosaltres!

View original post

Animal de 3 potes: La cultura, un dret social

fet-doble_s-300x225Avui comparteixo el primer dels articles d’opinió que he escrit per a la revista Fet a Tarragona, una nova publicació de la ciutat que explica amb profunditat aquella història de què no s’acostuma a parlar, la història que escrivim entre tots dia a dia; l’altra actualitat. Us recomano vivament que us hi subscriviu. Al novembre surt al carrer el 2n número. He anomenat la secció en què aniré publicant articles sobre cultura amb el nom d’Animal de 3 potes.

La cultura, un dret social

En els últims temps, una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la generació d’ocupació, etc. És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques i que el sector cultural no ha de caure en el parany. Perquè la cultura és simplement una qüestió de salut, individual i col·lectiva.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que aquest dret l’hem de tenir tots, sense fer distincions. Però els éssers humans també som emoció, som ment, som poble, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i, en canvi, aquesta evidència sembla que mai (recordem-ho, ni en l’època que hi havia diners), a casa nostra no ha tingut prou pes per promoure la cultura de manera adequada.

No es tracta de queixar-se, com sempre, i plorar perquè estem en desgràcia, sinó d’analitzar alguns dels errors i dels encerts que hem fet. La gestió política acostuma a preveure’s egoistament en el curt termini dels mandats i en poques ocasions té la generositat d’allargar mires i construir estructures sòlides que els superin, però els professionals de la cultura, els creadors, els agents en general i els ciutadans ens hem d’entendre coresponsables a l’hora de defensar la cultura; de defensar-la no pas com un fet excepcional, del qual es pot prescindir quan arriben les tisores, sinó com una necessitat quotidiana que ens permet estar sans, ni més ni menys.

És simptomàtic observar com la presència del sector cultural en la lluita iniciada amb el 15M es va fer sentir, de manera rellevant, només a partir de l’anunci de l’increment de l’IVA en les entrades i productes culturals. Prèviament, en tots aquells mesos d’acampades i reivindicació, el buit dels defensors de la cultura com a dret social era enorme. I estic segura que els mateixos agents de la cultura, davant de les retallades i les agressions que han patit la sanitat i l’educació, s’han arribat a sentir malament a l’hora de voler preservar el seu territori, com si es donés per fet que hem d’escollir i que podem prescindir d’alguna de les tres àrees més essencials per a l’ésser humà, que podem caminar sense una de les tres potes que ens sustenten. I tot és perquè durant molts anys també ens hem deixat endur pel corrent i ens hem sentit còmodes a fomentar la cultura de la diversió o bé la cultura elitista que perpetuava l’estatus d’alguns.

Sóc del parer que, avui dia més que mai, els gestors culturals públics hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones sentin la necessitat d’accedir a la cultura i no la bandegin de la seva vida diària. Ara bé, també cal que ho facin, per exemple, els creadors, canviant el rumb i obrint-se a experiències de cocreació amb els ja mal anomenats “espectadors” (un cas recent que ens serveix d’exemple és el taller Urbs, de la ballarina Àngels Margarit, proposat aquest estiu pel CA Tarragona); o les institucions que programen o exhibeixen, anant més enllà de la intenció dels mètodes pedagògics tradicionals, emmirallant-se en projectes participatius tan reeixits com el de la Biblioteca Pública de Tarragona.

I un consell, per si algú no sap per on tirar i vol recollir-lo. La política cultural pública té una línia de foment crucial: la gestió de les biblioteques, dels centres cívics i de les escoles, és a dir, dels centres d’atenció primària de la cultura. I no cal trencar-se gaire el cap per deduir-ho.

Gaudí i Abelló a l’Escola Literària i Creativa

L1050368

El projecte d’Escola Literària i Creativa de l’Escola El Miracle de Tarragona, que vam iniciar un grup de pares el curs passat, va rebre, al desembre de 2012, un accèssit del Premi IMET Josep Vives Ciurana, valorat en 800 euros i 300 de material didàctic. Això, i també les ganes de continuar aprenent i d’implicar-nos amb l’escola dels nostres fills i filles, ens fa continuar-lo enguany amb força. Durant el mes de febrer, gràcies a la intervenció de l’artista Jordi Abelló, hem dut a terme l’activitat La taula de Gaudí, amb les classes dels més petits, P3, P4 i P5.  Ha estat una pràctica innovadora i una experiència que difícilment oblidarem. Una manera immillorable de viure i explicar el procés creatiu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les activitats del curs 2012-2013 que hem fet i que tenim previstes fins al juny són aquestes:

    • Febrer. La taula de Gaudí: activitat per a P3, P4 i P5, que ha comptat amb la complicitat de l’artista Jordi Abelló. Ell ha guiat els més petits perquè construeixin arquitectures a partir d’elements naturals i d’objectes trobats, les ombres dels quals s’han projectat i han dibuixat la silueta d’una ciutat, emulant el principi de la creativitat i la manera de fer de Gaudí.
    • Març-abril. Silenci poètic: a partir d’una poema de Joana Raspall s’ha demanat a les classes de 4t, 5è i 6è que n’aprenguin un fragment en llengua de signes. En el cas d’Infantil, se’ls ha demanat fer certs moviments amb el cos que acompanyin el sentit del poema. Un cop se l’hagin après, es farà una teatralització conjunta de tot el poema.
    • Setmana cultural: enregistrament del vídeo de Silenci poètic i realització del taller El mar del Miracle per als més petits.
    • Maig. Amb gust de lletra: l’escriptora Fina Anglès oferirà als nens i nenes de 1r, 2n i 3r un berenar literari, és a dir, un berenar en què es combinaran contes propis amb el menjar. Les narracions explicaran aventures al voltant dels ingredients que formaran part del berenar: coca amb xocolata.

Us convido a unir-vos a les nostres xarxes:

Grup obert a Facebook

Slideshare de l’Escola Literària i Creativa