Ciutats alternatives, ciutats augmentades

[Article publicat al núm. 9 de la revista Fet a Tarragona, gener 2015.]

Escric aquest article quan l’any encara no ha acabat i no puc evitar que agafi un to de balanç. Miro enrere i veig que, en la majoria dels projectes culturals en què he estat més implicada durant el 2014, hi ha un fil conductor comú: l’impuls de traçar rutes alternatives per la ciutat on visc, Tarragona. Hi penso una mica més i concloc que, com acostuma a passar, no és una mania meva, sinó una tendència creixent, que recorre, fa ja uns quants anys, algunes de les noves i no tan noves propostes que se’ns ofereixen, aquí i a fora.

Deixeu-me que us en parli una mica: que personalitzi primer per arribar, després, a altres casos. D’una banda, durant el 2014, per exemple, he tingut la sort de poder participar en la creació de l’IgersMap de Tarragona, el primer mapa del món fet per i per a instagramers, és a dir, per i per a usuaris de la xarxa social Instagram. Va néixer amb la idea de connectar els mons físic i virtual, d’establir en el mapa presencial de la ciutat aquells punts on un instagramer portaria un amic seu que vingués de visita a fer una bona foto per compartir-la. Tenint en compte, doncs, criteris purament fotogràfics i estètics, 115 usuaris van enviar 500 imatges corresponents a 119 localitzacions que són interessants des d’aquest punt de vista. El criteri visual no es fixa només en la història que una paret té al darrere i, per tant, com era previsible, la Catedral, per exemple, n’és un punt tan popular com el Far de la Banya, l’Amfiteatre hi té un interès similar al que adquireix la corba del Vial de Bryant i els grafits del Pau del Protectorat i de Sant Antoni M. Claret, entre molts altres, hi estan també geolocalitzats.

Aquest projecte, senzill d’entendre i laboriós de construir, és el treball més participatiu que he desenvolupat fins ara, perquè no ha estat dirigit discursivament en cap moment. Es partia d’una única localització preestablerta, el piló dels InstagramersTGN creat a Pilon’s Street, el nom artístic del carrer Comte; tota la resta han estat espais proposats lliurement pels igers, de manera que, de la suma de tots plegats ha sorgit una manera diferent de conèixer la ciutat, una alternativa basada en els gustos dels mateixos habitants, que han esdevingut amfitrions generosos i “autèntics”. A igersmap.com (o adquirint la versió impresa del mapa a les oficines de Turisme), podreu treure conclusions del discurs que s’ha generat col·laborativament amb aquesta eina i de les diferències i coincidències que manté amb el discurs oficial de Tarragona.

D’altra banda, en el marc del Centre d’Art, El Teler de Llum, una altra proposta en què he treballat directament, ha iniciat el camí de traçar una Ciutat Sonora, és a dir, diverses rutes que ens mostrin Tarragona també d’una manera emocional, però a través del so. El 2014, el músic Miquel Àngel Marín ha dibuixat set punts al mapa corresponents a les cases de set amics seus, per fer-nos entendre que sovint la construcció visual que fem dels llocs es basa en raons estrictament afectives. Els amics del Miquel Àngel van intervenir en el passeig que vam fer parlant, tocant, cridant… a través del seu intèrfon, un element que aïlla i connecta alhora l’interior de l’exterior i que sovint hi posa barreres també conceptuals.

Com aquests exemples que conec de prop, actualment hi ha altres inciatives que construeixen noves narratives de Tarragona: Argos Serveis Culturals ofereix visites que ens descobreixen històries curioses menys conegudes (llegendes nocturnes i aventures de pirates); els plafons artístics del Display any rere any tracen camins suggerents en vuit espais de la via pública; la ruta pels indrets literaturitzats per Pin i Soler ja s’ha consolidat com una proposta professional periòdica…, i en podríem dir força més que porten temps al darrere.

Sembla, doncs, que les ciutats últimament necessiten explorar aquestes realitats augmentades amb valor afegit, interpretacions que s’hi sobreposen per tenir-ne una vivència més adaptada a les afinitats i que evita, cada cop més, els estàndards.

Crancs, sirenes, vaixells, sardines… Una bona collita de poemes objecte!

Fa pocs dies, l’Albert Anguera i jo mateixa hem iniciat un nou projecte, Infants Creatius, amb la voluntat d’apostar per un tipus de cultura que ens encanta, que és la de la cocreació, la de la cultura que busca la participació emocional, activa, directa i creativa de les persones, en aquest cas, dels infants.

Una de les primeres accions que hem dut a terme és aquesta ‘Pesca de poemes objecte’ amb l’acollida de la Biblioteca Pública de Tarragona. En comparteixo avui el resultat amb el desig que en vinguin més i us convido a donar un cop d’ull al nostre blog.

infants creatius

Aquest matí hem dut a terme una pesca de poemes objecte molt fructífera al Museu del Port. Us deixem algunes imatges de les petites obres que han fet les famílies que hi han assistit, a partir d’objectes quotidians que han portat de casa.

Esperem que us ho hàgiu passat bé. Moltes gràcies a tots i a totes per venir i a la Biblioteca Pública per emprendre aquest primer viatge amb nosaltres!

View original post

Animal de 3 potes: La cultura, un dret social

fet-doble_s-300x225Avui comparteixo el primer dels articles d’opinió que he escrit per a la revista Fet a Tarragona, una nova publicació de la ciutat que explica amb profunditat aquella història de què no s’acostuma a parlar, la història que escrivim entre tots dia a dia; l’altra actualitat. Us recomano vivament que us hi subscriviu. Al novembre surt al carrer el 2n número. He anomenat la secció en què aniré publicant articles sobre cultura amb el nom d’Animal de 3 potes.

La cultura, un dret social

En els últims temps, una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la generació d’ocupació, etc. És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques i que el sector cultural no ha de caure en el parany. Perquè la cultura és simplement una qüestió de salut, individual i col·lectiva.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que aquest dret l’hem de tenir tots, sense fer distincions. Però els éssers humans també som emoció, som ment, som poble, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i, en canvi, aquesta evidència sembla que mai (recordem-ho, ni en l’època que hi havia diners), a casa nostra no ha tingut prou pes per promoure la cultura de manera adequada.

No es tracta de queixar-se, com sempre, i plorar perquè estem en desgràcia, sinó d’analitzar alguns dels errors i dels encerts que hem fet. La gestió política acostuma a preveure’s egoistament en el curt termini dels mandats i en poques ocasions té la generositat d’allargar mires i construir estructures sòlides que els superin, però els professionals de la cultura, els creadors, els agents en general i els ciutadans ens hem d’entendre coresponsables a l’hora de defensar la cultura; de defensar-la no pas com un fet excepcional, del qual es pot prescindir quan arriben les tisores, sinó com una necessitat quotidiana que ens permet estar sans, ni més ni menys.

És simptomàtic observar com la presència del sector cultural en la lluita iniciada amb el 15M es va fer sentir, de manera rellevant, només a partir de l’anunci de l’increment de l’IVA en les entrades i productes culturals. Prèviament, en tots aquells mesos d’acampades i reivindicació, el buit dels defensors de la cultura com a dret social era enorme. I estic segura que els mateixos agents de la cultura, davant de les retallades i les agressions que han patit la sanitat i l’educació, s’han arribat a sentir malament a l’hora de voler preservar el seu territori, com si es donés per fet que hem d’escollir i que podem prescindir d’alguna de les tres àrees més essencials per a l’ésser humà, que podem caminar sense una de les tres potes que ens sustenten. I tot és perquè durant molts anys també ens hem deixat endur pel corrent i ens hem sentit còmodes a fomentar la cultura de la diversió o bé la cultura elitista que perpetuava l’estatus d’alguns.

Sóc del parer que, avui dia més que mai, els gestors culturals públics hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones sentin la necessitat d’accedir a la cultura i no la bandegin de la seva vida diària. Ara bé, també cal que ho facin, per exemple, els creadors, canviant el rumb i obrint-se a experiències de cocreació amb els ja mal anomenats “espectadors” (un cas recent que ens serveix d’exemple és el taller Urbs, de la ballarina Àngels Margarit, proposat aquest estiu pel CA Tarragona); o les institucions que programen o exhibeixen, anant més enllà de la intenció dels mètodes pedagògics tradicionals, emmirallant-se en projectes participatius tan reeixits com el de la Biblioteca Pública de Tarragona.

I un consell, per si algú no sap per on tirar i vol recollir-lo. La política cultural pública té una línia de foment crucial: la gestió de les biblioteques, dels centres cívics i de les escoles, és a dir, dels centres d’atenció primària de la cultura. I no cal trencar-se gaire el cap per deduir-ho.

Art i Internet: projectes en el medi. 6. L’arxiu de Lo Pati

Avui us vull parlar d’una de les facetes de Lo Pati, el Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, un projecte que utilitza Internet en un sentit diferent del dels projectes que hem vist fins ara, però que, com els altres, aprofita les bondats del context virtual.

Captura de pantalla 2013-07-26 a las 17.48.30

Parlem d’un web que ens queda més lluny físicament, però ben a prop en afinitats: la de Lo Pati, i, en concret, l’espai d’arxiu, que hi recull l’activitat més destacada a les Terres de l’Ebre en l’àmbit de les arts visuals des de 1989. En aquest cas, Internet visibilitza un dels objectius del Centre i ens permet consultar esdeveniments, però, sobretot, textos, catàlegs, imatges i documentació que s’hi associen. De fet, aquest és un dels valors que Blai Mesa, el director, aporta amb gran encert en tots els projectes que impulsa, amb la certesa que “l’arxiu (també) fa la cosa”.

http://www.lopati.cat/

[Aquesta informació forma part de l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19).]