Molts cops les paraules són insuficents a l’hora de voler dir les coses realment importants, perquè només són un intent de fixar, ordenar i quadricular les emocions. Paradoxalment, però, els mots, els conceptes, són, gairebé, l’únic material que tenim per comunicar idees, per explicar-nos i fer-nos entendre.
Evitar el verb és evitar el temps, i, en tot cas, només podem evitar el temps de manera fugaç, algun instant despistat (aquesta podria ser la definició del present)… Després hem de continuar endavant, habitant-lo, dominant-lo fins a tenir la il·lusió que amb el verb podem transformar la nostra història.
En aquest blog intento explicar-me i oferir la meva veritat sobre les noves espècies culturals que neixen quan s’utilitza Internet com a medi (i no tant com a mitjà), sobre projectes culturals que visc des de la meva ciutat, Tarragona (#culturaT), sobre cultura per a infants (Infants no cresqueu!), perquè crec profundament en la seva transcendència, i sobre poesia (Avui al vers), perquè la literatura, per a mi, és l’art més essencial. Per ara això, i ja veurem què més sorgeix.
En tot cas, sempre amb la premissa que cal treballar per garantir que la cultura sigui una necessitat quotidiana.
Evito el verb
Evito el temps i evito el verb,
l’espai, els dits, la veu, l’oxigen
que respiro en vertical.
Així estirada en paral·lel,
davant per davant, erectes els extrems,
retrobo el fil de l’argument,
la història que ens explica i ens manté
dintre del món.
S’atura el mot i entra el sentit.
M’aboco al marge i em retinc.
I em poso sobre teu per penetrar-te
i digerir, amb crits estranys i incontrolats,
la veritat d’aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.
Evito el verb 
No llenguatge, doncs. Dues rectes en intersecció, dos cossos, coincidint, ho acaben sabent tot de si mateixos. Per tant, després de l’èxtasi i el sentit, què hi ha que es pugui assumir com a significat? Queda alguna esperança per continuar? Què hi ha que es pugui humanament fer després de l’extinció del verb? Jo, per part meva, la resurrecció…
Després queda assumir que el llenguatge és limitat, cosa que és alliberadora, i, d’altra banda, s’obre el repte d’intentar tensar-lo un cop i un altre per tal d’adaptar-lo cada cop més a l’emoció i al sentit ple. Si no fas aquest pas, per sempre més la relació amb el llenguatge és simplement instrumental, i res més, i el més engrescador és l’intent de fer-lo humà.
Arribo al teu bloc després de gairebé nou mesos. Com una gestació, casualment.
Bé, quant a la teva resposta: tensió, humanització, sentit, emoció, plenitud, instrument, limitació, alliberament, adaptació, pas, transició. Més o menys. Diversos focus de contingut, doncs. Et crec entendre; des de molt lluny, però. Tanmateix, no puc seguir-te, perquè el fet primordial que em travessa l’existència fins a fer-se’n condició n’és un altre (òbviament, en relació amb la meva biografia): la ferida. Més encara: d’entre els ferits, el subconjunt integrat per aquells que mantenen una esperança, per bé que tènue (adolorida, adolorida), a ressuscitar.
Veig en tu una exploració cap a la narració (“l’argument”, “la història que ens explica”) contextual (“dintre del món”) i autoexplicativa (“i em diu, de cop, sense esperar, | tot el que sóc.”). No t’hi puc seguir. De fet, enfoco el fet aniquilador, i no sé veure, doncs, com transcendir aquesta condició per poder establir ponts de llenguatge que em pugui fer intel·ligible “aquest silenci inabastable | i confiat”, provinent “d’allò que hi ha en l’altre i que m’habita quan coincidim en l’espai i en el temps”. Ponts de llenguatge que són ponts de possibilitats comunicatives respecte de tu (i de la resta d’èssers orgànics i inorgànics).
Ha estat un intent, però. Me n’alegro pel que a mi respecta.