Ciutats alternatives, ciutats augmentades

[Article publicat al núm. 9 de la revista Fet a Tarragona, gener 2015.]

Escric aquest article quan l’any encara no ha acabat i no puc evitar que agafi un to de balanç. Miro enrere i veig que, en la majoria dels projectes culturals en què he estat més implicada durant el 2014, hi ha un fil conductor comú: l’impuls de traçar rutes alternatives per la ciutat on visc, Tarragona. Hi penso una mica més i concloc que, com acostuma a passar, no és una mania meva, sinó una tendència creixent, que recorre, fa ja uns quants anys, algunes de les noves i no tan noves propostes que se’ns ofereixen, aquí i a fora.

Deixeu-me que us en parli una mica: que personalitzi primer per arribar, després, a altres casos. D’una banda, durant el 2014, per exemple, he tingut la sort de poder participar en la creació de l’IgersMap de Tarragona, el primer mapa del món fet per i per a instagramers, és a dir, per i per a usuaris de la xarxa social Instagram. Va néixer amb la idea de connectar els mons físic i virtual, d’establir en el mapa presencial de la ciutat aquells punts on un instagramer portaria un amic seu que vingués de visita a fer una bona foto per compartir-la. Tenint en compte, doncs, criteris purament fotogràfics i estètics, 115 usuaris van enviar 500 imatges corresponents a 119 localitzacions que són interessants des d’aquest punt de vista. El criteri visual no es fixa només en la història que una paret té al darrere i, per tant, com era previsible, la Catedral, per exemple, n’és un punt tan popular com el Far de la Banya, l’Amfiteatre hi té un interès similar al que adquireix la corba del Vial de Bryant i els grafits del Pau del Protectorat i de Sant Antoni M. Claret, entre molts altres, hi estan també geolocalitzats.

Aquest projecte, senzill d’entendre i laboriós de construir, és el treball més participatiu que he desenvolupat fins ara, perquè no ha estat dirigit discursivament en cap moment. Es partia d’una única localització preestablerta, el piló dels InstagramersTGN creat a Pilon’s Street, el nom artístic del carrer Comte; tota la resta han estat espais proposats lliurement pels igers, de manera que, de la suma de tots plegats ha sorgit una manera diferent de conèixer la ciutat, una alternativa basada en els gustos dels mateixos habitants, que han esdevingut amfitrions generosos i “autèntics”. A igersmap.com (o adquirint la versió impresa del mapa a les oficines de Turisme), podreu treure conclusions del discurs que s’ha generat col·laborativament amb aquesta eina i de les diferències i coincidències que manté amb el discurs oficial de Tarragona.

D’altra banda, en el marc del Centre d’Art, El Teler de Llum, una altra proposta en què he treballat directament, ha iniciat el camí de traçar una Ciutat Sonora, és a dir, diverses rutes que ens mostrin Tarragona també d’una manera emocional, però a través del so. El 2014, el músic Miquel Àngel Marín ha dibuixat set punts al mapa corresponents a les cases de set amics seus, per fer-nos entendre que sovint la construcció visual que fem dels llocs es basa en raons estrictament afectives. Els amics del Miquel Àngel van intervenir en el passeig que vam fer parlant, tocant, cridant… a través del seu intèrfon, un element que aïlla i connecta alhora l’interior de l’exterior i que sovint hi posa barreres també conceptuals.

Com aquests exemples que conec de prop, actualment hi ha altres inciatives que construeixen noves narratives de Tarragona: Argos Serveis Culturals ofereix visites que ens descobreixen històries curioses menys conegudes (llegendes nocturnes i aventures de pirates); els plafons artístics del Display any rere any tracen camins suggerents en vuit espais de la via pública; la ruta pels indrets literaturitzats per Pin i Soler ja s’ha consolidat com una proposta professional periòdica…, i en podríem dir força més que porten temps al darrere.

Sembla, doncs, que les ciutats últimament necessiten explorar aquestes realitats augmentades amb valor afegit, interpretacions que s’hi sobreposen per tenir-ne una vivència més adaptada a les afinitats i que evita, cada cop més, els estàndards.

Videodanses, Taüll i El Batec del Temps. Les virtuts del virtual

Adaptació d’un article publicat al Fet a Tarragona núm. 7 (setembre-octubre 2014)

Recordo molt bé una sensació que vaig viure fa una mica més de cinc anys i que m’agradaria compartir. Estava davant de l’ordinador, asseguda amb el meu primer fill entre els braços, donant-li el pit, com tants altres cops al dia, i, navegant per Internet, em vaig topar amb una videodansa d’una de les ballarines que m’agraden més actualment. En aquella època jo vivia el que tants pares i mares hem experimentat quan tens fills petits: un aïllament necessari, una adaptació al nou ritme i a la nova logística que et canvia els hàbits socials, i el fet de poder viure aquell acte cultural de manera plena va ser revelador.

Sovint tenim la imatge que la virtualitat, en contrast amb la realitat, és un succedani, un context que només ens permet aproximar-nos tèbiament a les coses. Aquell dia em vaig adonar que no és gens així, perquè, veient aquella videodansa, un format artístic ideat directament per a la pantalla, havia pogut tenir una experiència cultural absoluta sense sortir de casa, una vivència que no hauria estat millor d’una altra manera.

D’altra banda, ara fa unes setmanes, vaig anar de vacances a la Vall de Boí i vam visitar l’església romànica de Sant Climent de Taüll. L’any passat ja ens hi havíem apropat i aleshores ens van explicar que estaven preparant un mapping que recrearia les pintures originals de l’absis i el presbiteri, declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat. Teníem curiositat per veure’n el resultat i, quan hi vam ser, les nostres expectatives es van veure més que superades. Els meus fills em preguntaven si allò que veien era màgia. I, sí, era la “màgia” d’una tecnologia que permetia restituir virtualment i digitalment les pintures just en el seu lloc d’origen, superposant-les de manera exacta; era una il·lusió narrativa i visual pedagògicament i emocionalment insuperable, insubstituïble.

Amb ganes d’aprofundir en les virtuts de la virtualitat, enguany precisament hem engegat un nou projecte des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament que hem anomenat El Batec del Temps. La intenció és abastir-se de les opcions del web 3.0 per tal d’explicar el patrimoni que tenim a Tarragona d’una manera més sensitiva i emocional, recorrent a una narrativa menys institucional i menys tècnica. Amb aquest objectiu, vam proposar al fotògraf Pep Escoda que triés dos recintes històrics i que hi fes dues intervencions artístiques, és a dir, dues lectures audiovisuals des de l’actualitat i des d’un punt de vista totalment personal.

El treball va començar a l’abril al Fòrum de la Colònia i al Circ romà i en vam veure els resultats finals al setembre i octubre, però al llarg del mesos previs ja es van poder anar resseguint, poc a poc, des de la xarxa social Instagram, les imatges i les històries que perfilen i subjauen en les dues intervencions. I penso que aquesta és una altra de les virtuts d’Internet: ens facilita explicar el procés. És més, ens permet donar-li forma i integrar-lo com a part de l’obra, juntament amb altres materials documentals complementaris (els extres) que es van generant a mesura que es desenvolupa la proposta: comparatives de l’abans i el després del recinte, galeries d’imatges amb elements relacionats amb els espais, audiovisuals explicatius…, i també, és clar, aquelles interaccions que creen els mateixos visitants amb les múltiples imatges i comentaris que comparteixen minut rere minut a les xarxes.

Les obres que el Pep ha creat es poden consultar a través del mòbil dins dels mateixos recintes on s’han gestat (mitjançant codis QR o accedint al web); la possibilitat de tenir una experiència geolocalitzada, doncs, aquí també hi és. Ara bé, espero que el 3.0 aconsegueixi, d’altra banda, una cosa encara més suggeridora: que cada vegada que entrem en aquests espais visquem un apropament més íntim i matisat a les “històries” que ens precedeixen. Únic, com en els dos primers exemples.

* Adjunto una presentació preparada per a la trobada de tècnics de patrimoni d’Espanya que es va fer a Tarragona el passat mes d’octubre.

L’espai digital: mitjà per a l’art i medi creatiu

L’entorn virtual i el 2.0 són medis en què hi poden passar coses noves, és a dir, en què les coses poden passar d’una manera diferent. Tot i això, hi ha molts creadors i col·lectius relacionats amb les arts visuals que per ara encara només senten la necessitat d’utilitzar-los per explicar-se, és a dir, com a mitjà de difusió; en el meu territori geogràfic més immediat, doncs, és a dir, el Camp de Tarragona, les iniciatives que volen explorar a fons les possibilitats que ofereix de manera intrínseca encara són tímides.

Un bon nombre de fotògrafs, per exemple, han obert espais web que mostren un tractament de la imatge adequat, com ara Gerard Boyer, David Oliete, Lluc Queralt, Maria Veses, Laia Marín o Carles Llop; en molts d’aquests casos, s’aprofiten les opcions del gestor de continguts propi de les plantilles de blog, de compartició a les xarxes i d’inclusió de música, text i comentaris, que obren el fet creatiu al públic i obren també dimensions paral·leles al treball fotogràfic. Altres espais destacats, un cop han fet la funció de difondre esdeveniments, per la seva capacitat d’aglutinar agents i persones en les iniciatives que duen a terme, es converteixen en arxius molt valuosos d’informació i repositoris d’edició de materials consultables permanentment, com ara Boek861, Comissariat o Laboratori Visual.

Captura de pantalla 2013-07-30 a las 20.55.26

Tal com deia, però, hi ha casos en què les funcionalitats pròpies de l’entorn influeixen en el discurs. Projectes com “Cos i Ànima”, Tarragona Topografies o Patrimoni i creació contemporània aprofiten les bondats del context per tractar els continguts no pas com una traducció diluïda d’un projecte presencial, sinó com a elements que fan possible una experiència artística in situ. I creadors com Jordi Abelló, Marcel Pey, Pep Escoda o Rufino Mesa, a l’hora de desenvolupar els seus treballs, no el pensen únicament com a suport sinó com a motor.

En aquest sentit, ja he parlat de l’experiència de Jordi Abelló, que comença a ser extensa i variada. I igualment voldria destacar la de Rufino Mesa, que, per la seva banda, també entén els diversos blogs com a projectes artístics separats, amb objectius acotats. Generación Índigo, La Comella pressentida, La ferida, Tierra con pan i Las piedras cantan, els que actualment té oberts, construeixen discursos diferents i es plantegen com a obres d’autoedició. Des de la crítica i el pensament fins a la poesia i l’assaig, són plataformes de “trobada entre les mans i la reflexió”, que li proporcionen exactament els recursos que necessita: combinació d’imatge i text i experimentació esgraonada en el temps.Captura de pantalla 2013-07-30 a las 20.53.54

[Aquesta informació forma part de l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19).]

Art i Internet: projectes en el medi. 7. Cellers que dansen

Els formats expositius també estan experimentant canvis importants i el medi d’Internet s’erigeix com un nou espai que compta amb recursos propis molt adients sobretot per a les propostes audiovisuals. Avui vull fer una petita referència a l’exposició “Cellers que dansen”.

Cellers que dansen

Patrimoni i creació contemporània: “Cellers que dansen”

“Cellers que dansen” és una exposició inclosa dintre del programa Patrimoni i creació contemporània (Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya) que destaca pel fet que, des del seu plantejament inicial, es va concebre com a mostra principalment virtual. Inclou les 6 videodanses realitzades en cellers modernistes del territori i el disseny del web, fet per Domo-A, ja està desenvolupat de manera que acompleix una comoditat en l’usabilitat i la visualització molt òptima, encara més òptima que la que s’obtindria en una mostra presencial.

http://patrimoniicreacio.cultura.gencat.cat/tipus/cellers-que-dansen/

[Aquesta informació forma part de l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19).]