Els voltors som nosaltres. Sobre ‘Bank’, de Jordi Abelló

L’amic Jordi Abelló em va demanar, fa unes setmanes, que fes un escrit per al seu nou projecte artístic, Bank. Després d’incloure’s a Verkami, en un tres i no res, Bank va rebre el suport econòmic necessari (de fet, en va rebre més del que esperava) i ja és una realitat: una exposició que combina pintura i vídeo i que, ara per ara, només la podreu veure a partir d’una aplicació de mòbil i desplaçant-vos fins a les coordenades de 8 seus bancàries de Barcelona i Madrid i de la Documenta 13 de Kassel. D’aquí un mes ja es podrà veure al web del Jordi, però, mentrestant, enllaço el text que vaig escriure per introduir el projecte. Les aparences enganyen i crec, fermament, que els voltors som nosaltres; per sort.

És l’hora de dinar

Imagineu-vos el vent colpejant la càmera. Una esplanada de pols, de terra, coberta per herbes seques, òssos, branques, cossos, restes de cossos. Un tros de terreny, estèril, amb una funció única: ser el plat de desenes de voltors.

I imagineu, avui, una dotzena de retrats, dels banquers més rics del món, repartits entre la terra, sota pedres gruixudes que es converteixen en petjapapers de l’estratègia, d’aquells que ens xafen el cap sense contemplacions. Són retrats magistrals que estudien uns rostres anodins per trobar-ne veritats: l’origen de la cobdícia, els límits de l’avarícia.

Les pedres s’amunteguen entre trossos i cossos, es barregen entre vísceres i pèl. Ells, els rostres pintats, també són en aquest monticle, retinguts sota les pedres. I l’home del camió agafa l’últim cubell i n’aboca, a sobre, les entranyes i la sang. És l’hora de dinar.

L’aposta de Jordi Abelló és compromesa, és inquietant. Ens convida a observar el comportament d’uns animals magnífics, que han sortit molt malparats en l’ordre simbòlic dels éssers humans. La cultura més recent, que té panic de la mort, els rebutja perquè escuren els cadàvers i s’alimenten d’immundícia. Sovint els associem a una moral reprobable, a un comportament egoista; no ens agraden, no ens agrada el que representen.

Són una espècie protegida, en perill d’extinció, que necessita aquestes cites periòdiques que Jordi Abelló ha volgut enregistrar amb aparença de document. Els voltors sobrevolen lentament el muntell de menjar, s’hi apropen en comunitat, s’hi recolzen, el tasten, s’hi acarnissen, se’l disputen. Però no oblidem que, sota, sols, hi ha els banquers que malden per desprendre’s de les pedres i que tot és un experiment, una prova que serveix per comprovar com acaben aquests retrats, quines formes hi dibuixa l’afany, la fam, dels voltors.

L’obra d’Abelló subverteix els prejudicis i integra un missatge esperançador. Potser és més senzill aferrar-se a la simbologia que hem atorgat a aquestes bèsties i veure-hi una venjança manierista, una metàfora que es menja el sentit i l’anul·la. Jo, malgrat les semblances aparents entre els perfils afilats dels cobdiciosos i dels voltors, hi veig, però, un altre gest: la proclama d’una comunitat tímida, afamada, que avança lentament i pesada, que pren la iniciativa a poc a poc i amb desordre, que s’ha de conformar amb les restes que li ofereixen i apropiar-se’n, amb desconfiança; però també una societat que s’apodera de l’espai, que coneix i reconeix la força d’un objectiu comú, que comparteix, que s’intueix forta i palpitant, que reneix de la corrupció.

Una banda sonora que convida a aixecar el vol.

Us podeu baixar l’aplicació per a Android aquí. Apple no ha permès incloure-la a l’AppStore. La foto és una de les recompenses, magnífica, que Jordi Abelló regala als mecenes del projecte.

Una poètica del #12M15M: ‘Quan el mirall no hi és’, recorregut virtual

El passat mes de març, els organitzadors del Festival E·plec em van donar l’oportunitat de fer, juntament amb el dissenyador Gerard Jöan, una intervenció poètica al carrer, en tres aparadors d’establiments de Tarragona en aquell moment en desús, que estaven empaperats de cartells i anuncis. Va ser una proposta atractiva que em va permetre explorar la meva ‘obsessió’ per la poesia ‘física’, o, més ben dit, pel procés de fer que la lletra es converteixi en un objecte.

Curiosament, a l’hora de pensar poèticament aquells espais privats que, en estar buits, eren ocupats per la gent i oferien un servei diferent, públic, inevitablement la meva proposta va desembocar a traçar un trajecte ascendent pels tres aparadors que volia aportar una reflexió al voltant de les noves formes de comunicació i d’organització que estan sorgint: és a dir, al voltant de les xarxes socials, de la metodologia 2.0, i de les assemblees a les places, de la força col·lectiva del 15M.

Per traçar el trajecte físic i argumental de pujada, vaig triar 3 poemes del meu llibre Evito el verb, poemes que, així d’entrada, parlen del mirall, del diàleg amb els altres: el primer, ‘Zero’, expressa numèricament la solitud, allò que sorgeix quan ets a l’angle del mirall, quan no et reflecteixes en ningú; en el segon, ‘Jo no sóc’, es posa de manifest la necessitat de tenir el retorn dels altres per “ser” una persona, la consciència del 2, la necessitat de la narració dels altres per explicar-te tu mateix, i, finalment, el tercer, ‘Mira’t, ara, va’, explica el moment en què el mirall pot ser també distorsió, i, per tant, expressa la feblesa del discurs, la buidor que pot arribar a tenir el llenguatge.

Fa dies que tinc ganes de deixar escrit el recorregut d’aquesta acció efímera, que vaig titular Quan el mirall no hi és, i de convertir-la en una experiència virtual i, per això, avui, quan les assemblees bullen a les places, us convido a fer amb mi aquesta ruta a través de la pantalla.

El passeig és de pujada. Comença al carrer Comte de Rius, para a la Bocacalle i acaba al carrer Merceria. El sentit era aquest perquè, poèticament, conceptualment i visualment, l’argument s’intensificava i anava de la simplicitat a la distorsió, d’un codi nítid, amb totes les lletres, a un codi críptic, cada cop amb més símbols. Els colors sempre eren els mateixos: blanc i negre, positiu i negatiu, els colors del mirall.En el primer aparador, el poema estava tot escrit, es llegia perfectament, i es confrontava amb un 0 enorme a la banda dreta de l’aparador. La imatge era neta, visualment simple, i era encapçalada per la frase més significativa del poema: “el paper ja no és mirall”. Quan no hi ha mirall, quan el paper no ens serveix per narrar-nos ni els altres ens donen el retorn, hi ha el zero, el buit, la solitud, de manera que es crea un paral·lelisme entre la disfunció de l’aparador (que està en desús) i la disfunció de l’ésser humà.El segon aparador, el de la Bocacalle, és el que comença a introduir, amb força, la càrrega social. Abans de col·locar-hi la proposta poètica, era l’aparador que tenia més cartells enganxats; tants, que els uns se sobreposaven als altres, insolidaris, sense respecte pels que estaven abans que ells. El vidre d’aquest aparador és gran, atractiu, temptador, i hi havia hagut un apoderament col·lectiu de la superfície.Amb la intervenció de l’espai amb el poema, però, vam voler fer veure que només era això: un apoderament superficial. El poema, ara, ja només es podia llegir en un cantó, amagat, i el Gerard va inundar el blanc de traces que trencaven el paper, d’esquerdes negres que començaven a introduir la distorsió. Al cantó dret ja no hi havia un zero: ara hi havia la frase ‘Jo no sóc’, amb una gràfica abarrocada que feia ressonar aquestes tres paraules, aquesta evidència. I el detall més important era que la lletra estava girada, de manera que la frase es podia llegir correctament des del carrer, però també des de dins de l’aparador.Malgrat que podia semblar que aquell espai havia estat conquerit per a un servei públic, col·lectiu, i havia passat, doncs, de ser un lloc de venda, de publicitat unidireccional, a tenir una funció compartida, en realitat, aquest fet només era aparent, perquè no havia passat a establir una conversa, sinó que les antigues formes de comunicació no havien canviat: el mètode, salvatge, era el mateix, i els missatges s’imposaven els uns sobre els altres, en una acumulació que no dialogava.Girar la grafia responia a l’intent de trencar el mirall, d’assajar un apoderament real de l’espai, de trobar-hi un ús realment nou, per ‘ser’ amb totes les conseqüències. Des del meu punt de vista, tot es pot interpretar, paral·lelament, a l’ús que fem de les xarxes socials, una eina amb un potencial increïble de la qual encara no ens hem apropiat suficientment, perquè no tenim prou recursos per a la conversa. L’aparador de la Bocacalle és aquell que es troba a dos passes de la plaça de la Font, la plaça pública del 15M i, ara, del 12M. És la plaça que, a Tarragona, representa el moviment, la lluita dels indignats, i la meva intervenció poètica és un homenatge al moviment. El 15M mostra la seva indignació, es queixa, però també intenta aquest apoderament real de l’espai públic, vol canviar les dinàmiques socials, construir una alternativa d’organització, realment compartida, col·lectiva. En aquest sentit, és també una aposta per trencar el mirall de l’antic sistema, de vèncer la distorsió política i econòmica i trobar un ús realment nou de l’àmbit públic.

Un apunt per acabar la segona parada del recorregut: curiosament, el 0, el no-res, el buit, es llegeix igual per totes les bandes, des de fora i des de dins, com també el 8, l’infinit.

El tercer aparador, al carrer Merceria, és el que explica la crueltat que apareix quan es destrueix la nostra màscara, quan tenim un retorn del mirall trastornat. Havia estat l’aparador d’una antiga caixa. No em podia oblidar del seu anterior ús, i, per això, és el que té una lectura més política.

Els versos, escrits originalment amb una orientació totalment introspectiva, agafaven una dimensió impensada en relacionar-se amb l’espai físic que havien d’ocupar. Es convertien, clarament, en una al·lusió a l’esperpent del sistema, a la fugida cap endavant, contínua, del capitalisme, per escriure discurs sigui com sigui, encara que no tingui sentit. Un discurs ancorat en el present immediat, aliè a la justícia, amoral.

El codi, aquí, ja és totalment críptic. El Gerard, amb encert, va situar els versos en vertical (un sentit amb una simbologia clara des de la mitocrítica), en majúscules, ratllats, il·legibles. I la porta estava ocupada per un ‘VA’ que convidava a entrar i a sortir. Un imperatiu que es llegia igual també des de dins que des de fora i que es construïa com un signe de connotacions religioses, una invitació a la creença, a la fe, a tancar els ulls, a ser inconscients i lliurar-nos a la voràgine de la insolidaritat del sistema en què vivim. A ser-ne còmplices. L’evangelització del capitalisme, la corrupció de la política. El mirall, aquí, es tradueix en la inclusió del símbol gràfic que indica aquesta funció en els programes de disseny…

I és així com es tanca el cercle, el recorregut. Un trajecte que va de la solitud individual, pura, a la col·lectivitat anul·lada, de la simplicitat visual a la distorsió, de la consciència a la inconsciència, de l’honestedad a l’esperpent. I que reivindica, això, sí, un apoderament real de l’espai públic; o, si més no, que ens anima a continuar intentant-ho.

Em va agradar molt veure com el sentit poètic original dels poemes se’m transformava amb l’espai i com l’espai es transformava amb la paraula i amb la proposta visual del Gerard.

Els poemes:

Zero

La solitud sua i s’enganxa
per tot el cos, els últims dies.
No sé per què pot passar això,
els últims dies: factors casuals,
allò que es diuen circumstàncies;
o bé potser revelacions,
lucidesa destructora i enervant.
El paper ja no és mirall,
tu no pots dir-me el reflex
i interpretar, la conclusió
és un zero de ciment il·limitat.


Jo no sóc

Sóc als inicis d’un dimarts
i la mort encara és lluny;
el dia sempre fa que me n’oblidi.
Tot em du cap al mirall
i em consta que l’atzar m’ha abandonat
enmig del món. El tren ja no és viatge
sinó un traç esmorteït,
una quadrícula de límits ben concrets.
I el present és un record:
allò, la incertesa a les entranyes de la nit,
poder abraçar-te sense espais,
la forquilla de camins sense horitzó.
I allò altre que he sentit:
la humitat de tots els tactes diferents,
la calidesa imaginària d’un futur,
saber el que resta per saber-te fins al fons.
Em veig en tu, i en tu, i en tu,
i no encerto a definir-me clarament;
no sóc res sense el reflex del teu perfil,
una línia inconsistent.
No existeixes, jo no sóc.

Mira’t, ara, va

No tens lloc on narrar-te
i no saps on inscriure aquest mot,
en quin cos, en quin punt del paper.
Vols viure, ho tens clar,
però ignores un fet important:
el rebot del mirall és avui el trastorn
d’aquest peu, d’aquest braç,
d’aquest dit de l’origen del món.
Mira’t, ara, va: ets l’esperpent
i el record d’un muntatge estrafet i exaltat,
i tens moltes ferides al cap, els llavis,
roents, espasmes a l’entrecuix.
Signes ridículs. Només pots pensar en la grafia,
en la següent.

La cultura, una qüestió de salut

Llegint l’excel·lent article d’@Iguazelelhombre a Piticascas, avui per fi m’he decidit a publicar una entrada que fa dies que tinc ganes d’escriure. Perquè fa temps que estic indignada per moltes coses, i també, és clar, pel que comenta tan ben documentadament aquesta gestora cultural: en els últims temps una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la influència en el percentatge del PIB, de la generació d’ocupació, etc.

És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques. Perquè la cultura és una qüestió de salut, individual i col·lectiva. Com la sanitat. És més, estic convençuda que els gestors culturals hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones tinguin el dret de sentir la necessitat d’accedir a la cultura; perquè el trist és això, que hi ha persones que no poden ni experimentar la cultura com un bé que ens permet tenir salut, mental, física, col·lectiva, que no tenen ni el dret de sentir que la cultura ens estructura, ens transforma, modela la nostra manera de ser al llarg dels anys i ens permet estar sans. I, per això, tal com diu Jordi Abelló (@abellovilella), la gestió dels CAP culturals (les biblioteques, els centres cívics, les escoles) és tan crucial en el món que vivim.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que tots hem de tenir aquest dret, sense fer distincions, en igualtat de condicions. Però els éssers humans també som sentiment, som emoció, som raó, som ment, som poble, som comunitat, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i no de tant en tant, com un fet excepcional, sinó dia a dia, en la quotidianitat. Els gestors culturals hem de ser sobretot mediadors i fer que tothom arribi a sentir la necessitat de la cultura i la inversió pública ha de deixar de ser justificada només per la rendibilitat econòmica que tingui.

Potser tot el que dic és obvi, sí, però sembla que aquest valor intrínsec que té la cultura i que molts tenim assumit s’ignori reiteradament, un cop rere un altre, en els pressupostos, en els governs, en les rodes de premsa, als diaris… Acabo amb la citació de diversos fragments de l’article d’Iguazel Elhombre, que us recomano que llegiu:

“Si la cultura cae en la trampa de defenderse por el peso económico de la industria cultural comete el error de competir en las lógicas de un sistema capitalista que al mismo tiempo le repudia en parte por no someterse siempre a los estándares de rentabilidad, eficacia, eficiencia, etc.  Por higiene mental, conviene salirse del pragmatismo absoluto donde lo que impera es el valor de mercado. No se trata de desdeñar la capacidad de la cultura para hacer negocio. Y la legitimidad de que las gentes puedan ganarse la vida haciendo cultura. Lo que creo que es necesario es que la defensa de la necesidad cultural no vaya sujeta exclusivamente a la generación de riqueza. Porque el panegírico del utilitarismo de la cultura es débil y se pone en entredicho ante la escasez. Y además, porque el carácter de servicio público de la acción cultural debe estar encima que su vocación de negocio. […]

¿Cómo defender la cultura cuando se está desmontando la educación o la sanidad? Nos equivocamos en esta argumentación porque el enemigo no es la cultura frente a la educación o la sanidad. La defensa es común, y el enemigo está enfrente. El enemigo es un sistema que nos ha hecho creer que las reestructuraciones sólo pueden hacerse recortando derechos a la ciudadanía y encogiendo servicios públicos. […]

 “Lo que cedamos hoy, dejarán de ser derechos mañana.”

Què, tornem a sortir al carrer?

La narrativa de la pell. El 15M i les xarxes socials

En l’individu nascut abans de la revolució d’Internet, sovint el món digital genera una desconfiança que és fruit del desconcert que sent davant del repte d’haver de traçar un camí, sense filtre orientatiu, dins la caòtica quantitat de contingut que s’hi genera. Algunes persones, doncs, reaccionen amb escepticisme, amb una voluntat de desprestigiar allò que els atemoreix. Les altres, per contra, reaccionen amb una eufòria desbordada i expressen ininterrompudament la seva sorpresa. Finalment, els nascuts dins del nou paradigma, ja no conceben el món d’altra manera i, per a ells, les eines que ofereix són quotidianes, bàsiques per viure.

El 15M sorgeix en el paradigma de la digitalitat. Amb l’arribada d’Internet hem aprehès més que mai la fal·làcia dels cànons i la manipulació informativa a què estem sotmesos permanentment. El 15M expressa la indignació per la situació social que patim, però no és només queixa i reivindicació, sinó també construcció i proposta concreta, és a dir, confiança en la possibilitat de fer aportacions petites però específiques, matisades, d’utilitzar amb resultats definits la intel·ligència col·lectiva. Som éssers que ens hem vist abocats a especialitzar-nos molt en àmbits concrets del coneixement, però aquest fet, que podria semblar un desavantatge, propicia l’apoderament quan el col·lectiu d’especialistes confia en la compartició i en el fet que construir des d’un punt de vista glocal i amb fonaments científics és possible.

El matís que distingeix la dinàmica del 15M, aquesta segona part que, un cop passada la reinvindicació, creu en l’acció, no hauria estat sense l’existència de les xarxes socials; perquè no han sigut tan sols un mitjà de difusió, sinó un medi que n’ha determinat el caràcter. Una qüestió estructural.

El fet de poder rebre de manera immediata les conclusions de les assemblees, les imatges, de viure en directe les retransmissions des de múltiples veus, aporta un plus de realitat (podria semblar una paradoxa), de transparència, que no podem considerar com a element afegit, sinó com a definidor del moviment, perquè és allò que anul·la la narrativa de les hores, el filtre literari propi dels antics paràmetres culturals i contribueix a la consciència de xarxa i, així, doncs, a l’apropiació del present i del futur.

Per Twitter han corregut múltiples hashtags que han creat converses entrecreuades; un dels més utilitzats ha estat #notenemosmiedo. I també és un dels més simbòlics, perquè recull l’eufòria del sector de la població que es reafirma davant de la possibilitat de submergir-se en un “caos” informatiu ple de veritats.

No només a Twitter s’informa, s’aporta i es discuteix; també s’ha generat activitat a Facebook i fins i tot el moviment ha creat la seva pròpia xarxa, la N-1. La utilitat de les xarxes com a entorn participatiu de construcció del discurs és un aspecte important, però la seva transcendència es troba més en la incidència crucial que té en les dinàmiques organitzatives de la societat.

Article publicat a Artiga, Revista d’Art i Pensament. Núm. 14, octubre de 2011.

[cast.]

En el individuo nacido antes de la revolución de Internet, a menudo el mundo digital genera una desconfianza que es fruto del desconcierto que siente ante el reto de tener que trazar un camino, sin filtro orientativo, en la caótica cantidad de contenido que genera. Algunas personas, pues, reaccionan con escepticismo, con una voluntad de desprestigiar lo que los atemoriza. Las otras, por el contrario, reaccionan con una euforia desbordada y expresan ininterrumpidamente su sorpresa. Finalmente, los nacidos dentro del nuevo paradigma, ya no conciben el mundo de otra manera y, para ellos, las herramientas que ofrece son cotidianas, básicas para vivir.

El 15M surge en el paradigma de la digitalidad. Con la llegada de Internet hemos aprehendido más que nunca la falacia de los cánones y la manipulación informativa a que estamos sometidos permanentemente. El 15M expresa la indignación por la situación social que padecemos, pero no es sólo queja y reivindicación, sino también construcción y propuesta concreta, es decir, confianza en la posibilidad de hacer aportaciones pequeñas pero específicas, matizadas, de utilizar con resultados definidos la inteligencia colectiva. Somos seres que nos hemos visto abocados a especializarnos mucho en ámbitos concretos del conocimiento, pero este hecho, que podría parecer una desventaja, propicia el empoderamiento cuando el colectivo de especialistas confía en la compartición y en que construir desde un punto de vista glocal y con fundamentos científicos es posible.

El matiz que distingue la dinámica del 15M, esta segunda parte que, una vez pasada la reivindicación, cree en la acción, no habría sido sin la existencia de las redes sociales, porque no han sido tan sólo un medio de difusión, sino un medio que ha determinado su carácter. Una cuestión estructural.

El hecho de poder recibir de forma inmediata las conclusiones de las asambleas, las imágenes, de vivir en directo las retransmisiones desde múltiples voces, aporta un plus de realidad (podría parecer una paradoja), de transparencia, que no podemos considerar como elemento añadido, sino como definidor del movimiento, porque es lo que anula la narrativa de las horas, el filtro literario propio de los antiguos parámetros culturales y contribuye a la conciencia de red y, así, pues, a la apropiación del presente y del futuro.

Por Twitter han corrido múltiples hashtags que han creado conversaciones entrecruzadas, uno de los más utilizados ha sido #notenemosmiedo. Y también es uno de los más simbólicos, porque recoge la euforia del sector de la población que se reafirma ante la posibilidad de sumergirse en un “caos” informativo lleno de verdades.

No sólo en Twitter se informa, se aporta y se discute, también se ha generado actividad en Facebook e incluso el movimiento ha creado su propia red, la N-1. La utilidad de las redes como entorno participativo de construcción del discurso es un aspecto importante, pero su trascendencia se encuentra más en la incidencia crucial que tiene en las dinámicas organizativas de la sociedad.

Artículo publicado en Artiga, Revista d’Art i Pensament. Núm. 14, octubre de 2011.