L’èxit de les històries petites

Avui comparteixo l’article publicat al número 3 de la revista Fet a Tarragona. Espero que us agradi!

L’èxit de les històries petites

En el darrer número del Fet
, parlava de l’important que és mantenir les ganes d’experimentar que sentim constantment des de petits i de com n’és d’estratègic també que les polítiques culturals i educatives públiques no estronquin aquesta necessitat quan arribem a l’edat adulta. Aquest cop voldria parlar-vos d’un altre impuls que, a mesura que els anys passen, tendim, socialment, a minimitzar, que és el d’aproximar-nos a la realitat mitjançant els exemples concrets, les històries petites.

M’explico: tots els infants (i dic tots amb convenciment) gaudeixen, d’una manera evident i molt intensa, del moment d’escoltar contes, per exemple. Les sessions de contacontes que les entitats organitzen, les sessions improvisades pels pares a les biblioteques de les escoles, l’hora del conte particular dins de cada família, són instants de màxima atenció i d’èxit assegurat, una experiència cultural de primer ordre que mai no passa de moda. Es tracta del plaer d’imaginar i, alhora, d’entendre i aproximar-se a la realitat mitjançant la identificació i l’empatia amb els personatges que apareixen en aquests relats. Les rondalles, des de sempre, han estat “exemples” que t’expliquen les “veritats” de la vida, que resolen dubtes i conflictes a partir del joc imaginatiu que genera en els infants: el de posar-se a la pell dels seus protagonistes.

Quan ens fem grans, evidentment, tenim més capacitat d’abstracció i més capacitat de gaudir-ne, però potser l’error que cometem és el de creure que l’abstracció està en un esgraó més alt que el relat concret, perquè tendim a pensar que diu més “veritat” i que és més transcendental. Sí que donem importància a les novel·les històriques, per exemple, però no deixa de semblar-nos més “veritat” un manual d’història per a universitaris, amb un enfocament aparentment objectiu. Sí que ens emocionem veient una pel·lícula que explica les anècdotes que envolta la vida d’un gran artista, però no deixa de semblar-nos més “educatiu” que algun expert ens expliqui a quin corrent va pertànyer o en quina tipologia creativa s’inclou la seva obra. Jo diria que es tracta, doncs, de dues tendències que mouen el nostre pensament i també són dinàmiques que modelen la cultura i que determinen l’èxit de les experiències culturals públiques i privades.

Fa pocs dies en parlava amb el Magí Seritjol, el director del Festival Tarraco Viva, un referent europeu en l’àmbit de la divulgació de la història. Els petits monòlegs de la Gent de Tarraco que es van estrenar en la darrera edició del festival són un exemple evident de tot el que he comentat fins ara: a partir de les paraules en primera persona del Demetrio, de la Júlia i de tants altres personatges, vam ser capaços d’extrapolar i entendre millor l’essència de les relacions humanes de l’època. De fet, el Magí és un d’aquells gestors que té clar que el relat és el que ens emociona i que l’emoció és més veritable que res. Per això, la seva proposta de reconstrucció històrica és eminentment narrativa.

En el pol oposat, en canvi, hi ha, per exemple, una part del sector de l’art contemporani, que, per comoditat i estatus, s’entesta en l’opacitat a l’hora de divulgar les propostes dels nostres artistes actuals i que fa que la societat hi visqui d’esquena. En molts casos l’art contemporani proposa que el concepte sigui, en si mateix, l’obra d’art, però això no vol dir que no contingui, també, bellesa, anècdota, emoció, quotidianitat, elements que es poden narrar i que, amb senzillesa, ens poden apropar al missatge que l’artista vol transmetre. És més, diria que, de fet, el seu missatge és el menys rellevant i que el que cal és donar eines perquè les persones en treguin una interpretació que els serveixi. En aquest sentit, crec que aquest sector de l’art contemporani faria bé de deixar de tractar l’abstracció com una frontera i de comunicar les històries petites que conformen les obres.

El joc, la disfressa de l’aprenentatge

doble-pagina-dossier-fet3-715x536Aquest mes de gener ha sortit a la llum el 3r número de la revista Fet a Tarragona. En aquest darrer número, s’hi pot llegir un dossier de 16 pàgines dedicat a August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort, una data que Tarragona celebrarà intensament aquest 2014. Si no ho heu fet ja, us recomano vivament que us hi subscriviu i rebeu la revista a casa.

Dins la secció Animal de 3 potes, hi publico, a cada nova entrega, un article. Avui, aquí al blog, comparteixo l’article que vaig escriure per al 2n número, el corresponent a novembre-desembre. Espero que us agradi!

La disfressa de l’aprenentatge

Fa pocs dies algú va compartir a Facebook una afirmació que em va encantar. Deia: “El joc és la disfressa de l’aprenentatge.” Aquesta frase del neurocientífic Francisco Mora em porta a una idea que em ronda pel cap ja fa temps. El fet de ser mare, per simple observació, em du a pensar-hi.

Quan els infants comencen l’escola, ho veiem natural; no dubtem que a través del joc, és a dir, experimentant i gaudint amb les mans, l’oïda, la veu…, és com aprendran les coses, com adquiriran les eines i descobriran el món. A mesura, però, que superen cursos i cicles, l’aprenentatge dels nens i les nenes cada cop és més “ordenat”, més “seriós”, més “important”; i poso els adjectius entre cometes per fer evident que només es tracta de qualificatius aparents. La realitat és que la creativitat va desapareixent del recorregut pedagògic i el joc s’estigmatitza i es relega a moments concrets del dia, acotats, fins i tot, temporalment; com un premi; o com una frivolitat.

Tant és així que arribem a adults pensant que l’aprenentatge “real” només és possible seient davant la taula o en una aula per engolir al màxim de ràpid possible la informació que rebem dels experts i creient que tot allò que fem per afició és una llicència que ens permetem per relaxar-nos, i que està per darrere de les obligacions que tenim. No concebem els infants sense el dret de jugar, però, en canvi, ens el neguem quan ens fem grans.

En aquest sentit, d’una banda, és molt positiva l’expansió que últimament han experimentat les propostes alternatives en l’educació; d’una altra, l’oportunitat que les xarxes socials ens donen és immensa. Un exemple que conec de prop: Instagram, una xarxa dedicada a la fotografia que proposa als seus usuaris compartir imatges, a les quals es poden aplicar filtres. Una idea molt simple. I molt potent. La xarxa compta amb 150 milions d’usuaris al món i totes les persones que hi són de fa un temps us diran que les fotografies que hi penjaven els primers dies no tenen res a veure amb les últimes, que la millora és substancial.

Aquesta higiene visual de què parla Joan Fontcuberta, la possibilitat que Internet ofereix d’obrir l’aixeta des de casa i fer rajar desenes d’imatges cada dia, ens porta inevitablement a educar la mirada. Però, a més a més, aquí l’aprenentatge, en realitat, arriba amb el joc, perquè els instagramers proven, experimenten i reben un retorn dels seus seguidors. La simple opció d’aplicar un filtre a la imatge, de retocar, és un gest que obre, encara que sigui lleument, la porta de la creativitat dins de cadascú, que planta, davant seu, una forquilla d’opcions. A través del joc, doncs, el gest els porta a decidir i, per tant, a aprendre. És escrivint com entenem el que costa escriure bé, és tocant un instrument com valorem el bon intèrpret; en definitiva, és “fent” com “apreciem”.

Sovint penso que la màxima preocupació de les polítiques culturals públiques hauria de ser precisament no estroncar la necessitat de jugar que mostrem en la infància. L’accés a la cultura no el determina el fet de posar una entrada més barata o més cara, sinó el fet de mantenir les ganes d’experimentar i de créixer que tenim de petits. És una comesa difícil, però no impossible, perquè, per sort, la inèrcia, dins nostre, és forta. I sovint també penso en les pors que mostren alguns professionals i artistes quan senten perillar el seu estatus davant de les eines i els medis tecnològics. Podem pensar que la xarxa dóna via lliure a la banalització, que potser s’excedeix en les postes de sol, les citacions cèlebres, els poemes sobrers i els curts casolans; però, en definitiva, estem assistint a un retorn cap a la nostra essència, a l’oportunitat d’aprendre i créixer des de la creativitat i la llibertat i amb l’opció de fer-ho en societat, juntament amb els altres.

Art i Internet: projectes en el medi. 2. Altacapa

Continuant amb els projectes recentment destacats a l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19), avui comparteixo un blog imprescindible per conèixer les arts visuals al Camp de Tarragona: Altacapa.

Altacapa

 

El blog de Màrius Domingo, enginyer, inspector d’educació i crític, té sis anys d’història i utilitza les possibilitats d’aquest tipus d’espais en tota la seva dimensió. El seu autor hi publica textos breus i àgils, idonis per al context virtual, en què combina temàtiques múltiples, d’una banda, i, d’una altra, la voluntat de ressenyar els fets més interessants que passen al Camp de Tarragona en l’àmbit de l’art i d’expressar pensaments propis al voltant de temes més llunyans. Amb un elevat nombre de visites, és un exemple de com d’importants són els prescriptors a la Xarxa.
http://www.altacapa.com/

L’Escola literària i creativa ha estat reconeguda com a bona pràctica

Nou reconeixement al projecte El Miracle, escola literària i creativa. Això ens fa continuar amb força!

AMPA El Miracle

Encuentro de Ciudades EducadorasFa pocs dies ens han comunicat que el projecte El Miracle, escola literària i creativa ha estat seleccionat com a bona pràctica per a l’XI Encuentro de la Red de Ciudades Educadoras. Comentàvem en una entrada anterior que ens hi havíem presentat i ara ja ens han anunciat que el proper mes d’octubre, que és quan tindrà lloc aquest encontre, ens traslladarem a Gandia a explicar l’experiència que vam desenvolupar durant el curs 2011-2012. Són bones notícies!

D’altra banda, el passat divendres vam presentar una sol·licitud al II Premi IMET d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona. La voluntat d’aquests premis és promoure i reconèixer la tasca educadora que es desenvolupa a Tarragona, i especialment als centres educatius de la ciutat, per part dels educadors, els equips docents i les xarxes educatives que realitzen un treball innovador, creatiu i coherent amb els criteris de l’educació integral en un context participatiu…

View original post 162 more words