Videodanses, Taüll i El Batec del Temps. Les virtuts del virtual

Adaptació d’un article publicat al Fet a Tarragona núm. 7 (setembre-octubre 2014)

Recordo molt bé una sensació que vaig viure fa una mica més de cinc anys i que m’agradaria compartir. Estava davant de l’ordinador, asseguda amb el meu primer fill entre els braços, donant-li el pit, com tants altres cops al dia, i, navegant per Internet, em vaig topar amb una videodansa d’una de les ballarines que m’agraden més actualment. En aquella època jo vivia el que tants pares i mares hem experimentat quan tens fills petits: un aïllament necessari, una adaptació al nou ritme i a la nova logística que et canvia els hàbits socials, i el fet de poder viure aquell acte cultural de manera plena va ser revelador.

Sovint tenim la imatge que la virtualitat, en contrast amb la realitat, és un succedani, un context que només ens permet aproximar-nos tèbiament a les coses. Aquell dia em vaig adonar que no és gens així, perquè, veient aquella videodansa, un format artístic ideat directament per a la pantalla, havia pogut tenir una experiència cultural absoluta sense sortir de casa, una vivència que no hauria estat millor d’una altra manera.

D’altra banda, ara fa unes setmanes, vaig anar de vacances a la Vall de Boí i vam visitar l’església romànica de Sant Climent de Taüll. L’any passat ja ens hi havíem apropat i aleshores ens van explicar que estaven preparant un mapping que recrearia les pintures originals de l’absis i el presbiteri, declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat. Teníem curiositat per veure’n el resultat i, quan hi vam ser, les nostres expectatives es van veure més que superades. Els meus fills em preguntaven si allò que veien era màgia. I, sí, era la “màgia” d’una tecnologia que permetia restituir virtualment i digitalment les pintures just en el seu lloc d’origen, superposant-les de manera exacta; era una il·lusió narrativa i visual pedagògicament i emocionalment insuperable, insubstituïble.

Amb ganes d’aprofundir en les virtuts de la virtualitat, enguany precisament hem engegat un nou projecte des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament que hem anomenat El Batec del Temps. La intenció és abastir-se de les opcions del web 3.0 per tal d’explicar el patrimoni que tenim a Tarragona d’una manera més sensitiva i emocional, recorrent a una narrativa menys institucional i menys tècnica. Amb aquest objectiu, vam proposar al fotògraf Pep Escoda que triés dos recintes històrics i que hi fes dues intervencions artístiques, és a dir, dues lectures audiovisuals des de l’actualitat i des d’un punt de vista totalment personal.

El treball va començar a l’abril al Fòrum de la Colònia i al Circ romà i en vam veure els resultats finals al setembre i octubre, però al llarg del mesos previs ja es van poder anar resseguint, poc a poc, des de la xarxa social Instagram, les imatges i les històries que perfilen i subjauen en les dues intervencions. I penso que aquesta és una altra de les virtuts d’Internet: ens facilita explicar el procés. És més, ens permet donar-li forma i integrar-lo com a part de l’obra, juntament amb altres materials documentals complementaris (els extres) que es van generant a mesura que es desenvolupa la proposta: comparatives de l’abans i el després del recinte, galeries d’imatges amb elements relacionats amb els espais, audiovisuals explicatius…, i també, és clar, aquelles interaccions que creen els mateixos visitants amb les múltiples imatges i comentaris que comparteixen minut rere minut a les xarxes.

Les obres que el Pep ha creat es poden consultar a través del mòbil dins dels mateixos recintes on s’han gestat (mitjançant codis QR o accedint al web); la possibilitat de tenir una experiència geolocalitzada, doncs, aquí també hi és. Ara bé, espero que el 3.0 aconsegueixi, d’altra banda, una cosa encara més suggeridora: que cada vegada que entrem en aquests espais visquem un apropament més íntim i matisat a les “històries” que ens precedeixen. Únic, com en els dos primers exemples.

* Adjunto una presentació preparada per a la trobada de tècnics de patrimoni d’Espanya que es va fer a Tarragona el passat mes d’octubre.

Las virtudes de lo virtual. Patrimonio 3.0 from Rosa Comes

Justícia poètica

Em poso al dia dels articles publicats a la secció de l’Animal de 3 potes de la revista Fet a Tarragona compartint una reflexió sobre la poesia que vol ser alhora una reivindicació en unes dates molt literàries… Sobre els beneficis de la poesia.

Justícia poètica

Si doneu un cop d’ull a la programació cultural de Tarragona, veureu que la poesia hi té el seu lloc i que, si us agrada aprofundir-hi o sentir-la de viva veu, les opcions són diverses. A finals del mes de febrer, per exemple, s’ha reprès el Club de Poesia a la Biblioteca Pública, en què Adrià Targa proposa un tast variat de poemes a partir de “Grans temes de la poesia” i que es presenta amb la intenció, molt encertada, de fer entendre que “tot el que la poesia té de sublim, ho té també de terrenal”. D’altra banda, ja fa uns quants anys que cada dijous continua, imparable, el cicle Hipermetropoesia al Cafè Metropol, una plataforma oberta, coordinada pel poeta Òscar Palazón, que fa pujar autors dalt de l’escenari i que conforma, així, una programació de recitals d’estils molt diferents amb l’objectiu de facilitar la descoberta de nous valors o de nous llibres.

La ciutat, doncs, compta amb una oferta poètica interessant, ben acomboiada per l’oferta pedagògica d’una Escola de Lletres ja consolidada; i a aquests exemples que he citat se sumen altres actes puntuals que tenen lloc amb més o menys intensitat en el nostre calendari cultural i que articulen una proposta situada al mateix nivell de les altres ciutats catalanes, amb presència d’autors d’aquí i de fora. Amb tot, és ben curiós que, no només aquí, és clar, sinó des d’un punt de vista més general, la poesia sigui tan poc present en la vida quotidiana d’un alt percentatge de persones i que, fins i tot, hi hagi molts lectors habituals de novel·la que no s’hi apropin mai. De fet, sovint, tant aquí com a altres ciutats similars només els molt aficionats a la poesia o els coneguts de l’autor són els que acaben assistint als recitals o a les presentacions que s’organitzen.

Davant d’aquesta realitat, de vegades em pregunto quina seria la manera més encertada de despertar l’interès per la poesia i quines accions caldria que prioritzéssim per aconseguir-ho. I, d’altra banda, també em pregunto per què s’estableixen tantes barreres davant de la poesia, per què fa por, per què les persones ens sentim tan “indefenses” davant dels versos d’un poema quan no l’ entenem. No crec que l’estratègia hagi de venir per augmentar la difusió del que ja es fa a la ciutat ni tampoc crec que ens calgui una programació d’actes poètics més abundant, perquè acabaria conformant més oferta per al mateix grup de persones. Des del meu punt de vista, l’acció hauria d’insistir en un altre sentit i implicar tots els agents de la cultura i de l’educació. I també els escriptors i els artistes.

El llenguatge és una eina de comunicació que, modificant-se, repetint-se, combinant-se i distorsionant-se pot transformar-se en ritme, en melodia, i, sobretot, en sensació. Això els infants ho entenen sense saber-ho: les cançons són poemes que diuen amb tota naturalitat i que els transporten a mons dels quals no poden prescindir. Potser tots, tant l’escola, com els programadors, com els formadors, com els escriptors, hem de contribuir a mantenir aquesta necessitat bàsica en els adults, aquesta necessitat de recrear-se en el plaer de dir els mots, de modular-los i fer-los jugar en una rima o en un ritme. De petits ho fem, naturalment, i no ens fa por no entendre’n totes les paraules; ens agrada, simplement, dir-les en l’ordre, cantar-les en un temps i unes notes; de vegades fins i tot les diem malament, però no ens importa. Si molts de nosaltres, ara de grans, ens hi poséssim amb aquesta actitud, obrint la ment i amb l’única intenció de gaudir dels sons del poema, sense voler treure’n un “gran missatge”, de ben segur que veuríem la utilitat vital que té per a cadascú de nosaltres.

Quan et deixes anar i t’alliberes dels prejudicis, la poesia se’t fa necessària. Potser el que ens falten són mediadors que ens facin sentir la pell dels poemes: professors, programadors i escriptors que ens diguin els poemes a mitja veu i ens n’ensenyin els beneficis.

L’èxit de les històries petites

Avui comparteixo l’article publicat al número 3 de la revista Fet a Tarragona. Espero que us agradi!

L’èxit de les històries petites

En el darrer número del Fet, parlava de l’important que és mantenir les ganes d’experimentar que sentim constantment des de petits i de com n’és d’estratègic també que les polítiques culturals i educatives públiques no estronquin aquesta necessitat quan arribem a l’edat adulta. Aquest cop voldria parlar-vos d’un altre impuls que, a mesura que els anys passen, tendim, socialment, a minimitzar, que és el d’aproximar-nos a la realitat mitjançant els exemples concrets, les històries petites.

M’explico: tots els infants (i dic tots amb convenciment) gaudeixen, d’una manera evident i molt intensa, del moment d’escoltar contes, per exemple. Les sessions de contacontes que les entitats organitzen, les sessions improvisades pels pares a les biblioteques de les escoles, l’hora del conte particular dins de cada família, són instants de màxima atenció i d’èxit assegurat, una experiència cultural de primer ordre que mai no passa de moda. Es tracta del plaer d’imaginar i, alhora, d’entendre i aproximar-se a la realitat mitjançant la identificació i l’empatia amb els personatges que apareixen en aquests relats. Les rondalles, des de sempre, han estat “exemples” que t’expliquen les “veritats” de la vida, que resolen dubtes i conflictes a partir del joc imaginatiu que genera en els infants: el de posar-se a la pell dels seus protagonistes.

Quan ens fem grans, evidentment, tenim més capacitat d’abstracció i més capacitat de gaudir-ne, però potser l’error que cometem és el de creure que l’abstracció està en un esgraó més alt que el relat concret, perquè tendim a pensar que diu més “veritat” i que és més transcendental. Sí que donem importància a les novel·les històriques, per exemple, però no deixa de semblar-nos més “veritat” un manual d’història per a universitaris, amb un enfocament aparentment objectiu. Sí que ens emocionem veient una pel·lícula que explica les anècdotes que envolta la vida d’un gran artista, però no deixa de semblar-nos més “educatiu” que algun expert ens expliqui a quin corrent va pertànyer o en quina tipologia creativa s’inclou la seva obra. Jo diria que es tracta, doncs, de dues tendències que mouen el nostre pensament i també són dinàmiques que modelen la cultura i que determinen l’èxit de les experiències culturals públiques i privades.

Fa pocs dies en parlava amb el Magí Seritjol, el director del Festival Tarraco Viva, un referent europeu en l’àmbit de la divulgació de la història. Els petits monòlegs de la Gent de Tarraco que es van estrenar en la darrera edició del festival són un exemple evident de tot el que he comentat fins ara: a partir de les paraules en primera persona del Demetrio, de la Júlia i de tants altres personatges, vam ser capaços d’extrapolar i entendre millor l’essència de les relacions humanes de l’època. De fet, el Magí és un d’aquells gestors que té clar que el relat és el que ens emociona i que l’emoció és més veritable que res. Per això, la seva proposta de reconstrucció històrica és eminentment narrativa.

En el pol oposat, en canvi, hi ha, per exemple, una part del sector de l’art contemporani, que, per comoditat i estatus, s’entesta en l’opacitat a l’hora de divulgar les propostes dels nostres artistes actuals i que fa que la societat hi visqui d’esquena. En molts casos l’art contemporani proposa que el concepte sigui, en si mateix, l’obra d’art, però això no vol dir que no contingui, també, bellesa, anècdota, emoció, quotidianitat, elements que es poden narrar i que, amb senzillesa, ens poden apropar al missatge que l’artista vol transmetre. És més, diria que, de fet, el seu missatge és el menys rellevant i que el que cal és donar eines perquè les persones en treguin una interpretació que els serveixi. En aquest sentit, crec que aquest sector de l’art contemporani faria bé de deixar de tractar l’abstracció com una frontera i de comunicar les històries petites que conformen les obres.

El joc, la disfressa de l’aprenentatge

Aquest mes de gener ha sortit a la llum el 3r número de la revista Fet a Tarragona. En aquest darrer número, s’hi pot llegir un dossier de 16 pàgines dedicat a August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort, una data que Tarragona celebrarà intensament aquest 2014. Si no ho heu fet ja, us recomano vivament que us hi subscriviu i rebeu la revista a casa.

Dins la secció Animal de 3 potes, hi publico, a cada nova entrega, un article. Avui, aquí al blog, comparteixo l’article que vaig escriure per al 2n número, el corresponent a novembre-desembre. Espero que us agradi!

La disfressa de l’aprenentatge

Fa pocs dies algú va compartir a Facebook una afirmació que em va encantar. Deia: “El joc és la disfressa de l’aprenentatge.” Aquesta frase del neurocientífic Francisco Mora em porta a una idea que em ronda pel cap ja fa temps. El fet de ser mare, per simple observació, em du a pensar-hi.

Quan els infants comencen l’escola, ho veiem natural; no dubtem que a través del joc, és a dir, experimentant i gaudint amb les mans, l’oïda, la veu…, és com aprendran les coses, com adquiriran les eines i descobriran el món. A mesura, però, que superen cursos i cicles, l’aprenentatge dels nens i les nenes cada cop és més “ordenat”, més “seriós”, més “important”; i poso els adjectius entre cometes per fer evident que només es tracta de qualificatius aparents. La realitat és que la creativitat va desapareixent del recorregut pedagògic i el joc s’estigmatitza i es relega a moments concrets del dia, acotats, fins i tot, temporalment; com un premi; o com una frivolitat.

Tant és així que arribem a adults pensant que l’aprenentatge “real” només és possible seient davant la taula o en una aula per engolir al màxim de ràpid possible la informació que rebem dels experts i creient que tot allò que fem per afició és una llicència que ens permetem per relaxar-nos, i que està per darrere de les obligacions que tenim. No concebem els infants sense el dret de jugar, però, en canvi, ens el neguem quan ens fem grans.

En aquest sentit, d’una banda, és molt positiva l’expansió que últimament han experimentat les propostes alternatives en l’educació; d’una altra, l’oportunitat que les xarxes socials ens donen és immensa. Un exemple que conec de prop: Instagram, una xarxa dedicada a la fotografia que proposa als seus usuaris compartir imatges, a les quals es poden aplicar filtres. Una idea molt simple. I molt potent. La xarxa compta amb 150 milions d’usuaris al món i totes les persones que hi són de fa un temps us diran que les fotografies que hi penjaven els primers dies no tenen res a veure amb les últimes, que la millora és substancial.

Aquesta higiene visual de què parla Joan Fontcuberta, la possibilitat que Internet ofereix d’obrir l’aixeta des de casa i fer rajar desenes d’imatges cada dia, ens porta inevitablement a educar la mirada. Però, a més a més, aquí l’aprenentatge, en realitat, arriba amb el joc, perquè els instagramers proven, experimenten i reben un retorn dels seus seguidors. La simple opció d’aplicar un filtre a la imatge, de retocar, és un gest que obre, encara que sigui lleument, la porta de la creativitat dins de cadascú, que planta, davant seu, una forquilla d’opcions. A través del joc, doncs, el gest els porta a decidir i, per tant, a aprendre. És escrivint com entenem el que costa escriure bé, és tocant un instrument com valorem el bon intèrpret; en definitiva, és “fent” com “apreciem”.

Sovint penso que la màxima preocupació de les polítiques culturals públiques hauria de ser precisament no estroncar la necessitat de jugar que mostrem en la infància. L’accés a la cultura no el determina el fet de posar una entrada més barata o més cara, sinó el fet de mantenir les ganes d’experimentar i de créixer que tenim de petits. És una comesa difícil, però no impossible, perquè, per sort, la inèrcia, dins nostre, és forta. I sovint també penso en les pors que mostren alguns professionals i artistes quan senten perillar el seu estatus davant de les eines i els medis tecnològics. Podem pensar que la xarxa dóna via lliure a la banalització, que potser s’excedeix en les postes de sol, les citacions cèlebres, els poemes sobrers i els curts casolans; però, en definitiva, estem assistint a un retorn cap a la nostra essència, a l’oportunitat d’aprendre i créixer des de la creativitat i la llibertat i amb l’opció de fer-ho en societat, juntament amb els altres.