Animal de 3 potes: La cultura, un dret social

fet-doble_s-300x225Avui comparteixo el primer dels articles d’opinió que he escrit per a la revista Fet a Tarragona, una nova publicació de la ciutat que explica amb profunditat aquella història de què no s’acostuma a parlar, la història que escrivim entre tots dia a dia; l’altra actualitat. Us recomano vivament que us hi subscriviu. Al novembre surt al carrer el 2n número. He anomenat la secció en què aniré publicant articles sobre cultura amb el nom d’Animal de 3 potes.

La cultura, un dret social

En els últims temps, una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la generació d’ocupació, etc. És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques i que el sector cultural no ha de caure en el parany. Perquè la cultura és simplement una qüestió de salut, individual i col·lectiva.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que aquest dret l’hem de tenir tots, sense fer distincions. Però els éssers humans també som emoció, som ment, som poble, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i, en canvi, aquesta evidència sembla que mai (recordem-ho, ni en l’època que hi havia diners), a casa nostra no ha tingut prou pes per promoure la cultura de manera adequada.

No es tracta de queixar-se, com sempre, i plorar perquè estem en desgràcia, sinó d’analitzar alguns dels errors i dels encerts que hem fet. La gestió política acostuma a preveure’s egoistament en el curt termini dels mandats i en poques ocasions té la generositat d’allargar mires i construir estructures sòlides que els superin, però els professionals de la cultura, els creadors, els agents en general i els ciutadans ens hem d’entendre coresponsables a l’hora de defensar la cultura; de defensar-la no pas com un fet excepcional, del qual es pot prescindir quan arriben les tisores, sinó com una necessitat quotidiana que ens permet estar sans, ni més ni menys.

És simptomàtic observar com la presència del sector cultural en la lluita iniciada amb el 15M es va fer sentir, de manera rellevant, només a partir de l’anunci de l’increment de l’IVA en les entrades i productes culturals. Prèviament, en tots aquells mesos d’acampades i reivindicació, el buit dels defensors de la cultura com a dret social era enorme. I estic segura que els mateixos agents de la cultura, davant de les retallades i les agressions que han patit la sanitat i l’educació, s’han arribat a sentir malament a l’hora de voler preservar el seu territori, com si es donés per fet que hem d’escollir i que podem prescindir d’alguna de les tres àrees més essencials per a l’ésser humà, que podem caminar sense una de les tres potes que ens sustenten. I tot és perquè durant molts anys també ens hem deixat endur pel corrent i ens hem sentit còmodes a fomentar la cultura de la diversió o bé la cultura elitista que perpetuava l’estatus d’alguns.

Sóc del parer que, avui dia més que mai, els gestors culturals públics hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones sentin la necessitat d’accedir a la cultura i no la bandegin de la seva vida diària. Ara bé, també cal que ho facin, per exemple, els creadors, canviant el rumb i obrint-se a experiències de cocreació amb els ja mal anomenats “espectadors” (un cas recent que ens serveix d’exemple és el taller Urbs, de la ballarina Àngels Margarit, proposat aquest estiu pel CA Tarragona); o les institucions que programen o exhibeixen, anant més enllà de la intenció dels mètodes pedagògics tradicionals, emmirallant-se en projectes participatius tan reeixits com el de la Biblioteca Pública de Tarragona.

I un consell, per si algú no sap per on tirar i vol recollir-lo. La política cultural pública té una línia de foment crucial: la gestió de les biblioteques, dels centres cívics i de les escoles, és a dir, dels centres d’atenció primària de la cultura. I no cal trencar-se gaire el cap per deduir-ho.

Art i Internet: projectes en el medi. 6. L’arxiu de Lo Pati

Avui us vull parlar d’una de les facetes de Lo Pati, el Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, un projecte que utilitza Internet en un sentit diferent del dels projectes que hem vist fins ara, però que, com els altres, aprofita les bondats del context virtual.

Captura de pantalla 2013-07-26 a las 17.48.30

Parlem d’un web que ens queda més lluny físicament, però ben a prop en afinitats: la de Lo Pati, i, en concret, l’espai d’arxiu, que hi recull l’activitat més destacada a les Terres de l’Ebre en l’àmbit de les arts visuals des de 1989. En aquest cas, Internet visibilitza un dels objectius del Centre i ens permet consultar esdeveniments, però, sobretot, textos, catàlegs, imatges i documentació que s’hi associen. De fet, aquest és un dels valors que Blai Mesa, el director, aporta amb gran encert en tots els projectes que impulsa, amb la certesa que “l’arxiu (també) fa la cosa”.

http://www.lopati.cat/

[Aquesta informació forma part de l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19).]

L’Escola literària i creativa ha estat reconeguda com a bona pràctica

Nou reconeixement al projecte El Miracle, escola literària i creativa. Això ens fa continuar amb força!

AMPA El Miracle

Encuentro de Ciudades EducadorasFa pocs dies ens han comunicat que el projecte El Miracle, escola literària i creativa ha estat seleccionat com a bona pràctica per a l’XI Encuentro de la Red de Ciudades Educadoras. Comentàvem en una entrada anterior que ens hi havíem presentat i ara ja ens han anunciat que el proper mes d’octubre, que és quan tindrà lloc aquest encontre, ens traslladarem a Gandia a explicar l’experiència que vam desenvolupar durant el curs 2011-2012. Són bones notícies!

D’altra banda, el passat divendres vam presentar una sol·licitud al II Premi IMET d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona. La voluntat d’aquests premis és promoure i reconèixer la tasca educadora que es desenvolupa a Tarragona, i especialment als centres educatius de la ciutat, per part dels educadors, els equips docents i les xarxes educatives que realitzen un treball innovador, creatiu i coherent amb els criteris de l’educació integral en un context participatiu…

View original post 162 more words

Els voltors som nosaltres. Sobre ‘Bank’, de Jordi Abelló

L’amic Jordi Abelló em va demanar, fa unes setmanes, que fes un escrit per al seu nou projecte artístic, Bank. Després d’incloure’s a Verkami, en un tres i no res, Bank va rebre el suport econòmic necessari (de fet, en va rebre més del que esperava) i ja és una realitat: una exposició que combina pintura i vídeo i que, ara per ara, només la podreu veure a partir d’una aplicació de mòbil i desplaçant-vos fins a les coordenades de 8 seus bancàries de Barcelona i Madrid i de la Documenta 13 de Kassel. D’aquí un mes ja es podrà veure al web del Jordi, però, mentrestant, enllaço el text que vaig escriure per introduir el projecte. Les aparences enganyen i crec, fermament, que els voltors som nosaltres; per sort.

És l’hora de dinar

Imagineu-vos el vent colpejant la càmera. Una esplanada de pols, de terra, coberta per herbes seques, òssos, branques, cossos, restes de cossos. Un tros de terreny, estèril, amb una funció única: ser el plat de desenes de voltors.

I imagineu, avui, una dotzena de retrats, dels banquers més rics del món, repartits entre la terra, sota pedres gruixudes que es converteixen en petjapapers de l’estratègia, d’aquells que ens xafen el cap sense contemplacions. Són retrats magistrals que estudien uns rostres anodins per trobar-ne veritats: l’origen de la cobdícia, els límits de l’avarícia.

Les pedres s’amunteguen entre trossos i cossos, es barregen entre vísceres i pèl. Ells, els rostres pintats, també són en aquest monticle, retinguts sota les pedres. I l’home del camió agafa l’últim cubell i n’aboca, a sobre, les entranyes i la sang. És l’hora de dinar.

L’aposta de Jordi Abelló és compromesa, és inquietant. Ens convida a observar el comportament d’uns animals magnífics, que han sortit molt malparats en l’ordre simbòlic dels éssers humans. La cultura més recent, que té panic de la mort, els rebutja perquè escuren els cadàvers i s’alimenten d’immundícia. Sovint els associem a una moral reprobable, a un comportament egoista; no ens agraden, no ens agrada el que representen.

Són una espècie protegida, en perill d’extinció, que necessita aquestes cites periòdiques que Jordi Abelló ha volgut enregistrar amb aparença de document. Els voltors sobrevolen lentament el muntell de menjar, s’hi apropen en comunitat, s’hi recolzen, el tasten, s’hi acarnissen, se’l disputen. Però no oblidem que, sota, sols, hi ha els banquers que malden per desprendre’s de les pedres i que tot és un experiment, una prova que serveix per comprovar com acaben aquests retrats, quines formes hi dibuixa l’afany, la fam, dels voltors.

L’obra d’Abelló subverteix els prejudicis i integra un missatge esperançador. Potser és més senzill aferrar-se a la simbologia que hem atorgat a aquestes bèsties i veure-hi una venjança manierista, una metàfora que es menja el sentit i l’anul·la. Jo, malgrat les semblances aparents entre els perfils afilats dels cobdiciosos i dels voltors, hi veig, però, un altre gest: la proclama d’una comunitat tímida, afamada, que avança lentament i pesada, que pren la iniciativa a poc a poc i amb desordre, que s’ha de conformar amb les restes que li ofereixen i apropiar-se’n, amb desconfiança; però també una societat que s’apodera de l’espai, que coneix i reconeix la força d’un objectiu comú, que comparteix, que s’intueix forta i palpitant, que reneix de la corrupció.

Una banda sonora que convida a aixecar el vol.

Us podeu baixar l’aplicació per a Android aquí. Apple no ha permès incloure-la a l’AppStore. La foto és una de les recompenses, magnífica, que Jordi Abelló regala als mecenes del projecte.