La cultura em transforma físicament

La cultura és, per a mi, com una febre, com un corrent elèctric que fa un sotrac en el meu cos. No és aquesta una afirmació poètica; realment, amb aquestes paraules, vull ser descriptiva, objectiva. Per això, no entenc com la cultura, l’art (no entraré ara a definir què és, perquè és impossible fer-ho), es pot considerar en algun moment com un mer entreteniment. Sí, de vegades entreté, és clar, però a mi m’ha brindat moments de lucidesa que m’han comportat una obertura de la ment. No sé, m’ha fet viure i em fa viure emocions que em defineixen més les fronteres, els límits; del que sóc, del que som.

La cultura és com el sexe. No pots viure sense ella, perquè és una necessitat física que et transporta més enllà dels teus límits físics. Tot plegat, el que dic, sembla una palla mental (i perdoneu). Però no ho és. Hi ha instants que recordo amb molta intensitat, moments que m’han canviat la manera de ser. El dia que vaig entrar a la sala on hi ha Las Meninas, al Prado; quan les vaig veure, van desaparèixer les parets, la gent, va ser com una revelació. El dia que vaig posar-me al mig dels treu blaus de Miró; aquella sensació de diluir-me en aquell color màgic, no era jo. El dia que vaig entrar a les seccions de Van Gogh al Museu d’Orsay, després de veure quadres i quadres ben fets, ben executats, previsibles. El dia que vaig analitzar Salvat-Papasseit i vaig veure que, en certs instants, tenim la felicitat de fer que “res sigui mesquí”. El dia que vaig descobrir Joan Vinyoli; des de llavors se’m repeteixen una vegada i una altra: “Tot és ara i res…”, “Quedem-nos abraçats damunt la sorra, dos en un sol, del tot; llavis extensos com una migdiada”… Els dies que vaig escriure poemes i poemes escoltant les variacions Goldberg de Glenn Gould, sentint i resentint un cop i un altre la número 15. Els dies que vaig arribar a maltocar el primer temps de la Suite número 1 de Bach, amb el violoncel maldestre de 4t de carrera…

Recordo aquests i altres moments com una transformació física. No va ser un gaudi intel·lectual, va ser, principalment, una sensació, una obertura física de la ment, pessigolles a la pell i al pit, nervis a l’estómac. La meva vocació per la gestió cultural es mou per una voluntat similar a la d’una infermera: atendre les persones perquè puguin trobar-se bé, per assegurar-me que només per un instant puguin sentir aquesta emoció que ens fa créixer, que ens converteix en més humans. També vull que els meus fills puguin experimentar-ho. Sóc pretensiosa, potser sí. Encara no puc entendre per què els nostres governants, els banquers, tots aquells que remenen els mercats, no veuen que la felicitat i la salut de l’espècie passa per aquí.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s