Quan el teu gest m’atrapa

Entre la multitud de gestos creats que cerquen sense descans els angles de la perfecció, no sé per què són precisament els teus que m’atrapen. Els ulls s’hi queden enganxats, com si es cosís de cop un tel, o m’enrampés, i la mirada s’hi electritza sense remei.

Si hi dono tombs i n’analitzo els vèrtexs, no hi trobo l’entrellat, perquè el teu angle i la resta són xifres de bellesa indiscutible. I és quan l’ull deixa d’escrutar-ne els fragments i s’allunya i es mig tanca dins d’un estat de trànsit, lliurat a l’admiració, que entenc per què la teva geometria envaeix l’enquadrament.

M’adono que el teu gest cercat i creat, que s’ha estudiat un cop darrere l’altre i darrere l’altre…, és capaç d’alliberar-se del llast d’aquesta suma i mostrar-se com si res, com un u, des de l’entranya més espontània.

Les preposicions del gest

Quan estimes de veritat, saps que el verb, tal com sona, no et serveix; que el sentit es construeix dins dels espais que hi ha entre les línies, en el respir que s’allibera, breu, entre lletra i lletra.

El cos ho entén així ja des d’antic, i dicta que el plaer també s’amagui entre els llavis més humits, enmig dels plecs que guarden el silenci.

I, amb tot, no és casual que el gest més encorbat (i únic) dilueixi els límits entre grafia i buit i converteixi la preposició pausada en un monosíl·lab sense angles.

Quan el gest et va marxar

Aquell matí que el gest et va marxar, les paraules, de sobte, també ho van fer. Els ulls es perdien en una profunditat que ja només tu habitaves i jo et resseguia constantment amb els meus, intentant reconèixer algun angle domèstic entre els solcs de la pell. Era el comiat.

Des de llavors que em penso així, perdent el gest, i m’aterreixo. I em fa ràbia que el temps, frívol, ens aboqui a la crueltat d’assistir-ne a l’extinció.

Perquè aquest instant hostil, tan petit en la mesura total de la plenitud viscuda, es desplega en el record futur com un llençol tèrbol al matalàs, i cobreix dies i més dies en què la teva mà, ardida i protectora, irrompia dins d’un aire admirat i pur.

Costum fugaç

M’agraden els volums que compons dintre l’espai. Ajustant-se a les mesures del present, ara hi són i ara no hi són, però es recorden entre ells i s’intueixen en una dansa acostumada, acomodada.

M’agrada aquesta dansa del record, com pren seient dintre del temps per enardir-me la mirada quotidiana, per atordir-me en els moments en què et repenso, quan no hi ets.

Avances la cama mentre mires cap al mar; t’encorbes lleument, en l’angle precís. I em transportes, així, a una tangent enfervorida que s’inclina al desgovern.