En memòria del gest

El dia del comiat, sobre el taüt tancat que t’acollia les despulles, hi vaig posar la foto de la platja. Temps enrere, en un instant de narració sobtada, vas doblegar les cames en paral·lel sobre la sorra, i el teu braç, recolzat lleument en el maluc esquerre, es va encaixar en l’angle agut de la cintura.

L’ull de la càmera va deturar el gest dintre de l’aire: la cigarreta que traça una tangent imaginària, el solc sinuós de la clavícula tibant…, i, sobretot, una mirada obliqua i allargada a voluntat, que desafia la contenció de l’època, simplista i moralista.

Construir una forma que t’anomena les entranyes és com escriure un manifest. I després de molts anys, en memòria del gest, habito amb el verb la teva proclama, per vorejar les lletres d’aquell vent que t’envaïa.

Ingestió

Et gestes el gest a mesura que el temps passa, incorporant els angles quotidians de la infantesa, domesticant els que et meravellen la consciència; fent-te i desfent-te amb la mirada.

La voluntat, però, no té prou força per commoure els límits del traç intern. Passa el mateix quan fas un dibuix i esborres la línia que no t’agrada: per molt que sobreescriguis la tendència, el clot del llapis hi ha fet estada.

I és que l’error, com sempre, és seccionar-los; perquè no hi ha un gest i un desgest que es contraposin i pugnin, tota l’estona, per conquerir la densitat de l’aire que ens encercla. La ingesta és de cos i ment, de fluid i estímul, i en l’origen conflueixen instint i tint en un sol nucli.

Gest desbrossat

Fa massa temps que no m’arquejo –envant i enrere– per acoblar-me als revolts de la paraula. De tant en tant, el cos recorda i m’avisa: «A la cantonada de la lletra és just on corre el vent i et despentines.»

És cert que és inquietant girar cap a l’esquerra, i la ment reté les meves passes perquè em quedi dins la recta del carrer, trepitjant les mateixes rajoles una vegada i una altra. Però el gest, així, no s’allarga, i els angles que el componen són petits; un traç desdibuixat que s’oblida del tombant de l’horitzó.

Per fi, avui, el braç ja s’hi ha atrevit. I ressegueixo, amb el pit enfebrat, la superfície ondulant d’un camí ple de maleses que voldria desbrossar ràpid, sense aturar-me.

Quan el teu gest m’atrapa

Entre la multitud de gestos creats que cerquen sense descans els angles de la perfecció, no sé per què són precisament els teus que m’atrapen. Els ulls s’hi queden enganxats, com si es cosís de cop un tel, o m’enrampés, i la mirada s’hi electritza sense remei.

Si hi dono tombs i n’analitzo els vèrtexs, no hi trobo l’entrellat, perquè el teu angle i la resta són xifres de bellesa indiscutible. I és quan l’ull deixa d’escrutar-ne els fragments i s’allunya i es mig tanca dins d’un estat de trànsit, lliurat a l’admiració, que entenc per què la teva geometria envaeix l’enquadrament.

M’adono que el teu gest cercat i creat, que s’ha estudiat un cop darrere l’altre i darrere l’altre…, és capaç d’alliberar-se del llast d’aquesta suma i mostrar-se com si res, com un u, des de l’entranya més espontània.