Fa massa temps que no m’arquejo –envant i enrere– per acoblar-me als revolts de la paraula. De tant en tant, el cos recorda i m’avisa: «A la cantonada de la lletra és just on corre el vent i et despentines.»
És cert que és inquietant girar cap a l’esquerra, i la ment reté les meves passes perquè em quedi dins la recta del carrer, trepitjant les mateixes rajoles una vegada i una altra. Però el gest, així, no s’allarga, i els angles que el componen són petits; un traç desdibuixat que s’oblida del tombant de l’horitzó.
Per fi, avui, el braç ja s’hi ha atrevit. I ressegueixo, amb el pit enfebrat, la superfície ondulant d’un camí ple de maleses que voldria desbrossar ràpid, sense aturar-me.
Evito el verb 