Entre la multitud de gestos creats que cerquen sense descans els angles de la perfecció, no sé per què són precisament els teus que m’atrapen. Els ulls s’hi queden enganxats, com si es cosís de cop un tel, o m’enrampés, i la mirada s’hi electritza sense remei.
Si hi dono tombs i n’analitzo els vèrtexs, no hi trobo l’entrellat, perquè el teu angle i la resta són xifres de bellesa indiscutible. I és quan l’ull deixa d’escrutar-ne els fragments i s’allunya i es mig tanca dins d’un estat de trànsit, lliurat a l’admiració, que entenc per què la teva geometria envaeix l’enquadrament.
M’adono que el teu gest cercat i creat, que s’ha estudiat un cop darrere l’altre i darrere l’altre…, és capaç d’alliberar-se del llast d’aquesta suma i mostrar-se com si res, com un u, des de l’entranya més espontània.
Evito el verb 