No hi ha res que separi l’aire del gest. I, enmig, no hi puc posar la cinta mètrica per apamar-ne la tangent o calcular-ne bé el volum.
Per allà on el dit s’erigeix i el braç s’arbora, l’aire recula i s’abraça de nou al contorn, ignorant l’empremta dels angles que s’han succeït, l’un darrere l’altre, davant d’un ull meravellat.
Algun dia sabré si l’aire es fa més dens segons el grau de la bellesa. Si s’eriça ell també quan intueix la infinitud d’aquest encís intractable.
No en sé dir exactament els graus, però veig com els teus dits amples i robusts es vinclen just fins aquell angle tan precís: un dels angles de la bellesa.
Desfan la corba i se separen decidits; i et trien els cabells, fins que la força hi intervé i tiba, per sotmetre’ls al lligam.
Tinc la certesa que aquest ha estat un instant de meravella. Geometria de plaer, per ara immesurable.
Si ara poso el verb
així, em direu
que sóc… la poeta.
Si el poso així…, que començo a explicar una història prou llarga o prou curta.
Si no escric el verb
i, en comptes d’això,
el crido, direu
que recito, que actuo,
que faig un discurs.
I ara penseu:
l’amor és una paraula?
No és casualitat que la paraula taula contingui dues lletres tan gràficament altes i allargades. Són les potes que l’aguanten.
