Les preposicions del gest

Quan estimes de veritat, saps que el verb, tal com sona, no et serveix; que el sentit es construeix dins dels espais que hi ha entre les línies, en el respir que s’allibera, breu, entre lletra i lletra.

El cos ho entén així ja des d’antic, i dicta que el plaer també s’amagui entre els llavis més humits, enmig dels plecs que guarden el silenci.

I, amb tot, no és casual que el gest més encorbat (i únic) dilueixi els límits entre grafia i buit i converteixi la preposició pausada en un monosíl·lab sense angles.

Quan el gest et va marxar

Aquell matí que el gest et va marxar, les paraules, de sobte, també ho van fer. Els ulls es perdien en una profunditat que ja només tu habitaves i jo et resseguia constantment amb els meus, intentant reconèixer algun angle domèstic entre els solcs de la pell. Era el comiat.

Des de llavors que em penso així, perdent el gest, i m’aterreixo. I em fa ràbia que el temps, frívol, ens aboqui a la crueltat d’assistir-ne a l’extinció.

Perquè aquest instant hostil, tan petit en la mesura total de la plenitud viscuda, es desplega en el record futur com un llençol tèrbol al matalàs, i cobreix dies i més dies en què la teva mà, ardida i protectora, irrompia dins d’un aire admirat i pur.

Costum fugaç

M’agraden els volums que compons dintre l’espai. Ajustant-se a les mesures del present, ara hi són i ara no hi són, però es recorden entre ells i s’intueixen en una dansa acostumada, acomodada.

M’agrada aquesta dansa del record, com pren seient dintre del temps per enardir-me la mirada quotidiana, per atordir-me en els moments en què et repenso, quan no hi ets.

Avances la cama mentre mires cap al mar; t’encorbes lleument, en l’angle precís. I em transportes, així, a una tangent enfervorida que s’inclina al desgovern.

El gest i l’atzar

Podríem creure que el gest és atzarós gairebé sempre; però he endevinat que, quan la mirada el caça, habita en els dies i les hores com una espurna cíclica, i et retorna la meravella un cop i un altre. Per contra, si la carn tiba i s’estira fins que és a punt de descosir-se i excedeix els extrems per afonar un tros més d’aire, llavors fins i tot el gest pot ser creat sota el dictat conscient de la bellesa.

Sovint, a mig camí del gest, m’assalta el dubte. I és així com s’inicia aquest trajecte que servirà, n’estic segura, per descobrir-lo, casualment o transitada, entre els viratges de la grafia.