Justícia poètica

Em poso al dia dels articles publicats a la secció de l’Animal de 3 potes de la revista Fet a Tarragona compartint una reflexió sobre la poesia que vol ser alhora una reivindicació en unes dates molt literàries… Sobre els beneficis de la poesia.

Justícia poètica

Si doneu un cop d’ull a la programació cultural de Tarragona, veureu que la poesia hi té el seu lloc i que, si us agrada aprofundir-hi o sentir-la de viva veu, les opcions són diverses. A finals del mes de febrer, per exemple, s’ha reprès el Club de Poesia a la Biblioteca Pública, en què Adrià Targa proposa un tast variat de poemes a partir de “Grans temes de la poesia” i que es presenta amb la intenció, molt encertada, de fer entendre que “tot el que la poesia té de sublim, ho té també de terrenal”. D’altra banda, ja fa uns quants anys que cada dijous continua, imparable, el cicle Hipermetropoesia al Cafè Metropol, una plataforma oberta, coordinada pel poeta Òscar Palazón, que fa pujar autors dalt de l’escenari i que conforma, així, una programació de recitals d’estils molt diferents amb l’objectiu de facilitar la descoberta de nous valors o de nous llibres.

La ciutat, doncs, compta amb una oferta poètica interessant, ben acomboiada per l’oferta pedagògica d’una Escola de Lletres ja consolidada; i a aquests exemples que he citat se sumen altres actes puntuals que tenen lloc amb més o menys intensitat en el nostre calendari cultural i que articulen una proposta situada al mateix nivell de les altres ciutats catalanes, amb presència d’autors d’aquí i de fora. Amb tot, és ben curiós que, no només aquí, és clar, sinó des d’un punt de vista més general, la poesia sigui tan poc present en la vida quotidiana d’un alt percentatge de persones i que, fins i tot, hi hagi molts lectors habituals de novel·la que no s’hi apropin mai. De fet, sovint, tant aquí com a altres ciutats similars només els molt aficionats a la poesia o els coneguts de l’autor són els que acaben assistint als recitals o a les presentacions que s’organitzen.

Davant d’aquesta realitat, de vegades em pregunto quina seria la manera més encertada de despertar l’interès per la poesia i quines accions caldria que prioritzéssim per aconseguir-ho. I, d’altra banda, també em pregunto per què s’estableixen tantes barreres davant de la poesia, per què fa por, per què les persones ens sentim tan “indefenses” davant dels versos d’un poema quan no l’ entenem. No crec que l’estratègia hagi de venir per augmentar la difusió del que ja es fa a la ciutat ni tampoc crec que ens calgui una programació d’actes poètics més abundant, perquè acabaria conformant més oferta per al mateix grup de persones. Des del meu punt de vista, l’acció hauria d’insistir en un altre sentit i implicar tots els agents de la cultura i de l’educació. I també els escriptors i els artistes.

El llenguatge és una eina de comunicació que, modificant-se, repetint-se, combinant-se i distorsionant-se pot transformar-se en ritme, en melodia, i, sobretot, en sensació. Això els infants ho entenen sense saber-ho: les cançons són poemes que diuen amb tota naturalitat i que els transporten a mons dels quals no poden prescindir. Potser tots, tant l’escola, com els programadors, com els formadors, com els escriptors, hem de contribuir a mantenir aquesta necessitat bàsica en els adults, aquesta necessitat de recrear-se en el plaer de dir els mots, de modular-los i fer-los jugar en una rima o en un ritme. De petits ho fem, naturalment, i no ens fa por no entendre’n totes les paraules; ens agrada, simplement, dir-les en l’ordre, cantar-les en un temps i unes notes; de vegades fins i tot les diem malament, però no ens importa. Si molts de nosaltres, ara de grans, ens hi poséssim amb aquesta actitud, obrint la ment i amb l’única intenció de gaudir dels sons del poema, sense voler treure’n un “gran missatge”, de ben segur que veuríem la utilitat vital que té per a cadascú de nosaltres.

Quan et deixes anar i t’alliberes dels prejudicis, la poesia se’t fa necessària. Potser el que ens falten són mediadors que ens facin sentir la pell dels poemes: professors, programadors i escriptors que ens diguin els poemes a mitja veu i ens n’ensenyin els beneficis.

Petit recull de poemes per a petits lectors i escoltadors

IMG_7058

Avui tinc ganes de compartir amb vosaltres un petit recull dels poemes que ens hem inventat a casa, des de fa un temps, per dir-los entre tots. A partir dels 2 anys alguns ja els vam començar a dir. Si us agraden, tinc la intenció de publicar-los amb dibuixos de l’Alexis i de manera que es puguin descarregar a l’ordinador per accedir-hi sempre que vulgueu:

Per als més petitets:

Du-du da-da, petitet/a,
tens la boca de pinyó.
Du-du da-da, petitet/a,
com m’agrada el teu petó.

Per quan ja comencen a fer-ho tot sols:

Ja sóc gran i ho faig tot sol.
Poc a poc vaig fent camí,
com el meu amic cargol.

Per quan ja són “mitjans” i ja comencen pujar les escales de casa:

Sóc mitjà/ana i pujo escales,
un, dos, tres, quatre.
Cada dia vaig més ràpid
perquè compto cada passa.
Un, dos, tres, quatre.

Per aprendre els colors i dir-los dalt de la cadira:

Tresor de Nadal

Veig llums de Nadal
a totes les cases;
són grogues i verdes,
vermelles i blaves.
Dintre el meu cervell
jo també m’il·lumino,
sóc de color d’or
i vull dir que us estimo.

Per aprendre a fer el moixó:

Un moixó molt content
s’ha adormit dalt d’un arbre.
I una fulla, amb el vent,
li ha pentinat les ales.

Per aprendre on és la dreta i l’esquerra:

El cel és fosc, on és la Lluna?
D’estrelles blanques no en veig ni una.
Miro a la dreta, miro a l’esquerra,
i hi ha tants núvols que tot és negre.
El cel és fosc… mira, la Lluna!

Per aprendre a fer la figuereta:

Tinc un coixí de molts colors,
és ple de números i lletres.
I el meu nino sempre em diu
que hi faci dues figueretes.

Els voleu provar i em dieu si han “funcionat”? En definitiva, són petits poemes per passar-s’ho bé dient-los i escoltant-los…

Poema… per practicar la dreta i l’esquerra

La lluna

El cel és fosc. On és la lluna?
D’estrelles blanques, no en veig ni una.
Miro a la dreta, miro a l’esquerra…
hi ha tants núvols, que tot és negre.
El cel és fosc… Mira, la lluna!

[Poema per practicar la dreta i l’esquerra. Dibuix de l’Alexis: Nosaltres mirant la lluna des del balcó de casa. Poema de Rosa Comes.]

 

Entre el límit i el desbocament… Plenitud poètica

Des de fa tres anys, el dia 17 de març és un dia de plenitud poètica a les xarxes socials i a l’entorn 2.0. I tot és gràcies a Lletra, un projecte cultural capdavanter en molts aspectes, que, avançant-se una mica al Dia Mundial de la Poesia (el 21 de març), proposa omplir les xarxes de poesia catalana de diverses maneres: mitjançant l’etiqueta #jollegeixo, afegint els versos preferits en els murs de Facebook i Google + i a través dels blogs propis. Així, doncs, es tracta d’una cita virtual que és una bona oportunitat per recordar la gran potència de la nostra literatura i, en concret, de la nostra poesia, la que ens conforma com a poble i ens fa ser qui som.

IMG_1293

Enguany, però, aquest 17 de març per a mi serà especial, perquè la cita coincideix, potser no casualment, sinó per justícia, amb dos fets significatius: d’una banda, avui a Tarragona ens hem pogut retrobar un cop més la Montserrat Abelló, que ha estat homenatjada amb el lliurament del Premi Montserrat Bertran; de l’altra, ja fa uns dies que tinc entre les meves mans un nou volum, ple de simbologia, dels que sorgeixen amb la voluntat de fer història: ‘Donzelles de l’any 2000‘, l”Antologia de dones poetes dels Països Catalans‘ que han editat amb una cura extraordinària la Noèlia Díaz i la Sandra D. Roig, a qui no podré agrair mai prou la constància que han mostrat en el seu objectiu. I, ja ho dic, no crec que sigui la casualitat allò que ha fet que la Montserrat Abelló sigui a Tarragona el cap de setmana de la poesia catalana a Internet rebent aquest premi, i que, a més, sigui la poeta que ha prologat aquesta antologia meravellosa, és a dir, que sigui ella qui allargui la mà a les vint-i-set dones poetes nascudes a partir de l’any 70 que hi hem estat representades.

Per a demà, el Dia de la Poesia Catalana a Internet, trio uns versos que la Montserrat Abelló considera la seva premissa. Avui, quan ha acabat l’acte del lliurament del premi, m’ha dit que s’havia oblidat de recitar-los i l’hi sabia greu. Per això, els vull fer córrer:

Visc i torno a reviure
cada poema
cada paraula.

Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

Sintetitzen el sentit de la poesia i també de la vida: aquest fluir constant entre el límit i el desbocament.

IMG_0934