Quan el teu gest m’atrapa

Entre la multitud de gestos creats que cerquen sense descans els angles de la perfecció, no sé per què són precisament els teus que m’atrapen. Els ulls s’hi queden enganxats, com si es cosís de cop un tel, o m’enrampés, i la mirada s’hi electritza sense remei.

Si hi dono tombs i n’analitzo els vèrtexs, no hi trobo l’entrellat, perquè el teu angle i la resta són xifres de bellesa indiscutible. I és quan l’ull deixa d’escrutar-ne els fragments i s’allunya i es mig tanca dins d’un estat de trànsit, lliurat a l’admiració, que entenc per què la teva geometria envaeix l’enquadrament.

M’adono que el teu gest cercat i creat, que s’ha estudiat un cop darrere l’altre i darrere l’altre…, és capaç d’alliberar-se del llast d’aquesta suma i mostrar-se com si res, com un u, des de l’entranya més espontània.

Costum fugaç

M’agraden els volums que compons dintre l’espai. Ajustant-se a les mesures del present, ara hi són i ara no hi són, però es recorden entre ells i s’intueixen en una dansa acostumada, acomodada.

M’agrada aquesta dansa del record, com pren seient dintre del temps per enardir-me la mirada quotidiana, per atordir-me en els moments en què et repenso, quan no hi ets.

Avances la cama mentre mires cap al mar; t’encorbes lleument, en l’angle precís. I em transportes, així, a una tangent enfervorida que s’inclina al desgovern.