Un camí de pedretes

[Article publicat al núm. 10 de la revista Fet a Tarragona, març 2015.]

“Twitter et fa pensar que ets savi, Instagram que ets fotògraf i Facebook que tens amics. El despertar serà dur.” A molts de vosaltres segur que us sona aquesta sentència afortunada de JF Leroy que va córrer durant força temps per les xarxes socials i potser també haureu sentit més d’una vegada allò que diuen que a Facebook som més guapos, a Twitter, molt més llestos, i que a Linkedin tots som mànagers… Són frases que caricaturitzen una realitat que s’imposa dia a dia i que remet a un aspecte de la quotidianitat que vivim cada cop amb més intensitat: la construcció de la nostra identitat digital.

Sens dubte, ens equivoquem molt si pensem que la nostra identitat a Internet està deslligada de la nostra identitat en el món físic i també si pensem que en podem prescindir. Així com en el món presencial ens construïm i ens narrem (potser fins i tot ens teatralitzem) a nosaltres mateixos a partir d’actes i gestos determinats, al món digital els nostres gestos també ens defineixen, tant aquells que decidim fer com els que deixem de fer. No perquè no hi pensem o no hi vulguem prestar atenció, la nostra identitat digital deixarà d’existir: simplement el que farem és que “els altres”, la suma dels rastres que hi vagin deixant, ens la predeterminin.

De fet, si ho pensem bé, cada cop té menys sentit distingir la identitat presencial de la digital; encara que la digital pot enfocar-se d’una manera més especialitzada, totes dues es barregen en la percepció de les persones i conformen una única identitat personal; les fronteres d’un context i d’un altre es dilueixen tal com es dilueixen les fronteres dels nostres contextos relacionals. Per això, és important que hi dediquem un temps i en tinguem cura, per no deixar que només siguin els altres els que ens expliquin i poder narrar-nos a la nostra manera; i més tenint en compte que a Internet hi deixem un rastre que no s’ennuvola o s’idealitza per l’efecte del record o per altres efectes…

En aquest sentit, i aplicant-ho a l’àmbit cultural, que és el que he anat tocant en aquesta secció del Fet a Tarragona, penso que, pel que fa al sector dels creadors (artistes visuals, escriptors, ballarins, actors, músics…), encara hi ha molt de camí per córrer. Precisament perquè Internet et permet, com deia, una certa especialització a l’hora de conformar la teva identitat digital, els creadors hi poden trobar la manera idònia de mostrar-se com a tals. Què defineix actualment un artista? No és artista aquell que així s’explica davant del món? El poder performàtic de la paraula (no només escrita, sinó també visual) habitualment és molt més gran del que ens sembla, però, a més, l’àmbit digital ens permet jugar amb aquesta capacitat com mai, fer-hi un camí de pedretes i menjar-nos les molles.

Conec creadors de Tarragona i de prop que esmercen esforços i temps a traçar la seva identitat digital i a centrar-la, sobretot, en aquesta faceta personal (penso, per exemple, en l’escriptor Jesús M. Tibau, en el fotògraf Pep Escoda o en els pintors Jordi Abelló i Enric Llevat, entre altres), però encara hi trobo a faltar molts noms, massa. Com a gestora cultural sovint busco informació sobre creadors a la xarxa i em costa molt trobar-hi identitats digitals ben traçades: webs actualitzades, amb la informació posada al dia, presència a les xarxes socials, obra creativa per poder consultar… O bé, per contra, en alguns casos hi trobo una dicotomia massa accentuada entre la pràctica creativa que mostren en contextos presencials i la que decideixen ensenyar en el context digital, com si aquest fos secundari i qualitativament diferent.

Podem pensar que Internet i les xarxes socials són espais superflus, que ens igualen, que ens controlen i que ens treuen privacitat. Ara bé, sense que això tingui part de certesa, els primers que podem subvertir-los i posar-los al nostre favor perquè ens expliquin de la manera que volem som nosaltres, amb el poder de la nostra paraula.

Anuncis

El joc, la disfressa de l’aprenentatge

doble-pagina-dossier-fet3-715x536Aquest mes de gener ha sortit a la llum el 3r número de la revista Fet a Tarragona. En aquest darrer número, s’hi pot llegir un dossier de 16 pàgines dedicat a August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort, una data que Tarragona celebrarà intensament aquest 2014. Si no ho heu fet ja, us recomano vivament que us hi subscriviu i rebeu la revista a casa.

Dins la secció Animal de 3 potes, hi publico, a cada nova entrega, un article. Avui, aquí al blog, comparteixo l’article que vaig escriure per al 2n número, el corresponent a novembre-desembre. Espero que us agradi!

La disfressa de l’aprenentatge

Fa pocs dies algú va compartir a Facebook una afirmació que em va encantar. Deia: “El joc és la disfressa de l’aprenentatge.” Aquesta frase del neurocientífic Francisco Mora em porta a una idea que em ronda pel cap ja fa temps. El fet de ser mare, per simple observació, em du a pensar-hi.

Quan els infants comencen l’escola, ho veiem natural; no dubtem que a través del joc, és a dir, experimentant i gaudint amb les mans, l’oïda, la veu…, és com aprendran les coses, com adquiriran les eines i descobriran el món. A mesura, però, que superen cursos i cicles, l’aprenentatge dels nens i les nenes cada cop és més “ordenat”, més “seriós”, més “important”; i poso els adjectius entre cometes per fer evident que només es tracta de qualificatius aparents. La realitat és que la creativitat va desapareixent del recorregut pedagògic i el joc s’estigmatitza i es relega a moments concrets del dia, acotats, fins i tot, temporalment; com un premi; o com una frivolitat.

Tant és així que arribem a adults pensant que l’aprenentatge “real” només és possible seient davant la taula o en una aula per engolir al màxim de ràpid possible la informació que rebem dels experts i creient que tot allò que fem per afició és una llicència que ens permetem per relaxar-nos, i que està per darrere de les obligacions que tenim. No concebem els infants sense el dret de jugar, però, en canvi, ens el neguem quan ens fem grans.

En aquest sentit, d’una banda, és molt positiva l’expansió que últimament han experimentat les propostes alternatives en l’educació; d’una altra, l’oportunitat que les xarxes socials ens donen és immensa. Un exemple que conec de prop: Instagram, una xarxa dedicada a la fotografia que proposa als seus usuaris compartir imatges, a les quals es poden aplicar filtres. Una idea molt simple. I molt potent. La xarxa compta amb 150 milions d’usuaris al món i totes les persones que hi són de fa un temps us diran que les fotografies que hi penjaven els primers dies no tenen res a veure amb les últimes, que la millora és substancial.

Aquesta higiene visual de què parla Joan Fontcuberta, la possibilitat que Internet ofereix d’obrir l’aixeta des de casa i fer rajar desenes d’imatges cada dia, ens porta inevitablement a educar la mirada. Però, a més a més, aquí l’aprenentatge, en realitat, arriba amb el joc, perquè els instagramers proven, experimenten i reben un retorn dels seus seguidors. La simple opció d’aplicar un filtre a la imatge, de retocar, és un gest que obre, encara que sigui lleument, la porta de la creativitat dins de cadascú, que planta, davant seu, una forquilla d’opcions. A través del joc, doncs, el gest els porta a decidir i, per tant, a aprendre. És escrivint com entenem el que costa escriure bé, és tocant un instrument com valorem el bon intèrpret; en definitiva, és “fent” com “apreciem”.

Sovint penso que la màxima preocupació de les polítiques culturals públiques hauria de ser precisament no estroncar la necessitat de jugar que mostrem en la infància. L’accés a la cultura no el determina el fet de posar una entrada més barata o més cara, sinó el fet de mantenir les ganes d’experimentar i de créixer que tenim de petits. És una comesa difícil, però no impossible, perquè, per sort, la inèrcia, dins nostre, és forta. I sovint també penso en les pors que mostren alguns professionals i artistes quan senten perillar el seu estatus davant de les eines i els medis tecnològics. Podem pensar que la xarxa dóna via lliure a la banalització, que potser s’excedeix en les postes de sol, les citacions cèlebres, els poemes sobrers i els curts casolans; però, en definitiva, estem assistint a un retorn cap a la nostra essència, a l’oportunitat d’aprendre i créixer des de la creativitat i la llibertat i amb l’opció de fer-ho en societat, juntament amb els altres.

L’espai digital: mitjà per a l’art i medi creatiu

L’entorn virtual i el 2.0 són medis en què hi poden passar coses noves, és a dir, en què les coses poden passar d’una manera diferent. Tot i això, hi ha molts creadors i col·lectius relacionats amb les arts visuals que per ara encara només senten la necessitat d’utilitzar-los per explicar-se, és a dir, com a mitjà de difusió; en el meu territori geogràfic més immediat, doncs, és a dir, el Camp de Tarragona, les iniciatives que volen explorar a fons les possibilitats que ofereix de manera intrínseca encara són tímides.

Un bon nombre de fotògrafs, per exemple, han obert espais web que mostren un tractament de la imatge adequat, com ara Gerard Boyer, David Oliete, Lluc Queralt, Maria Veses, Laia Marín o Carles Llop; en molts d’aquests casos, s’aprofiten les opcions del gestor de continguts propi de les plantilles de blog, de compartició a les xarxes i d’inclusió de música, text i comentaris, que obren el fet creatiu al públic i obren també dimensions paral·leles al treball fotogràfic. Altres espais destacats, un cop han fet la funció de difondre esdeveniments, per la seva capacitat d’aglutinar agents i persones en les iniciatives que duen a terme, es converteixen en arxius molt valuosos d’informació i repositoris d’edició de materials consultables permanentment, com ara Boek861, Comissariat o Laboratori Visual.

Captura de pantalla 2013-07-30 a las 20.55.26

Tal com deia, però, hi ha casos en què les funcionalitats pròpies de l’entorn influeixen en el discurs. Projectes com “Cos i Ànima”, Tarragona Topografies o Patrimoni i creació contemporània aprofiten les bondats del context per tractar els continguts no pas com una traducció diluïda d’un projecte presencial, sinó com a elements que fan possible una experiència artística in situ. I creadors com Jordi Abelló, Marcel Pey, Pep Escoda o Rufino Mesa, a l’hora de desenvolupar els seus treballs, no el pensen únicament com a suport sinó com a motor.

En aquest sentit, ja he parlat de l’experiència de Jordi Abelló, que comença a ser extensa i variada. I igualment voldria destacar la de Rufino Mesa, que, per la seva banda, també entén els diversos blogs com a projectes artístics separats, amb objectius acotats. Generación Índigo, La Comella pressentida, La ferida, Tierra con pan i Las piedras cantan, els que actualment té oberts, construeixen discursos diferents i es plantegen com a obres d’autoedició. Des de la crítica i el pensament fins a la poesia i l’assaig, són plataformes de “trobada entre les mans i la reflexió”, que li proporcionen exactament els recursos que necessita: combinació d’imatge i text i experimentació esgraonada en el temps.Captura de pantalla 2013-07-30 a las 20.53.54

[Aquesta informació forma part de l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19).]

Art i Internet: projectes en el medi. 5. Pep Escoda

Continuo destacant projectes que utilitzen el context d’Internet com a medi creatiu. Avui us vull parlar de Pep Escoda.
Instagram Pep Escoda

IphoneOnly Instagram: @pepescoda, Instagram de Pep Escoda

L’entorn web i l’entorn de la xarxa social tenen, per a Pep Escoda, usos diferents i aquest fotògraf aprofita, doncs, Instagram i la seva essència per mostrar treballs únicament fets amb mòbil i que vénen determinats, conceptualment i estètica, per l’espontaneïtat i la immediatesa. Com en el cas de Jordi Abelló, el fet de compartir la mateixa eina que tots els altres usuaris de la xarxa i de tenir, doncs, aparentment, les mateixes opcions, fa prendre una forta consciència del valor de la seva mirada artística.

http://instagram.com/pepescoda

[Aquesta informació forma part de l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19).]