Costum fugaç

M’agraden els volums que compons dintre l’espai. Ajustant-se a les mesures del present, ara hi són i ara no hi són, però es recorden entre ells i s’intueixen en una dansa acostumada, acomodada.

M’agrada aquesta dansa del record, com pren seient dintre del temps per enardir-me la mirada quotidiana, per atordir-me en els moments en què et repenso, quan no hi ets.

Avances la cama mentre mires cap al mar; t’encorbes lleument, en l’angle precís. I em transportes, així, a una tangent enfervorida que s’inclina al desgovern.

L’aire i el gest

No hi ha res que separi l’aire del gest. I, enmig, no hi puc posar la cinta mètrica per apamar-ne la tangent o calcular-ne bé el volum.

Per allà on el dit s’erigeix i el braç s’arbora, l’aire recula i s’abraça de nou al contorn, ignorant l’empremta dels angles que s’han succeït, l’un darrere l’altre, davant d’un ull meravellat.

Algun dia sabré si l’aire es fa més dens segons el grau de la bellesa. Si s’eriça ell també quan intueix la infinitud d’aquest encís intractable.