El vers té ganes de trobar-te


Incert, el vers té ganes de trobar-te
la mesura, i resseguir-te
en una síl·laba potent, saber quin és
el mot que et pot fer carn dins els llençols.
No vol saber la veritat,
vol fer-te seu, vol erigir-se i penetrar-te
fora del temps, vol aturar-se en un espai
i començar. I t’intueix en cada gest,
en l’ombra buida dels estranys.
En l’aigua tremolosa del carrer.
En els perfils que han traspassat l’ull neguitós
i delerós. I s’excedeix, desesperat,
t’invoca mentre tasta la humitat
dels seus racons. Perd la noció de si mateix
mentre t’intenta retenir sota d’un crit
il·limitat. Cancerós, el vers viu
com un paràsit del teu cos.

Tres vermells


Arriba el dubte i tanco els ulls:
tot és vermell, planícia indivisible
de mans i de plaer, immensa
intensitat. El reconec: és el vermell
d’una mirada que es desperta
al costat dret, després d’aquesta
nit d’excitació, d’hores compactes
de suor i extremitats.

És el vermell dels teus cinc dits
als meus cabells en convulsió,
l’encert de dominar-me controlant-me
els dos extrems, de fer-me neutra
i fer-me fluid, instint i flux encabritat,
un pintallavis d’oli cru en erecció.

És el vermell d’un llençol llis,
tacat de mots a mitja veu,
dits i esgotats dins de l’espai,
la pell, el llit, l’habitació,
amb pretensions que l’endemà destruirà.

Puc tancar els ulls; puc córrer i ser inconscient.

La gestió cultural i l’escola. Noves propostes per una escola creativa dia a dia

Aquesta setmana ens hem retrobat amb algunes companyes mares de l’escola del meu fill  de tres anys per començar a dissenyar les activitats culturals que farem des d’ara i fins al mes de juny. Amb elles, i amb alguns pares més, hem creat, en aquest primer curs escolar, una comissió literària i creativa dins l’AMPA del col·legi, moguts per una inquietud d’implicar-nos-hi a partir de l’organització d’accions que serveixin tant als nens i nenes com a nosaltres.

Durant el primer trimestre, vam dur a terme un Taller de poemes objecte que va funcionar bé i que properament explicarem a la Universitat Rovira i Virgili després de ser escollit com a bona pràctica i, en aquests mesos que queden de curs, tenim la idea, entre altres iniciatives, de desenvolupar una activitat titulada Escriu-me, que assajarà l’escriptura damunt d’un paper diferent, el de la roba, el del cos, i una altra en què experimentarem la intensitat poètica que es pot transmetre amb el “silenci” del llenguatge de signes.

Aquests dies en què estem pensant com concretar totes aquestes idees que volen fer sentir la poesia, la creació, de primera mà (físicament, primàriament), penso sovint que la gestió cultural pot fer molt per a les escoles, que els gestors culturals hi podem tenir un paper fonamental i que les àrees de cultura de les administracions públiques haurien de plantejar-se molt més seriosament la seva aportació en aquest sentit. Perquè els gestors culturals som, molt sovint, la cruïlla on van a parar creadors, entitats, agents, propostes i  reivindicacions diverses, i som també els que podem facilitar el contacte de l’escola amb el sector cultural i provocar que la ciutat i l’escola, l’art viu i les aules, no estiguin allunyats l’un de l’altre.

Podríem donar per fet que l’escola està permanentment en contacte amb la cultura i la creativitat; i ho està, però crec que només d’una manera determinada. Hi són, però estan acotades pels límits dels currículums escolars, per mètodes pedagògics, per horaris, per calendaris, per una practicitat necessària. Els gestors culturals, en canvi, treballem la cultura des de les entranyes, en coneixem els processos de creació, de construcció, de difusió, i, el nostre coneixement, el nostre assaig amb públics ciutadans diversos (els èxits i els fracassos viscuts), la nostra intermediació amb creadors, pot aportar una altra experiència de la cultura i la creació als nens i nenes, ja des dels tres anys, que complementa la línia de treball de les escoles.

Sense anar més lluny, i com a exemple, les activitats que proposem durant aquest primer curs des de la nostra comissió de l’AMPA es basen o s’inspiren en accions poètiques ja realitzades i comprovades per la plataforma de joves creadors La Pell del Llavi, de manera que les hem versionat i adaptat per a l’entorn de l’escola sabent prèviament com van funcionar.

La gestió cultural, doncs, pot provocar un apropament a la creació i a la cultura que trenqui les fronteres conceptuals, temporals i físiques que l’escola necessita per al seu funcionament, però que, en certs moments, poden ofegar-la. El lema de la comissió que hem creat és “per una escola literària i creativa dia a dia” i ara que la intenció és organitzar “la setmana cultural” al centre, nosaltres no hi hem proposat cap activitat de manera especial, perquè entenem que la cultura és una necessitat bàsica, diària (com menjar, com beure, com viure), i no volem que es percebi com un fet excepcional que s’aïlla en un període de temps concret.

Des de la gestió cultural, sense dubte, també podem fer això dins de les escoles: treballar per la quotidianitat de la cultura, per descosir aquesta visió de la cultura com un fet excepcional, perquè, malgrat que l’excepcionalitat també pot tenir una lectura positiva, és l’element del qual es prescindeix més ràpidament i sense remordiments quan van maldades, com per desgràcia veiem que està passant dia a dia en el nostre món miop i falsament quadriculat.

Quan el mirall no hi és. E·plec 2012

Dia a dia, i cada cop més sovint, caminem pel carrer de la nostra ciutat i veiem aparadors buits, de botigues de roba, d’oficines bancàries, de comerços… que ja no exposen material, que ja no mostren res, que no t’obren la porta. Alguns dels vidres s’omplen, espontàniament, de cartells de tot tipus, papers sobre classes de repàs, pòsters de concerts, convocatòries de manifestacions… i sentim la il·lusió que aquests espais han passat de ser aparadors a ser taulers d’anuncis de la gent, espais de llibertat ciutadana. Dotem de simbologia aquest canvi i interpretem, falsament, que la manipulació del màrqueting ha donat pas a l’expressió lliure. La suma de múltiples cartells i anuncis, els uns sobreposats als altres, ens recorden l’anomenat apoderament ciutadà, Internet, la construcció col·lectiva, el pas al 2.0. El missatge unidireccional ha donat pas a la conversa… Però tot és aparent.

La disfunció d’aquests espais pot interpretar-se com el fracàs de les antigues formes de comunicació, que només funcionen dins d’un sistema determinat. El procés de disfunció d’aquests aparadors podria il·lustrar un canvi comunicatiu que parla d’un canvi organitzatiu de la societat. El poder del poder i el poder, potencial, dels ciutadans; el sistema i la desprotecció a què ens ha sotmès. En realitat, però, aquests espais no han passat a tenir una nova funció de manera clara; només hi veiem els intents tímids dels individus per imposar-se amb els mateixos mètodes, la voluntat de donar-los el mateix ús sense reinventar-los i fer-los seus realment. Aquesta acció lliure, de fet, em recorda molt la conversa majoritària de les xarxes: aparent, tímida, gairebé inexistent, l’emissió de missatges que confien en el retorn emocional individual i introspectiu, que es presten a formar part d’una construcció atzarosa (no orientada).

Les xarxes socials són una reafirmació constant de la pròpia identitat en un món il·limitat; lluny de ser anònima, la identitat digital és encara més definida, més concreta, mes traçable, més mesurada. Un aparador compartit en què intentem imposar la nostra presència, buscant fils d’afinitats i simpaties. Paral·lelament, l’aparador és un mirall i la disfunció de l’ésser apareix quan el mirall no hi és. Penso sovint com seríem si no tinguéssim miralls. Però, alhora, no seríem si no ens miréssim en els altres. La solitud, el no retorn és la disfunció de l’ésser.

En la meva intervenció al Festival d’Arts Visuals E·plec d’enguany, en què tinc la sort de participar gràcies a l’equip de Laboratori Visual, m’he proposat utilitzar diversos poemes d’Evito el verb, el meu segon llibre de poesia, on vaig mostrar la meva obsessió pel mirall i la veritat; m’encanta pensar i pensar on es troba la veritat, deduir que n’hi ha múltiples i que potser la suma del cos i del retorn del mirall és la veritat; com el dígraf, que esdevé un nou so a partir de la suma de dos sons diferents. I he tingut la gran sort de treballar amb Möla, amb qui hem proposat un joc lingüístic, una escriptura propera a la poesia visual que gira la lletra per mirar l’interior, per trencar l’efecte mirall del paper, travessar el vidre i afrontar la solitud i la buidor, i intentar-ne, d’aquesta manera, un apoderament real, un ús realment nou.

Som víctimes de la grafia, de la narració, del mirall, perquè no som sense el mirall, sense la narració dels altres. Us convido a veure-ho conjuntament el dia 1 de març a les 18 h (al bar Motoclub).