Entre el límit i el desbocament… Plenitud poètica

Des de fa tres anys, el dia 17 de març és un dia de plenitud poètica a les xarxes socials i a l’entorn 2.0. I tot és gràcies a Lletra, un projecte cultural capdavanter en molts aspectes, que, avançant-se una mica al Dia Mundial de la Poesia (el 21 de març), proposa omplir les xarxes de poesia catalana de diverses maneres: mitjançant l’etiqueta #jollegeixo, afegint els versos preferits en els murs de Facebook i Google + i a través dels blogs propis. Així, doncs, es tracta d’una cita virtual que és una bona oportunitat per recordar la gran potència de la nostra literatura i, en concret, de la nostra poesia, la que ens conforma com a poble i ens fa ser qui som.

IMG_1293

Enguany, però, aquest 17 de març per a mi serà especial, perquè la cita coincideix, potser no casualment, sinó per justícia, amb dos fets significatius: d’una banda, avui a Tarragona ens hem pogut retrobar un cop més la Montserrat Abelló, que ha estat homenatjada amb el lliurament del Premi Montserrat Bertran; de l’altra, ja fa uns dies que tinc entre les meves mans un nou volum, ple de simbologia, dels que sorgeixen amb la voluntat de fer història: ‘Donzelles de l’any 2000‘, l”Antologia de dones poetes dels Països Catalans‘ que han editat amb una cura extraordinària la Noèlia Díaz i la Sandra D. Roig, a qui no podré agrair mai prou la constància que han mostrat en el seu objectiu. I, ja ho dic, no crec que sigui la casualitat allò que ha fet que la Montserrat Abelló sigui a Tarragona el cap de setmana de la poesia catalana a Internet rebent aquest premi, i que, a més, sigui la poeta que ha prologat aquesta antologia meravellosa, és a dir, que sigui ella qui allargui la mà a les vint-i-set dones poetes nascudes a partir de l’any 70 que hi hem estat representades.

Per a demà, el Dia de la Poesia Catalana a Internet, trio uns versos que la Montserrat Abelló considera la seva premissa. Avui, quan ha acabat l’acte del lliurament del premi, m’ha dit que s’havia oblidat de recitar-los i l’hi sabia greu. Per això, els vull fer córrer:

Visc i torno a reviure
cada poema
cada paraula.

Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

Sintetitzen el sentit de la poesia i també de la vida: aquest fluir constant entre el límit i el desbocament.

IMG_0934

Anuncis

Montserrat Abelló: desig, paraula i veritat

Tot és així com un vent, diu la poeta, i estic segura que el passat dia 21 de setembre de 2011 va remoure el que s’amaga dins nostre i que quedarà en la nostra ment durant molt de temps, i en la nostra història ja per a sempre. Perquè vam comptar amb la presència d’una pregonera d’honor: una dona, feminista, poeta i traductora nascuda a Tarragona l‘1 de febrer de l’any 1918, que està considerada una de les millors escriptores de la literatura. Així, ras i curt, sense adjectius afegits. Tarragona està de sort.

Ella diu que li agrada retornar a la ciutat sempre que pot, una ciutat en què només va poder passar-hi la infantesa, però que estima i considera seva. Que li agrada retrobar-se amb el mar d’aquest Balcó magnífic que és la culminació d’un “error bellíssim” (el de la Rambla Nova); que li agrada retrobar-se amb la família i els amics que hi té. I, sortosament, en els darrers temps, ha fet per manera de presentar cadascun dels llibres que ha anat publicant. Que no han estat pocs.

Montserrat Abelló és una escriptora prolífica i només en els últims cinc anys ha tret a la llum tres dels més de deu volums de poesia que ha editat al llarg de la seva vida. És una escriptora que té molt a dir, perquè es mou pel desig d’endinsar-se al cor de les paraules.

Va començar a escriure amb regularitat durant el seu exili a Xile, als anys cinquanta, però la seva presentació pública no la va fer fins que ella va tenir-ne quaranta-cinc, a Barcelona, quan va sortir Vida diària. Una aparició tardana que és un reflex de la seva manera de fer: del seu compromís amb la veritat. Tal com ella explica, al principi de la seva carrera poètica, va tractar d’escriure segons els cànons establerts, seguint la mètrica i la rima, però només en el moment en què va començar a escoltar el so de les paraules i es va deixar endur per l’impuls interior, és quan es va trobar realment còmoda i va enfilar una poesia pròpia, plena d’autenticitat, i lliure. La poètica, en definitiva, que la distingeix i la converteix en única i irrepetible.

Si hi ha tres mots que defineixen l’escriptura de Montserrat Abelló aquests són “desig”, “paraula” i “veritat”. Perquè el desig és emoció i, per tant, és veritable, i la paraula és, per a Montserrat Abelló, el límit exacte i just de la veritat. Tal com ella ha manifestat en diverses ocasions, la poesia només pot néixer de la veritat, de la necessitat d’expressar el que ens emociona; o, si més no, la poesia que ella entén com a vàlida.

I si hi ha un mot que defineix la personalitat de Montserrat Abelló és “llibertat”. La defensa aferrissada de la llibertat es filtra en tots els racons de la seva vida i de la seva tasca: llibertat en el vers, llibertat a l’hora d’expressar el desig, llibertat de la dona, llibertat ideològica i política, llibertat de la llengua, llibertat de la cultura; en definitiva, llibertat de l’individu. I la defensa de la llibertat passa en gran mesura per posar de relleu la quotidianitat i la paraula en els propis poemes, per exemple; o per posar en valor l’escriptura de les dones poetes, a partir de la traducció acurada de múltiples escriptores anglosaxones al català, i, a l’inrevés, de la traducció de les nostres escriptores a l’anglès. Tal com ella diu, d’altra banda, a la vida ser feminista no és una opció; és una realitat a què qualsevol persona amb principis s’hi veu abocada.

Montserrat Abelló ha rebut els premis més importants de la cultura i la literatura catalanes. Els escriptors del Camp de Tarragona, la Universitat i la ciutat li han rendit tribut en altres ocasions: la seva obra s’ha donat a conèixer amb motiu de la Trobada d’Escriptors, de la Marató de Lectura organitzada en el seu 90è aniversari i d’una de les edicions del Joc Partit, entre molts altres actes.

I, aquest any, Tarragona, indefugiblement, l’ha tornat a reclamar en un espai simbòlic de la festa, que enceta anualment la reinvindicació desbordada de la pròpia identitat. Perquè, en una ocasió com aquesta, no podem deixar d’escoltar aquelles veus que ens situen en els paràmetres de la llibertat i el compromís i de l’art autèntic i atemporal.

Montserrat, moltes gràcies per retornar un cop més a Tarragona.

[Aquest text és una adaptació de la presentació que vaig escriure amb motiu de l’acte del Pregó de Santa Tecla 2011 a petició de la consellera de Cultura, Patrimoni i Festes de l’Ajuntament de Tarragona, Carme Crespo, que el va llegir per donar pas a l’escriptora. Gràcies per donar-me’n l’oportunitat, Carme.]