Pecat

IMG_8018

És curiós per què ens fixem
en certes coses; en el teu braç,
per exemple, recolzat a la cadira,
darrere meu. Parlo de tu
i només em surt la descripció,
la voluntat de dir-te i precisar-te,
sense rancúnia, com si el final
no hagués estat. Tal com ha de ser
al cap i a la fi, traient profit d’allò
que ens va passar, d’aquell espai
que ens explicava com a amants,
inevitable i breu per força,
amb culpes imposades.
El mot pecat és anacrònic;
jo ja l’entenc d’altra manera:
melic, inici etern, cos extasiat
per la vivència, arbre febril
i extremitat en deute permanent.

Quan el mirall no hi és. E·plec 2012

Dia a dia, i cada cop més sovint, caminem pel carrer de la nostra ciutat i veiem aparadors buits, de botigues de roba, d’oficines bancàries, de comerços… que ja no exposen material, que ja no mostren res, que no t’obren la porta. Alguns dels vidres s’omplen, espontàniament, de cartells de tot tipus, papers sobre classes de repàs, pòsters de concerts, convocatòries de manifestacions… i sentim la il·lusió que aquests espais han passat de ser aparadors a ser taulers d’anuncis de la gent, espais de llibertat ciutadana. Dotem de simbologia aquest canvi i interpretem, falsament, que la manipulació del màrqueting ha donat pas a l’expressió lliure. La suma de múltiples cartells i anuncis, els uns sobreposats als altres, ens recorden l’anomenat apoderament ciutadà, Internet, la construcció col·lectiva, el pas al 2.0. El missatge unidireccional ha donat pas a la conversa… Però tot és aparent.

La disfunció d’aquests espais pot interpretar-se com el fracàs de les antigues formes de comunicació, que només funcionen dins d’un sistema determinat. El procés de disfunció d’aquests aparadors podria il·lustrar un canvi comunicatiu que parla d’un canvi organitzatiu de la societat. El poder del poder i el poder, potencial, dels ciutadans; el sistema i la desprotecció a què ens ha sotmès. En realitat, però, aquests espais no han passat a tenir una nova funció de manera clara; només hi veiem els intents tímids dels individus per imposar-se amb els mateixos mètodes, la voluntat de donar-los el mateix ús sense reinventar-los i fer-los seus realment. Aquesta acció lliure, de fet, em recorda molt la conversa majoritària de les xarxes: aparent, tímida, gairebé inexistent, l’emissió de missatges que confien en el retorn emocional individual i introspectiu, que es presten a formar part d’una construcció atzarosa (no orientada).

Les xarxes socials són una reafirmació constant de la pròpia identitat en un món il·limitat; lluny de ser anònima, la identitat digital és encara més definida, més concreta, mes traçable, més mesurada. Un aparador compartit en què intentem imposar la nostra presència, buscant fils d’afinitats i simpaties. Paral·lelament, l’aparador és un mirall i la disfunció de l’ésser apareix quan el mirall no hi és. Penso sovint com seríem si no tinguéssim miralls. Però, alhora, no seríem si no ens miréssim en els altres. La solitud, el no retorn és la disfunció de l’ésser.

En la meva intervenció al Festival d’Arts Visuals E·plec d’enguany, en què tinc la sort de participar gràcies a l’equip de Laboratori Visual, m’he proposat utilitzar diversos poemes d’Evito el verb, el meu segon llibre de poesia, on vaig mostrar la meva obsessió pel mirall i la veritat; m’encanta pensar i pensar on es troba la veritat, deduir que n’hi ha múltiples i que potser la suma del cos i del retorn del mirall és la veritat; com el dígraf, que esdevé un nou so a partir de la suma de dos sons diferents. I he tingut la gran sort de treballar amb Möla, amb qui hem proposat un joc lingüístic, una escriptura propera a la poesia visual que gira la lletra per mirar l’interior, per trencar l’efecte mirall del paper, travessar el vidre i afrontar la solitud i la buidor, i intentar-ne, d’aquesta manera, un apoderament real, un ús realment nou.

Som víctimes de la grafia, de la narració, del mirall, perquè no som sense el mirall, sense la narració dels altres. Us convido a veure-ho conjuntament el dia 1 de març a les 18 h (al bar Motoclub).