Justícia poètica

Em poso al dia dels articles publicats a la secció de l’Animal de 3 potes de la revista Fet a Tarragona compartint una reflexió sobre la poesia que vol ser alhora una reivindicació en unes dates molt literàries… Sobre els beneficis de la poesia.

Justícia poètica

Si doneu un cop d’ull a la programació cultural de Tarragona, veureu que la poesia hi té el seu lloc i que, si us agrada aprofundir-hi o sentir-la de viva veu, les opcions són diverses. A finals del mes de febrer, per exemple, s’ha reprès el Club de Poesia a la Biblioteca Pública, en què Adrià Targa proposa un tast variat de poemes a partir de “Grans temes de la poesia” i que es presenta amb la intenció, molt encertada, de fer entendre que “tot el que la poesia té de sublim, ho té també de terrenal”. D’altra banda, ja fa uns quants anys que cada dijous continua, imparable, el cicle Hipermetropoesia al Cafè Metropol, una plataforma oberta, coordinada pel poeta Òscar Palazón, que fa pujar autors dalt de l’escenari i que conforma, així, una programació de recitals d’estils molt diferents amb l’objectiu de facilitar la descoberta de nous valors o de nous llibres.

La ciutat, doncs, compta amb una oferta poètica interessant, ben acomboiada per l’oferta pedagògica d’una Escola de Lletres ja consolidada; i a aquests exemples que he citat se sumen altres actes puntuals que tenen lloc amb més o menys intensitat en el nostre calendari cultural i que articulen una proposta situada al mateix nivell de les altres ciutats catalanes, amb presència d’autors d’aquí i de fora. Amb tot, és ben curiós que, no només aquí, és clar, sinó des d’un punt de vista més general, la poesia sigui tan poc present en la vida quotidiana d’un alt percentatge de persones i que, fins i tot, hi hagi molts lectors habituals de novel·la que no s’hi apropin mai. De fet, sovint, tant aquí com a altres ciutats similars només els molt aficionats a la poesia o els coneguts de l’autor són els que acaben assistint als recitals o a les presentacions que s’organitzen.

Davant d’aquesta realitat, de vegades em pregunto quina seria la manera més encertada de despertar l’interès per la poesia i quines accions caldria que prioritzéssim per aconseguir-ho. I, d’altra banda, també em pregunto per què s’estableixen tantes barreres davant de la poesia, per què fa por, per què les persones ens sentim tan “indefenses” davant dels versos d’un poema quan no l’ entenem. No crec que l’estratègia hagi de venir per augmentar la difusió del que ja es fa a la ciutat ni tampoc crec que ens calgui una programació d’actes poètics més abundant, perquè acabaria conformant més oferta per al mateix grup de persones. Des del meu punt de vista, l’acció hauria d’insistir en un altre sentit i implicar tots els agents de la cultura i de l’educació. I també els escriptors i els artistes.

El llenguatge és una eina de comunicació que, modificant-se, repetint-se, combinant-se i distorsionant-se pot transformar-se en ritme, en melodia, i, sobretot, en sensació. Això els infants ho entenen sense saber-ho: les cançons són poemes que diuen amb tota naturalitat i que els transporten a mons dels quals no poden prescindir. Potser tots, tant l’escola, com els programadors, com els formadors, com els escriptors, hem de contribuir a mantenir aquesta necessitat bàsica en els adults, aquesta necessitat de recrear-se en el plaer de dir els mots, de modular-los i fer-los jugar en una rima o en un ritme. De petits ho fem, naturalment, i no ens fa por no entendre’n totes les paraules; ens agrada, simplement, dir-les en l’ordre, cantar-les en un temps i unes notes; de vegades fins i tot les diem malament, però no ens importa. Si molts de nosaltres, ara de grans, ens hi poséssim amb aquesta actitud, obrint la ment i amb l’única intenció de gaudir dels sons del poema, sense voler treure’n un “gran missatge”, de ben segur que veuríem la utilitat vital que té per a cadascú de nosaltres.

Quan et deixes anar i t’alliberes dels prejudicis, la poesia se’t fa necessària. Potser el que ens falten són mediadors que ens facin sentir la pell dels poemes: professors, programadors i escriptors que ens diguin els poemes a mitja veu i ens n’ensenyin els beneficis.

L’èxit de les històries petites

Avui comparteixo l’article publicat al número 3 de la revista Fet a Tarragona. Espero que us agradi!

L’èxit de les històries petites

En el darrer número del Fet
, parlava de l’important que és mantenir les ganes d’experimentar que sentim constantment des de petits i de com n’és d’estratègic també que les polítiques culturals i educatives públiques no estronquin aquesta necessitat quan arribem a l’edat adulta. Aquest cop voldria parlar-vos d’un altre impuls que, a mesura que els anys passen, tendim, socialment, a minimitzar, que és el d’aproximar-nos a la realitat mitjançant els exemples concrets, les històries petites.

M’explico: tots els infants (i dic tots amb convenciment) gaudeixen, d’una manera evident i molt intensa, del moment d’escoltar contes, per exemple. Les sessions de contacontes que les entitats organitzen, les sessions improvisades pels pares a les biblioteques de les escoles, l’hora del conte particular dins de cada família, són instants de màxima atenció i d’èxit assegurat, una experiència cultural de primer ordre que mai no passa de moda. Es tracta del plaer d’imaginar i, alhora, d’entendre i aproximar-se a la realitat mitjançant la identificació i l’empatia amb els personatges que apareixen en aquests relats. Les rondalles, des de sempre, han estat “exemples” que t’expliquen les “veritats” de la vida, que resolen dubtes i conflictes a partir del joc imaginatiu que genera en els infants: el de posar-se a la pell dels seus protagonistes.

Quan ens fem grans, evidentment, tenim més capacitat d’abstracció i més capacitat de gaudir-ne, però potser l’error que cometem és el de creure que l’abstracció està en un esgraó més alt que el relat concret, perquè tendim a pensar que diu més “veritat” i que és més transcendental. Sí que donem importància a les novel·les històriques, per exemple, però no deixa de semblar-nos més “veritat” un manual d’història per a universitaris, amb un enfocament aparentment objectiu. Sí que ens emocionem veient una pel·lícula que explica les anècdotes que envolta la vida d’un gran artista, però no deixa de semblar-nos més “educatiu” que algun expert ens expliqui a quin corrent va pertànyer o en quina tipologia creativa s’inclou la seva obra. Jo diria que es tracta, doncs, de dues tendències que mouen el nostre pensament i també són dinàmiques que modelen la cultura i que determinen l’èxit de les experiències culturals públiques i privades.

Fa pocs dies en parlava amb el Magí Seritjol, el director del Festival Tarraco Viva, un referent europeu en l’àmbit de la divulgació de la història. Els petits monòlegs de la Gent de Tarraco que es van estrenar en la darrera edició del festival són un exemple evident de tot el que he comentat fins ara: a partir de les paraules en primera persona del Demetrio, de la Júlia i de tants altres personatges, vam ser capaços d’extrapolar i entendre millor l’essència de les relacions humanes de l’època. De fet, el Magí és un d’aquells gestors que té clar que el relat és el que ens emociona i que l’emoció és més veritable que res. Per això, la seva proposta de reconstrucció històrica és eminentment narrativa.

En el pol oposat, en canvi, hi ha, per exemple, una part del sector de l’art contemporani, que, per comoditat i estatus, s’entesta en l’opacitat a l’hora de divulgar les propostes dels nostres artistes actuals i que fa que la societat hi visqui d’esquena. En molts casos l’art contemporani proposa que el concepte sigui, en si mateix, l’obra d’art, però això no vol dir que no contingui, també, bellesa, anècdota, emoció, quotidianitat, elements que es poden narrar i que, amb senzillesa, ens poden apropar al missatge que l’artista vol transmetre. És més, diria que, de fet, el seu missatge és el menys rellevant i que el que cal és donar eines perquè les persones en treguin una interpretació que els serveixi. En aquest sentit, crec que aquest sector de l’art contemporani faria bé de deixar de tractar l’abstracció com una frontera i de comunicar les històries petites que conformen les obres.

Crancs, sirenes, vaixells, sardines… Una bona collita de poemes objecte!

Fa pocs dies, l’Albert Anguera i jo mateixa hem iniciat un nou projecte, Infants Creatius, amb la voluntat d’apostar per un tipus de cultura que ens encanta, que és la de la cocreació, la de la cultura que busca la participació emocional, activa, directa i creativa de les persones, en aquest cas, dels infants.

Una de les primeres accions que hem dut a terme és aquesta ‘Pesca de poemes objecte’ amb l’acollida de la Biblioteca Pública de Tarragona. En comparteixo avui el resultat amb el desig que en vinguin més i us convido a donar un cop d’ull al nostre blog.

infants creatius

Aquest matí hem dut a terme una pesca de poemes objecte molt fructífera al Museu del Port. Us deixem algunes imatges de les petites obres que han fet les famílies que hi han assistit, a partir d’objectes quotidians que han portat de casa.

Esperem que us ho hàgiu passat bé. Moltes gràcies a tots i a totes per venir i a la Biblioteca Pública per emprendre aquest primer viatge amb nosaltres!

View original post

Petit recull de poemes per a petits lectors i escoltadors

IMG_7058

Avui tinc ganes de compartir amb vosaltres un petit recull dels poemes que ens hem inventat a casa, des de fa un temps, per dir-los entre tots. A partir dels 2 anys alguns ja els vam començar a dir. Si us agraden, tinc la intenció de publicar-los amb dibuixos de l’Alexis i de manera que es puguin descarregar a l’ordinador per accedir-hi sempre que vulgueu:

Per als més petitets:

Du-du da-da, petitet/a,
tens la boca de pinyó.
Du-du da-da, petitet/a,
com m’agrada el teu petó.

Per quan ja comencen a fer-ho tot sols:

Ja sóc gran i ho faig tot sol.
Poc a poc vaig fent camí,
com el meu amic cargol.

Per quan ja són “mitjans” i ja comencen pujar les escales de casa:

Sóc mitjà/ana i pujo escales,
un, dos, tres, quatre.
Cada dia vaig més ràpid
perquè compto cada passa.
Un, dos, tres, quatre.

Per aprendre els colors i dir-los dalt de la cadira:

Tresor de Nadal

Veig llums de Nadal
a totes les cases;
són grogues i verdes,
vermelles i blaves.
Dintre el meu cervell
jo també m’il·lumino,
sóc de color d’or
i vull dir que us estimo.

Per aprendre a fer el moixó:

Un moixó molt content
s’ha adormit dalt d’un arbre.
I una fulla, amb el vent,
li ha pentinat les ales.

Per aprendre on és la dreta i l’esquerra:

El cel és fosc, on és la Lluna?
D’estrelles blanques no en veig ni una.
Miro a la dreta, miro a l’esquerra,
i hi ha tants núvols que tot és negre.
El cel és fosc… mira, la Lluna!

Per aprendre a fer la figuereta:

Tinc un coixí de molts colors,
és ple de números i lletres.
I el meu nino sempre em diu
que hi faci dues figueretes.

Els voleu provar i em dieu si han “funcionat”? En definitiva, són petits poemes per passar-s’ho bé dient-los i escoltant-los…