L’aire i el gest

No hi ha res que separi l’aire del gest. I, enmig, no hi puc posar la cinta mètrica per apamar-ne la tangent o calcular-ne bé el volum.

Per allà on el dit s’erigeix i el braç s’arbora, l’aire recula i s’abraça de nou al contorn, ignorant l’empremta dels angles que s’han succeït, l’un darrere l’altre, davant d’un ull meravellat.

Algun dia sabré si l’aire es fa més dens segons el grau de la bellesa. Si s’eriça ell també quan intueix la infinitud d’aquest encís intractable.

L’angle del gest

No en sé dir exactament els graus, però veig com els teus dits amples i robusts es vinclen just fins aquell angle tan precís: un dels angles de la bellesa.

Desfan la corba i se separen decidits; i et trien els cabells, fins que la força hi intervé i tiba, per sotmetre’ls al lligam.

Tinc la certesa que aquest ha estat un instant de meravella. Geometria de plaer, per ara immesurable.