El gest i l’atzar

Podríem creure que el gest és atzarós gairebé sempre; però he endevinat que, quan la mirada el caça, habita en els dies i les hores com una espurna cíclica, i et retorna la meravella un cop i un altre. Per contra, si la carn tiba i s’estira fins que és a punt de descosir-se i excedeix els extrems per afonar un tros més d’aire, llavors fins i tot el gest pot ser creat sota el dictat conscient de la bellesa.

Sovint, a mig camí del gest, m’assalta el dubte. I és així com s’inicia aquest trajecte que servirà, n’estic segura, per descobrir-lo, casualment o transitada, entre els viratges de la grafia.

Que la carn es faci vers. Manifest per al 2013

Que la carn es faci vers
i que el vers es faci carn.
Que l’A sigui el llavi moll
i tremolós d’aquell punt àlgid
–febre de l’entrecuix–,
i que l’ungla del dit sigui
síl·laba encavalcada dins del sexe.
Que una M es faci pell:
pell de mà, melic, mugró,
mirada mig tancada de desig,
munió de cabells eriçats en el joc,
el joc de sempre i sempre nou,
la forquilla d’una N apassionada,
que insisteix en els punts febles
del plaer. Que el silenci
faci un crit a la metàfora
i que junts copulin sempre i sense fi,
sobre el llit ben escandit i rítmic
d’un poema etern i anatòmic.

Avui he pensat

Avui he pensat: el vent s’assembla
a l’atzar. He pensat que el vent
s’assembla al teu cos. He pensat que, quan ve,
escampa la lletra, dissol aquesta estranya
narració que ens ordena. Que arrodoneix
els contorns i descompon el cervell.
Que rebota en la suma, que es filtra
entre els dits, que revolta els llençols,
que ens despulla del mot repetit i elimina les comes.
Que també és guió, el signe que força
i estira la frase, que és la imperdible afegida,
l’entesa de robes diverses,
un abric a la pell. I he pensat,
així, de sobte, que potser el vent
i el discurs no són antagònics,
que la cerca ha acabat i es conclou
ara i aquí: que l’atzar és rectangle
i parella, suma i sentit,
que ell és, en fi, el verb de la història
i dels cossos, i que és la unitat del constructe falaç
que he combatut, amb la mà, fins al dia d’avui.

Em retrobo aquí en el vers

Em retrobo aquí en el vers,
el meu mar, el meu llit,
ara que ets lluny per uns moments.
Em retrobo en el paper,
torno a ser per uns moments
tot allò que he descobert:
un dit que es mulla en el plaer
de la inquietud i de l’atzar;
la lletra indefinida del desig,
la calma d’un futur indesxifrat,
la tria oberta dels camins per concretar.

I veig objectes que has inscrit
dins del meu mot, l’encenedor,
les sabates decidides a instal·lar-se
al meu espai, el gest d’uns ulls il·limitats
que desfan les meves conviccions.

M’admiro de la pell i de la mà.
M’adono dels contraris del meu joc.
Escriure i viure; em contradic.