Ciutats alternatives, ciutats augmentades

[Article publicat al núm. 9 de la revista Fet a Tarragona, gener 2015.]

Escric aquest article quan l’any encara no ha acabat i no puc evitar que agafi un to de balanç. Miro enrere i veig que, en la majoria dels projectes culturals en què he estat més implicada durant el 2014, hi ha un fil conductor comú: l’impuls de traçar rutes alternatives per la ciutat on visc, Tarragona. Hi penso una mica més i concloc que, com acostuma a passar, no és una mania meva, sinó una tendència creixent, que recorre, fa ja uns quants anys, algunes de les noves i no tan noves propostes que se’ns ofereixen, aquí i a fora.

Deixeu-me que us en parli una mica: que personalitzi primer per arribar, després, a altres casos. D’una banda, durant el 2014, per exemple, he tingut la sort de poder participar en la creació de l’IgersMap de Tarragona, el primer mapa del món fet per i per a instagramers, és a dir, per i per a usuaris de la xarxa social Instagram. Va néixer amb la idea de connectar els mons físic i virtual, d’establir en el mapa presencial de la ciutat aquells punts on un instagramer portaria un amic seu que vingués de visita a fer una bona foto per compartir-la. Tenint en compte, doncs, criteris purament fotogràfics i estètics, 115 usuaris van enviar 500 imatges corresponents a 119 localitzacions que són interessants des d’aquest punt de vista. El criteri visual no es fixa només en la història que una paret té al darrere i, per tant, com era previsible, la Catedral, per exemple, n’és un punt tan popular com el Far de la Banya, l’Amfiteatre hi té un interès similar al que adquireix la corba del Vial de Bryant i els grafits del Pau del Protectorat i de Sant Antoni M. Claret, entre molts altres, hi estan també geolocalitzats.

Aquest projecte, senzill d’entendre i laboriós de construir, és el treball més participatiu que he desenvolupat fins ara, perquè no ha estat dirigit discursivament en cap moment. Es partia d’una única localització preestablerta, el piló dels InstagramersTGN creat a Pilon’s Street, el nom artístic del carrer Comte; tota la resta han estat espais proposats lliurement pels igers, de manera que, de la suma de tots plegats ha sorgit una manera diferent de conèixer la ciutat, una alternativa basada en els gustos dels mateixos habitants, que han esdevingut amfitrions generosos i “autèntics”. A igersmap.com (o adquirint la versió impresa del mapa a les oficines de Turisme), podreu treure conclusions del discurs que s’ha generat col·laborativament amb aquesta eina i de les diferències i coincidències que manté amb el discurs oficial de Tarragona.

D’altra banda, en el marc del Centre d’Art, El Teler de Llum, una altra proposta en què he treballat directament, ha iniciat el camí de traçar una Ciutat Sonora, és a dir, diverses rutes que ens mostrin Tarragona també d’una manera emocional, però a través del so. El 2014, el músic Miquel Àngel Marín ha dibuixat set punts al mapa corresponents a les cases de set amics seus, per fer-nos entendre que sovint la construcció visual que fem dels llocs es basa en raons estrictament afectives. Els amics del Miquel Àngel van intervenir en el passeig que vam fer parlant, tocant, cridant… a través del seu intèrfon, un element que aïlla i connecta alhora l’interior de l’exterior i que sovint hi posa barreres també conceptuals.

Com aquests exemples que conec de prop, actualment hi ha altres inciatives que construeixen noves narratives de Tarragona: Argos Serveis Culturals ofereix visites que ens descobreixen històries curioses menys conegudes (llegendes nocturnes i aventures de pirates); els plafons artístics del Display any rere any tracen camins suggerents en vuit espais de la via pública; la ruta pels indrets literaturitzats per Pin i Soler ja s’ha consolidat com una proposta professional periòdica…, i en podríem dir força més que porten temps al darrere.

Sembla, doncs, que les ciutats últimament necessiten explorar aquestes realitats augmentades amb valor afegit, interpretacions que s’hi sobreposen per tenir-ne una vivència més adaptada a les afinitats i que evita, cada cop més, els estàndards.

Noves tendències literàries

Article publicat al Fet a Tarragona núm. 6, de juliol-agost de 2014.

Fa uns dies parlava amb el Miquel Àngel Marín (no sé si el coneixeu, és un músic i una persona excepcional), i em va dir una frase que em va agradar molt. Ell l’havia sentit a dir a una amiga seva i feia referència al fet que “la nostra boca és com un escenari”. La vaig trobar encertada perquè, a banda de remetre a la forma que té aquesta part del cos, també resumeix la capacitat que tots tenim de “teatralitzar” la nostra realitat a través del llenguatge; o, més concretament, al fet que ens és impossible definir l’entorn, les relacions, el lloc on passem dia i nit…, en definitiva, la vida, si no és narrant-la, filtrant-la narrativament.

El Miquel Àngel és un dels artífexs de la Bouesia, el festival que fa nou anys que s’organitza cada juliol a les Terres de l’Ebre i que concentra la seva atenció en la paraula i la sonoritat. Es tracta d’una aposta que experimenta al voltant del poder creador que té el llenguatge, de la facultat que té per canviar la realitat. El Miquel Àngel també ha estat, aquest any, un dels artistes participants en el projecte d’El Miracle, Escola Literària i Creativa, on ha impartit un taller en què els nens i les nenes de primària, inventant, repetint, cridant, jugant amb les paraules, van veure sorgir la música a partir de la seva veu.

Com el Miquel Àngel, estic del tot convençuda del poder transformador del llenguatge en el dia a dia i crec que la nostra relació amb la realitat és, doncs, sempre narrativa; de fet, si ho pensem bé, estem envoltats d’“històries” en què intentem trobar raons i aclariments: les que ens expliquen els mitjans, les que ens expliquen els polítics, les que ens expliquen els veïns, els amics, les xarxes socials… i amb totes aquestes i la nostra experiència, destriant les que ens ajuden a trobar més coherència en tot plegat, ens expliquem i expliquem la nostra, la pròpia, un conte que va canviant amb els anys. Estareu d’acord amb mi que, de fet, el govern més intransigent és aquell que deixa menys espai a les “altres” històries i imposa la seva.

Anys enrere, les històries que ens envoltaven estaven força dirigides i encara ara estem manipulats narrativament en molts sentits, però el més interessant de tot això és que les opcions de resseguir i de construir discursos alternatius actualment s’han multiplicat. I és més, en som conscients. La revolució d’Internet, des del meu punt de vista, ha estat en gran part aquesta i, si en un dels plats de la balança posem el caos en què ens ha submergit i, en l’altre, la possibilitat que ens dóna d’informar-nos i de formar-nos de tantes altres maneres, sens dubte aquest segon té molt més pes.

Des del punt de vista cultural i turístic les repercussions igualment són múltiples. Tradicionalment, les ciutats s’expliquen a través d’unes rutes “irreals”, d’uns circuits “històrics” que marquen un “discurs” oficial davant dels visitants. Milions de persones s’enduen una narració publicitària a la butxaca, allunyada de la que en viuen els habitants, una fotografia del lloc basada en les suposades grandeses del passat i en les anècdotes del present. Però cada cop més les persones que viatgen busquen narratives que marxin del canon i que obviïn el màrqueting, i intenten tenir una vivència més “autèntica” del destí que han triat. I, de la mateixa manera, les recomanacions personals abocades als espais web d’hotels, restaurants, centres i experiències, passen a tenir, per al navegant, una importància cabdal a l’hora d’escollir i de decidir-se.

Cansats que ens venguin la moto, per dir-ho col·loquialment, actualment assistim, doncs, a un procés en què les emocions personals adopten un paper protagonista, perquè al cap i a la fi les narracions viscudes en primera persona ens convencen més, són més versemblants i transformadores. Amb vista a les iniciatives que vulguem engegar, sense dubte cal que prenguem nota de les noves “tendències literàries”.

El joc, la disfressa de l’aprenentatge

doble-pagina-dossier-fet3-715x536Aquest mes de gener ha sortit a la llum el 3r número de la revista Fet a Tarragona. En aquest darrer número, s’hi pot llegir un dossier de 16 pàgines dedicat a August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort, una data que Tarragona celebrarà intensament aquest 2014. Si no ho heu fet ja, us recomano vivament que us hi subscriviu i rebeu la revista a casa.

Dins la secció Animal de 3 potes, hi publico, a cada nova entrega, un article. Avui, aquí al blog, comparteixo l’article que vaig escriure per al 2n número, el corresponent a novembre-desembre. Espero que us agradi!

La disfressa de l’aprenentatge

Fa pocs dies algú va compartir a Facebook una afirmació que em va encantar. Deia: “El joc és la disfressa de l’aprenentatge.” Aquesta frase del neurocientífic Francisco Mora em porta a una idea que em ronda pel cap ja fa temps. El fet de ser mare, per simple observació, em du a pensar-hi.

Quan els infants comencen l’escola, ho veiem natural; no dubtem que a través del joc, és a dir, experimentant i gaudint amb les mans, l’oïda, la veu…, és com aprendran les coses, com adquiriran les eines i descobriran el món. A mesura, però, que superen cursos i cicles, l’aprenentatge dels nens i les nenes cada cop és més “ordenat”, més “seriós”, més “important”; i poso els adjectius entre cometes per fer evident que només es tracta de qualificatius aparents. La realitat és que la creativitat va desapareixent del recorregut pedagògic i el joc s’estigmatitza i es relega a moments concrets del dia, acotats, fins i tot, temporalment; com un premi; o com una frivolitat.

Tant és així que arribem a adults pensant que l’aprenentatge “real” només és possible seient davant la taula o en una aula per engolir al màxim de ràpid possible la informació que rebem dels experts i creient que tot allò que fem per afició és una llicència que ens permetem per relaxar-nos, i que està per darrere de les obligacions que tenim. No concebem els infants sense el dret de jugar, però, en canvi, ens el neguem quan ens fem grans.

En aquest sentit, d’una banda, és molt positiva l’expansió que últimament han experimentat les propostes alternatives en l’educació; d’una altra, l’oportunitat que les xarxes socials ens donen és immensa. Un exemple que conec de prop: Instagram, una xarxa dedicada a la fotografia que proposa als seus usuaris compartir imatges, a les quals es poden aplicar filtres. Una idea molt simple. I molt potent. La xarxa compta amb 150 milions d’usuaris al món i totes les persones que hi són de fa un temps us diran que les fotografies que hi penjaven els primers dies no tenen res a veure amb les últimes, que la millora és substancial.

Aquesta higiene visual de què parla Joan Fontcuberta, la possibilitat que Internet ofereix d’obrir l’aixeta des de casa i fer rajar desenes d’imatges cada dia, ens porta inevitablement a educar la mirada. Però, a més a més, aquí l’aprenentatge, en realitat, arriba amb el joc, perquè els instagramers proven, experimenten i reben un retorn dels seus seguidors. La simple opció d’aplicar un filtre a la imatge, de retocar, és un gest que obre, encara que sigui lleument, la porta de la creativitat dins de cadascú, que planta, davant seu, una forquilla d’opcions. A través del joc, doncs, el gest els porta a decidir i, per tant, a aprendre. És escrivint com entenem el que costa escriure bé, és tocant un instrument com valorem el bon intèrpret; en definitiva, és “fent” com “apreciem”.

Sovint penso que la màxima preocupació de les polítiques culturals públiques hauria de ser precisament no estroncar la necessitat de jugar que mostrem en la infància. L’accés a la cultura no el determina el fet de posar una entrada més barata o més cara, sinó el fet de mantenir les ganes d’experimentar i de créixer que tenim de petits. És una comesa difícil, però no impossible, perquè, per sort, la inèrcia, dins nostre, és forta. I sovint també penso en les pors que mostren alguns professionals i artistes quan senten perillar el seu estatus davant de les eines i els medis tecnològics. Podem pensar que la xarxa dóna via lliure a la banalització, que potser s’excedeix en les postes de sol, les citacions cèlebres, els poemes sobrers i els curts casolans; però, en definitiva, estem assistint a un retorn cap a la nostra essència, a l’oportunitat d’aprendre i créixer des de la creativitat i la llibertat i amb l’opció de fer-ho en societat, juntament amb els altres.