Les preposicions del gest

Quan estimes de veritat, saps que el verb, tal com sona, no et serveix; que el sentit es construeix dins dels espais que hi ha entre les línies, en el respir que s’allibera, breu, entre lletra i lletra.

El cos ho entén així ja des d’antic, i dicta que el plaer també s’amagui entre els llavis més humits, enmig dels plecs que guarden el silenci.

I, amb tot, no és casual que el gest més encorbat (i únic) dilueixi els límits entre grafia i buit i converteixi la preposició pausada en un monosíl·lab sense angles.

L’angle del gest

No en sé dir exactament els graus, però veig com els teus dits amples i robusts es vinclen just fins aquell angle tan precís: un dels angles de la bellesa.

Desfan la corba i se separen decidits; i et trien els cabells, fins que la força hi intervé i tiba, per sotmetre’ls al lligam.

Tinc la certesa que aquest ha estat un instant de meravella. Geometria de plaer, per ara immesurable.