L’Escola literària i creativa ha estat reconeguda com a bona pràctica

Nou reconeixement al projecte El Miracle, escola literària i creativa. Això ens fa continuar amb força!

AMPA El Miracle

Encuentro de Ciudades EducadorasFa pocs dies ens han comunicat que el projecte El Miracle, escola literària i creativa ha estat seleccionat com a bona pràctica per a l’XI Encuentro de la Red de Ciudades Educadoras. Comentàvem en una entrada anterior que ens hi havíem presentat i ara ja ens han anunciat que el proper mes d’octubre, que és quan tindrà lloc aquest encontre, ens traslladarem a Gandia a explicar l’experiència que vam desenvolupar durant el curs 2011-2012. Són bones notícies!

D’altra banda, el passat divendres vam presentar una sol·licitud al II Premi IMET d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona. La voluntat d’aquests premis és promoure i reconèixer la tasca educadora que es desenvolupa a Tarragona, i especialment als centres educatius de la ciutat, per part dels educadors, els equips docents i les xarxes educatives que realitzen un treball innovador, creatiu i coherent amb els criteris de l’educació integral en un context participatiu…

View original post 162 more words

La poesia del silenci

P1060532Es tanca el curs a les escoles i personalment, com a mare i com a professional de la gestió cultural, l’acabo amb unes sensacions especials, amb una emoció intensa. Aquest ha estat el segon curs que, des de l’AMPA de l’escola dels meus fills, hem dut a terme el projecte ‘El Miracle, escola literària i creativa’, una iniciativa que va prenent forma, que es va definint a cada nova activitat.

Per a mi, no és només una manera de col·laborar en el projecte educatiu de l’escola, sinó un projecte de gestió cultural amb tots els ets i uts, complet, apassionant. Els objectius es van afinant: la idea és organitzar activitats que apropin l’art als nens i nenes d’una manera lúdica, per transmetre el fet que la creació i la literatura són aspectes naturals en la nostra vida. Per acomplir aquest objectiu, les activitats sempre es plantegen de manera que els infants hi participin i desenvolupin la seva creativitat activament, és a dir, no se’ls tracta com a espectadors, sinó com a actors. Perquè les opcions que tenen de “mirar” cultura dia a dia són múltiples, però allò que ens converteix realment en ciutadania sensible són les opcions i les oportunitats de “fer” que ens van sorgint al llarg de la vida.

Així, doncs, els creadors que han passat per l’escola durant aquest curs han estat més mediadors que protagonistes. Jordi Abelló, com aquell qui no vol, els ha fet viure (sense discursos rebuscats i llunyans) les fases del procés creatiu amb les construccions arquitectòniques naturals de ‘La taula de Gaudí’, les quals, amb la màgia de la llum que projectava les seves ombres, dibuixaven noves realitats. L’escriptora Fina Anglès, traspassant les fronteres de la ficció i la realitat, incorporava els nens i les nenes a la trama d’un conte que finalitzava a la mateixa escola i, unia, a més, la literatura amb un fet quotidià: els infants berenaven els ingredients que protagonitzaven la història. La destresa i l’excel·lència dels dos creadors, doncs, s’ha desplegat arran de terra, sense parafernàlies.

Un altre dels objectius que persegueix el projecte és explorar els límits de la paraula i del seu significat. El berenar amb la Fina n’és un exemple, com també ho ha estat la darrera de les activitats de què us vull parlar, ‘Silenci poètic’. Ja l’havíem plantejat el curs anterior, però era complicada i ens calia temps. I ara hem aconseguit desenvolupar-la i l’emoció, com us deia, és forta, perquè porta implícita totes aquelles sensacions que generen els fets construïts col·lectivament.

‘Silenci poètic’ buscava assajar la intensitat que el silenci pot arribar a tenir, experimentar corporalment la paraula. Partíem de la idea de recitar un poema de Joana Raspall, ‘La bicicleta’, a partir de la llengua de signes, posar els nens i les nenes a la pell de les persones sordes perquè fessin l’intent de transmetre poesia com ho fan elles. Noves maneres de parlar, de sentir, d’expressar, que fan del cos un suport literari. Amb aquesta intenció, ens vam posar en contacte amb la Diana Bargalló, especialista en llengua de signes, i el primer que ens va explicar és que no tenia cap sentit que representéssim cada lletra del poema amb l’alfabet dactilològic, perquè la poesia té una dimensió expressiva i estètica que les persones sordes transmeten a partir de la llengua de signes, però també a partir de gestos corporals i expressions teatrals. Vam enregistrar la seva proposta de recitat i, posteriorment, la vam compartir amb els professors i les professores de l’escola. Vam dividir les estrofes del poema per tal que cadascun dels cursos que hi participaven (P3, P4 i P5, d’una banda i 4t, 5è i 6è) en recitessin una part. La professora de teatre, la Marta Grau, juntament amb els tutors de cada curs, va treballar amb els més grans introduint molts elements nous pertanyents a la mímica, l’expressió corporal i el teatre, i els pares i les mares vam treballar amb els més petits a partir del recitat de la Diana Bargalló.

Des del mes de març fins ara, doncs, cada curs ha anat treballant el seu fragment, i, de la idea inicial fins al resultat, la proposta s’ha transformat i adaptat. La llengua de signes era el punt de partida, però el recitat, que implicava l’acció de molts nens i nenes actuant alhora, va buscar disposicions col·lectives visuals, en grup. L’objectiu principal, això sí, ha estat acomplert: parlar en silenci; millor dit, expressar en silenci, utilitzant recursos diversos, i, d’altra banda, el procés s’ha posat en valor. Estem acostumats a treballar per al resultat i a fer treballar els nens i les nenes per al resultat, però, en aquest cas, el resultat com a tal és la suma de molts petits resultats: en la fase final del projecte, els pares i les mares vam enregistrar cadascun dels fragments per separat i el muntatge de vídeo, elaborat juntament amb la realitzadora Begoña Parra, és el medi que en va construir el discurs complet, l’únic moment i l’únic context en què es van unir tots els versos.

Tots plegats, nens i nenes, pares i mares, professors i professores i les persones que han acceptat ajudar-nos externament, doncs, hem estat fragments imprescindibles i determinants d’una acció final que és una part més del procés i aquesta construcció esgraonada, aquesta amalgama de vivències, ens ha reportat una satisfacció múltiple, exponencial.

El divendres passat, durant la festa de final de curs de l’Escola, vam presentar el vídeo. Alguns somreien quan es veien a la pantalla, altres ho descobrien tot per primera vegada. Jo, la veritat, en certs moments havia de contenir l’emoció, perquè era una experiència cultural d’aquelles que més m’agraden, d’aquelles que aparentment no fan gaire soroll, però que et remouen les entranyes i et canvien. Espero que en quedi alguna engruna, encara que sigui petita, potser inconscient, en els nens i les nenes que hi han participat.

Us enllaço el vídeo-poema, que, a banda de tot això que he dit, s’ha convertit en un homenatge a l’escriptora Joana Raspall, que enguany farà 100 anys.

Gaudí i Abelló a l’Escola Literària i Creativa

L1050368

El projecte d’Escola Literària i Creativa de l’Escola El Miracle de Tarragona, que vam iniciar un grup de pares el curs passat, va rebre, al desembre de 2012, un accèssit del Premi IMET Josep Vives Ciurana, valorat en 800 euros i 300 de material didàctic. Això, i també les ganes de continuar aprenent i d’implicar-nos amb l’escola dels nostres fills i filles, ens fa continuar-lo enguany amb força. Durant el mes de febrer, gràcies a la intervenció de l’artista Jordi Abelló, hem dut a terme l’activitat La taula de Gaudí, amb les classes dels més petits, P3, P4 i P5.  Ha estat una pràctica innovadora i una experiència que difícilment oblidarem. Una manera immillorable de viure i explicar el procés creatiu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les activitats del curs 2012-2013 que hem fet i que tenim previstes fins al juny són aquestes:

    • Febrer. La taula de Gaudí: activitat per a P3, P4 i P5, que ha comptat amb la complicitat de l’artista Jordi Abelló. Ell ha guiat els més petits perquè construeixin arquitectures a partir d’elements naturals i d’objectes trobats, les ombres dels quals s’han projectat i han dibuixat la silueta d’una ciutat, emulant el principi de la creativitat i la manera de fer de Gaudí.
    • Març-abril. Silenci poètic: a partir d’una poema de Joana Raspall s’ha demanat a les classes de 4t, 5è i 6è que n’aprenguin un fragment en llengua de signes. En el cas d’Infantil, se’ls ha demanat fer certs moviments amb el cos que acompanyin el sentit del poema. Un cop se l’hagin après, es farà una teatralització conjunta de tot el poema.
    • Setmana cultural: enregistrament del vídeo de Silenci poètic i realització del taller El mar del Miracle per als més petits.
    • Maig. Amb gust de lletra: l’escriptora Fina Anglès oferirà als nens i nenes de 1r, 2n i 3r un berenar literari, és a dir, un berenar en què es combinaran contes propis amb el menjar. Les narracions explicaran aventures al voltant dels ingredients que formaran part del berenar: coca amb xocolata.

Us convido a unir-vos a les nostres xarxes:

Grup obert a Facebook

Slideshare de l’Escola Literària i Creativa

La cultura em transforma físicament

La cultura és, per a mi, com una febre, com un corrent elèctric que fa un sotrac en el meu cos. No és aquesta una afirmació poètica; realment, amb aquestes paraules, vull ser descriptiva, objectiva. Per això, no entenc com la cultura, l’art (no entraré ara a definir què és, perquè és impossible fer-ho), es pot considerar en algun moment com un mer entreteniment. Sí, de vegades entreté, és clar, però a mi m’ha brindat moments de lucidesa que m’han comportat una obertura de la ment. No sé, m’ha fet viure i em fa viure emocions que em defineixen més les fronteres, els límits; del que sóc, del que som.

La cultura és com el sexe. No pots viure sense ella, perquè és una necessitat física que et transporta més enllà dels teus límits físics. Tot plegat, el que dic, sembla una palla mental (i perdoneu). Però no ho és. Hi ha instants que recordo amb molta intensitat, moments que m’han canviat la manera de ser. El dia que vaig entrar a la sala on hi ha Las Meninas, al Prado; quan les vaig veure, van desaparèixer les parets, la gent, va ser com una revelació. El dia que vaig posar-me al mig dels treu blaus de Miró; aquella sensació de diluir-me en aquell color màgic, no era jo. El dia que vaig entrar a les seccions de Van Gogh al Museu d’Orsay, després de veure quadres i quadres ben fets, ben executats, previsibles. El dia que vaig analitzar Salvat-Papasseit i vaig veure que, en certs instants, tenim la felicitat de fer que “res sigui mesquí”. El dia que vaig descobrir Joan Vinyoli; des de llavors se’m repeteixen una vegada i una altra: “Tot és ara i res…”, “Quedem-nos abraçats damunt la sorra, dos en un sol, del tot; llavis extensos com una migdiada”… Els dies que vaig escriure poemes i poemes escoltant les variacions Goldberg de Glenn Gould, sentint i resentint un cop i un altre la número 15. Els dies que vaig arribar a maltocar el primer temps de la Suite número 1 de Bach, amb el violoncel maldestre de 4t de carrera…

Recordo aquests i altres moments com una transformació física. No va ser un gaudi intel·lectual, va ser, principalment, una sensació, una obertura física de la ment, pessigolles a la pell i al pit, nervis a l’estómac. La meva vocació per la gestió cultural es mou per una voluntat similar a la d’una infermera: atendre les persones perquè puguin trobar-se bé, per assegurar-me que només per un instant puguin sentir aquesta emoció que ens fa créixer, que ens converteix en més humans. També vull que els meus fills puguin experimentar-ho. Sóc pretensiosa, potser sí. Encara no puc entendre per què els nostres governants, els banquers, tots aquells que remenen els mercats, no veuen que la felicitat i la salut de l’espècie passa per aquí.