Un camí de pedretes

[Article publicat al núm. 10 de la revista Fet a Tarragona, març 2015.]

“Twitter et fa pensar que ets savi, Instagram que ets fotògraf i Facebook que tens amics. El despertar serà dur.” A molts de vosaltres segur que us sona aquesta sentència afortunada de JF Leroy que va córrer durant força temps per les xarxes socials i potser també haureu sentit més d’una vegada allò que diuen que a Facebook som més guapos, a Twitter, molt més llestos, i que a Linkedin tots som mànagers… Són frases que caricaturitzen una realitat que s’imposa dia a dia i que remet a un aspecte de la quotidianitat que vivim cada cop amb més intensitat: la construcció de la nostra identitat digital.

Sens dubte, ens equivoquem molt si pensem que la nostra identitat a Internet està deslligada de la nostra identitat en el món físic i també si pensem que en podem prescindir. Així com en el món presencial ens construïm i ens narrem (potser fins i tot ens teatralitzem) a nosaltres mateixos a partir d’actes i gestos determinats, al món digital els nostres gestos també ens defineixen, tant aquells que decidim fer com els que deixem de fer. No perquè no hi pensem o no hi vulguem prestar atenció, la nostra identitat digital deixarà d’existir: simplement el que farem és que “els altres”, la suma dels rastres que hi vagin deixant, ens la predeterminin.

De fet, si ho pensem bé, cada cop té menys sentit distingir la identitat presencial de la digital; encara que la digital pot enfocar-se d’una manera més especialitzada, totes dues es barregen en la percepció de les persones i conformen una única identitat personal; les fronteres d’un context i d’un altre es dilueixen tal com es dilueixen les fronteres dels nostres contextos relacionals. Per això, és important que hi dediquem un temps i en tinguem cura, per no deixar que només siguin els altres els que ens expliquin i poder narrar-nos a la nostra manera; i més tenint en compte que a Internet hi deixem un rastre que no s’ennuvola o s’idealitza per l’efecte del record o per altres efectes…

En aquest sentit, i aplicant-ho a l’àmbit cultural, que és el que he anat tocant en aquesta secció del Fet a Tarragona, penso que, pel que fa al sector dels creadors (artistes visuals, escriptors, ballarins, actors, músics…), encara hi ha molt de camí per córrer. Precisament perquè Internet et permet, com deia, una certa especialització a l’hora de conformar la teva identitat digital, els creadors hi poden trobar la manera idònia de mostrar-se com a tals. Què defineix actualment un artista? No és artista aquell que així s’explica davant del món? El poder performàtic de la paraula (no només escrita, sinó també visual) habitualment és molt més gran del que ens sembla, però, a més, l’àmbit digital ens permet jugar amb aquesta capacitat com mai, fer-hi un camí de pedretes i menjar-nos les molles.

Conec creadors de Tarragona i de prop que esmercen esforços i temps a traçar la seva identitat digital i a centrar-la, sobretot, en aquesta faceta personal (penso, per exemple, en l’escriptor Jesús M. Tibau, en el fotògraf Pep Escoda o en els pintors Jordi Abelló i Enric Llevat, entre altres), però encara hi trobo a faltar molts noms, massa. Com a gestora cultural sovint busco informació sobre creadors a la xarxa i em costa molt trobar-hi identitats digitals ben traçades: webs actualitzades, amb la informació posada al dia, presència a les xarxes socials, obra creativa per poder consultar… O bé, per contra, en alguns casos hi trobo una dicotomia massa accentuada entre la pràctica creativa que mostren en contextos presencials i la que decideixen ensenyar en el context digital, com si aquest fos secundari i qualitativament diferent.

Podem pensar que Internet i les xarxes socials són espais superflus, que ens igualen, que ens controlen i que ens treuen privacitat. Ara bé, sense que això tingui part de certesa, els primers que podem subvertir-los i posar-los al nostre favor perquè ens expliquin de la manera que volem som nosaltres, amb el poder de la nostra paraula.

Ciutats alternatives, ciutats augmentades

[Article publicat al núm. 9 de la revista Fet a Tarragona, gener 2015.]

Escric aquest article quan l’any encara no ha acabat i no puc evitar que agafi un to de balanç. Miro enrere i veig que, en la majoria dels projectes culturals en què he estat més implicada durant el 2014, hi ha un fil conductor comú: l’impuls de traçar rutes alternatives per la ciutat on visc, Tarragona. Hi penso una mica més i concloc que, com acostuma a passar, no és una mania meva, sinó una tendència creixent, que recorre, fa ja uns quants anys, algunes de les noves i no tan noves propostes que se’ns ofereixen, aquí i a fora.

Deixeu-me que us en parli una mica: que personalitzi primer per arribar, després, a altres casos. D’una banda, durant el 2014, per exemple, he tingut la sort de poder participar en la creació de l’IgersMap de Tarragona, el primer mapa del món fet per i per a instagramers, és a dir, per i per a usuaris de la xarxa social Instagram. Va néixer amb la idea de connectar els mons físic i virtual, d’establir en el mapa presencial de la ciutat aquells punts on un instagramer portaria un amic seu que vingués de visita a fer una bona foto per compartir-la. Tenint en compte, doncs, criteris purament fotogràfics i estètics, 115 usuaris van enviar 500 imatges corresponents a 119 localitzacions que són interessants des d’aquest punt de vista. El criteri visual no es fixa només en la història que una paret té al darrere i, per tant, com era previsible, la Catedral, per exemple, n’és un punt tan popular com el Far de la Banya, l’Amfiteatre hi té un interès similar al que adquireix la corba del Vial de Bryant i els grafits del Pau del Protectorat i de Sant Antoni M. Claret, entre molts altres, hi estan també geolocalitzats.

Aquest projecte, senzill d’entendre i laboriós de construir, és el treball més participatiu que he desenvolupat fins ara, perquè no ha estat dirigit discursivament en cap moment. Es partia d’una única localització preestablerta, el piló dels InstagramersTGN creat a Pilon’s Street, el nom artístic del carrer Comte; tota la resta han estat espais proposats lliurement pels igers, de manera que, de la suma de tots plegats ha sorgit una manera diferent de conèixer la ciutat, una alternativa basada en els gustos dels mateixos habitants, que han esdevingut amfitrions generosos i “autèntics”. A igersmap.com (o adquirint la versió impresa del mapa a les oficines de Turisme), podreu treure conclusions del discurs que s’ha generat col·laborativament amb aquesta eina i de les diferències i coincidències que manté amb el discurs oficial de Tarragona.

D’altra banda, en el marc del Centre d’Art, El Teler de Llum, una altra proposta en què he treballat directament, ha iniciat el camí de traçar una Ciutat Sonora, és a dir, diverses rutes que ens mostrin Tarragona també d’una manera emocional, però a través del so. El 2014, el músic Miquel Àngel Marín ha dibuixat set punts al mapa corresponents a les cases de set amics seus, per fer-nos entendre que sovint la construcció visual que fem dels llocs es basa en raons estrictament afectives. Els amics del Miquel Àngel van intervenir en el passeig que vam fer parlant, tocant, cridant… a través del seu intèrfon, un element que aïlla i connecta alhora l’interior de l’exterior i que sovint hi posa barreres també conceptuals.

Com aquests exemples que conec de prop, actualment hi ha altres inciatives que construeixen noves narratives de Tarragona: Argos Serveis Culturals ofereix visites que ens descobreixen històries curioses menys conegudes (llegendes nocturnes i aventures de pirates); els plafons artístics del Display any rere any tracen camins suggerents en vuit espais de la via pública; la ruta pels indrets literaturitzats per Pin i Soler ja s’ha consolidat com una proposta professional periòdica…, i en podríem dir força més que porten temps al darrere.

Sembla, doncs, que les ciutats últimament necessiten explorar aquestes realitats augmentades amb valor afegit, interpretacions que s’hi sobreposen per tenir-ne una vivència més adaptada a les afinitats i que evita, cada cop més, els estàndards.

Videodanses, Taüll i El Batec del Temps. Les virtuts del virtual

Adaptació d’un article publicat al Fet a Tarragona núm. 7 (setembre-octubre 2014)

Recordo molt bé una sensació que vaig viure fa una mica més de cinc anys i que m’agradaria compartir. Estava davant de l’ordinador, asseguda amb el meu primer fill entre els braços, donant-li el pit, com tants altres cops al dia, i, navegant per Internet, em vaig topar amb una videodansa d’una de les ballarines que m’agraden més actualment. En aquella època jo vivia el que tants pares i mares hem experimentat quan tens fills petits: un aïllament necessari, una adaptació al nou ritme i a la nova logística que et canvia els hàbits socials, i el fet de poder viure aquell acte cultural de manera plena va ser revelador.

Sovint tenim la imatge que la virtualitat, en contrast amb la realitat, és un succedani, un context que només ens permet aproximar-nos tèbiament a les coses. Aquell dia em vaig adonar que no és gens així, perquè, veient aquella videodansa, un format artístic ideat directament per a la pantalla, havia pogut tenir una experiència cultural absoluta sense sortir de casa, una vivència que no hauria estat millor d’una altra manera.

D’altra banda, ara fa unes setmanes, vaig anar de vacances a la Vall de Boí i vam visitar l’església romànica de Sant Climent de Taüll. L’any passat ja ens hi havíem apropat i aleshores ens van explicar que estaven preparant un mapping que recrearia les pintures originals de l’absis i el presbiteri, declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat. Teníem curiositat per veure’n el resultat i, quan hi vam ser, les nostres expectatives es van veure més que superades. Els meus fills em preguntaven si allò que veien era màgia. I, sí, era la “màgia” d’una tecnologia que permetia restituir virtualment i digitalment les pintures just en el seu lloc d’origen, superposant-les de manera exacta; era una il·lusió narrativa i visual pedagògicament i emocionalment insuperable, insubstituïble.

Amb ganes d’aprofundir en les virtuts de la virtualitat, enguany precisament hem engegat un nou projecte des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament que hem anomenat El Batec del Temps. La intenció és abastir-se de les opcions del web 3.0 per tal d’explicar el patrimoni que tenim a Tarragona d’una manera més sensitiva i emocional, recorrent a una narrativa menys institucional i menys tècnica. Amb aquest objectiu, vam proposar al fotògraf Pep Escoda que triés dos recintes històrics i que hi fes dues intervencions artístiques, és a dir, dues lectures audiovisuals des de l’actualitat i des d’un punt de vista totalment personal.

El treball va començar a l’abril al Fòrum de la Colònia i al Circ romà i en vam veure els resultats finals al setembre i octubre, però al llarg del mesos previs ja es van poder anar resseguint, poc a poc, des de la xarxa social Instagram, les imatges i les històries que perfilen i subjauen en les dues intervencions. I penso que aquesta és una altra de les virtuts d’Internet: ens facilita explicar el procés. És més, ens permet donar-li forma i integrar-lo com a part de l’obra, juntament amb altres materials documentals complementaris (els extres) que es van generant a mesura que es desenvolupa la proposta: comparatives de l’abans i el després del recinte, galeries d’imatges amb elements relacionats amb els espais, audiovisuals explicatius…, i també, és clar, aquelles interaccions que creen els mateixos visitants amb les múltiples imatges i comentaris que comparteixen minut rere minut a les xarxes.

Les obres que el Pep ha creat es poden consultar a través del mòbil dins dels mateixos recintes on s’han gestat (mitjançant codis QR o accedint al web); la possibilitat de tenir una experiència geolocalitzada, doncs, aquí també hi és. Ara bé, espero que el 3.0 aconsegueixi, d’altra banda, una cosa encara més suggeridora: que cada vegada que entrem en aquests espais visquem un apropament més íntim i matisat a les “històries” que ens precedeixen. Únic, com en els dos primers exemples.

* Adjunto una presentació preparada per a la trobada de tècnics de patrimoni d’Espanya que es va fer a Tarragona el passat mes d’octubre.

Noves tendències literàries

Article publicat al Fet a Tarragona núm. 6, de juliol-agost de 2014.

Fa uns dies parlava amb el Miquel Àngel Marín (no sé si el coneixeu, és un músic i una persona excepcional), i em va dir una frase que em va agradar molt. Ell l’havia sentit a dir a una amiga seva i feia referència al fet que “la nostra boca és com un escenari”. La vaig trobar encertada perquè, a banda de remetre a la forma que té aquesta part del cos, també resumeix la capacitat que tots tenim de “teatralitzar” la nostra realitat a través del llenguatge; o, més concretament, al fet que ens és impossible definir l’entorn, les relacions, el lloc on passem dia i nit…, en definitiva, la vida, si no és narrant-la, filtrant-la narrativament.

El Miquel Àngel és un dels artífexs de la Bouesia, el festival que fa nou anys que s’organitza cada juliol a les Terres de l’Ebre i que concentra la seva atenció en la paraula i la sonoritat. Es tracta d’una aposta que experimenta al voltant del poder creador que té el llenguatge, de la facultat que té per canviar la realitat. El Miquel Àngel també ha estat, aquest any, un dels artistes participants en el projecte d’El Miracle, Escola Literària i Creativa, on ha impartit un taller en què els nens i les nenes de primària, inventant, repetint, cridant, jugant amb les paraules, van veure sorgir la música a partir de la seva veu.

Com el Miquel Àngel, estic del tot convençuda del poder transformador del llenguatge en el dia a dia i crec que la nostra relació amb la realitat és, doncs, sempre narrativa; de fet, si ho pensem bé, estem envoltats d’“històries” en què intentem trobar raons i aclariments: les que ens expliquen els mitjans, les que ens expliquen els polítics, les que ens expliquen els veïns, els amics, les xarxes socials… i amb totes aquestes i la nostra experiència, destriant les que ens ajuden a trobar més coherència en tot plegat, ens expliquem i expliquem la nostra, la pròpia, un conte que va canviant amb els anys. Estareu d’acord amb mi que, de fet, el govern més intransigent és aquell que deixa menys espai a les “altres” històries i imposa la seva.

Anys enrere, les històries que ens envoltaven estaven força dirigides i encara ara estem manipulats narrativament en molts sentits, però el més interessant de tot això és que les opcions de resseguir i de construir discursos alternatius actualment s’han multiplicat. I és més, en som conscients. La revolució d’Internet, des del meu punt de vista, ha estat en gran part aquesta i, si en un dels plats de la balança posem el caos en què ens ha submergit i, en l’altre, la possibilitat que ens dóna d’informar-nos i de formar-nos de tantes altres maneres, sens dubte aquest segon té molt més pes.

Des del punt de vista cultural i turístic les repercussions igualment són múltiples. Tradicionalment, les ciutats s’expliquen a través d’unes rutes “irreals”, d’uns circuits “històrics” que marquen un “discurs” oficial davant dels visitants. Milions de persones s’enduen una narració publicitària a la butxaca, allunyada de la que en viuen els habitants, una fotografia del lloc basada en les suposades grandeses del passat i en les anècdotes del present. Però cada cop més les persones que viatgen busquen narratives que marxin del canon i que obviïn el màrqueting, i intenten tenir una vivència més “autèntica” del destí que han triat. I, de la mateixa manera, les recomanacions personals abocades als espais web d’hotels, restaurants, centres i experiències, passen a tenir, per al navegant, una importància cabdal a l’hora d’escollir i de decidir-se.

Cansats que ens venguin la moto, per dir-ho col·loquialment, actualment assistim, doncs, a un procés en què les emocions personals adopten un paper protagonista, perquè al cap i a la fi les narracions viscudes en primera persona ens convencen més, són més versemblants i transformadores. Amb vista a les iniciatives que vulguem engegar, sense dubte cal que prenguem nota de les noves “tendències literàries”.