Aquell matí que el gest et va marxar, les paraules, de sobte, també ho van fer. Els ulls es perdien en una profunditat que ja només tu habitaves i jo et resseguia constantment amb els meus, intentant reconèixer algun angle domèstic entre els solcs de la pell. Era el comiat.

Des de llavors que em penso així, perdent el gest, i m’aterreixo. I em fa ràbia que el temps, frívol, ens aboqui a la crueltat d’assistir-ne a l’extinció.

Perquè aquest instant hostil, tan petit en la mesura total de la plenitud viscuda, es desplega en el record futur com un llençol tèrbol al matalàs, i cobreix dies i més dies en què la teva mà, ardida i protectora, irrompia dins d’un aire admirat i pur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s