Aquell matí que el gest et va marxar, les paraules, de sobte, també ho van fer. Els ulls es perdien en una profunditat que ja només tu habitaves i jo et resseguia constantment amb els meus, intentant reconèixer algun angle domèstic entre els solcs de la pell. Era el comiat.
Des de llavors que em penso així, perdent el gest, i m’aterreixo. I em fa ràbia que el temps, frívol, ens aboqui a la crueltat d’assistir-ne a l’extinció.
Perquè aquest instant hostil, tan petit en la mesura total de la plenitud viscuda, es desplega en el record futur com un llençol tèrbol al matalàs, i cobreix dies i més dies en què la teva mà, ardida i protectora, irrompia dins d’un aire admirat i pur.
Evito el verb 