Podríem creure que el gest és atzarós gairebé sempre; però he endevinat que, quan la mirada el caça, habita en els dies i les hores com una espurna cíclica, i et retorna la meravella un cop i un altre. Per contra, si la carn tiba i s’estira fins que és a punt de descosir-se i excedeix els extrems per afonar un tros més d’aire, llavors fins i tot el gest pot ser creat sota el dictat conscient de la bellesa.
Sovint, a mig camí del gest, m’assalta el dubte. I és així com s’inicia aquest trajecte que servirà, n’estic segura, per descobrir-lo, casualment o transitada, entre els viratges de la grafia.
Evito el verb 