El joc, la disfressa de l’aprenentatge

doble-pagina-dossier-fet3-715x536Aquest mes de gener ha sortit a la llum el 3r número de la revista Fet a Tarragona. En aquest darrer número, s’hi pot llegir un dossier de 16 pàgines dedicat a August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort, una data que Tarragona celebrarà intensament aquest 2014. Si no ho heu fet ja, us recomano vivament que us hi subscriviu i rebeu la revista a casa.

Dins la secció Animal de 3 potes, hi publico, a cada nova entrega, un article. Avui, aquí al blog, comparteixo l’article que vaig escriure per al 2n número, el corresponent a novembre-desembre. Espero que us agradi!

La disfressa de l’aprenentatge

Fa pocs dies algú va compartir a Facebook una afirmació que em va encantar. Deia: “El joc és la disfressa de l’aprenentatge.” Aquesta frase del neurocientífic Francisco Mora em porta a una idea que em ronda pel cap ja fa temps. El fet de ser mare, per simple observació, em du a pensar-hi.

Quan els infants comencen l’escola, ho veiem natural; no dubtem que a través del joc, és a dir, experimentant i gaudint amb les mans, l’oïda, la veu…, és com aprendran les coses, com adquiriran les eines i descobriran el món. A mesura, però, que superen cursos i cicles, l’aprenentatge dels nens i les nenes cada cop és més “ordenat”, més “seriós”, més “important”; i poso els adjectius entre cometes per fer evident que només es tracta de qualificatius aparents. La realitat és que la creativitat va desapareixent del recorregut pedagògic i el joc s’estigmatitza i es relega a moments concrets del dia, acotats, fins i tot, temporalment; com un premi; o com una frivolitat.

Tant és així que arribem a adults pensant que l’aprenentatge “real” només és possible seient davant la taula o en una aula per engolir al màxim de ràpid possible la informació que rebem dels experts i creient que tot allò que fem per afició és una llicència que ens permetem per relaxar-nos, i que està per darrere de les obligacions que tenim. No concebem els infants sense el dret de jugar, però, en canvi, ens el neguem quan ens fem grans.

En aquest sentit, d’una banda, és molt positiva l’expansió que últimament han experimentat les propostes alternatives en l’educació; d’una altra, l’oportunitat que les xarxes socials ens donen és immensa. Un exemple que conec de prop: Instagram, una xarxa dedicada a la fotografia que proposa als seus usuaris compartir imatges, a les quals es poden aplicar filtres. Una idea molt simple. I molt potent. La xarxa compta amb 150 milions d’usuaris al món i totes les persones que hi són de fa un temps us diran que les fotografies que hi penjaven els primers dies no tenen res a veure amb les últimes, que la millora és substancial.

Aquesta higiene visual de què parla Joan Fontcuberta, la possibilitat que Internet ofereix d’obrir l’aixeta des de casa i fer rajar desenes d’imatges cada dia, ens porta inevitablement a educar la mirada. Però, a més a més, aquí l’aprenentatge, en realitat, arriba amb el joc, perquè els instagramers proven, experimenten i reben un retorn dels seus seguidors. La simple opció d’aplicar un filtre a la imatge, de retocar, és un gest que obre, encara que sigui lleument, la porta de la creativitat dins de cadascú, que planta, davant seu, una forquilla d’opcions. A través del joc, doncs, el gest els porta a decidir i, per tant, a aprendre. És escrivint com entenem el que costa escriure bé, és tocant un instrument com valorem el bon intèrpret; en definitiva, és “fent” com “apreciem”.

Sovint penso que la màxima preocupació de les polítiques culturals públiques hauria de ser precisament no estroncar la necessitat de jugar que mostrem en la infància. L’accés a la cultura no el determina el fet de posar una entrada més barata o més cara, sinó el fet de mantenir les ganes d’experimentar i de créixer que tenim de petits. És una comesa difícil, però no impossible, perquè, per sort, la inèrcia, dins nostre, és forta. I sovint també penso en les pors que mostren alguns professionals i artistes quan senten perillar el seu estatus davant de les eines i els medis tecnològics. Podem pensar que la xarxa dóna via lliure a la banalització, que potser s’excedeix en les postes de sol, les citacions cèlebres, els poemes sobrers i els curts casolans; però, en definitiva, estem assistint a un retorn cap a la nostra essència, a l’oportunitat d’aprendre i créixer des de la creativitat i la llibertat i amb l’opció de fer-ho en societat, juntament amb els altres.

Advertisements

3 thoughts on “El joc, la disfressa de l’aprenentatge

  1. Experimentar, sempre!
    Rosa, com he de fer per de moment sols voler aquest número? (hi ha l’August i TarracoViva!) La segueixo online, voldria fer-ne un tastet de paper i si m’hi animo també pel disseny paper i continguts, m’hi subscriuré de ben segur! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s