Animal de 3 potes: La cultura, un dret social

fet-doble_s-300x225Avui comparteixo el primer dels articles d’opinió que he escrit per a la revista Fet a Tarragona, una nova publicació de la ciutat que explica amb profunditat aquella història de què no s’acostuma a parlar, la història que escrivim entre tots dia a dia; l’altra actualitat. Us recomano vivament que us hi subscriviu. Al novembre surt al carrer el 2n número. He anomenat la secció en què aniré publicant articles sobre cultura amb el nom d’Animal de 3 potes.

La cultura, un dret social

En els últims temps, una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la generació d’ocupació, etc. És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques i que el sector cultural no ha de caure en el parany. Perquè la cultura és simplement una qüestió de salut, individual i col·lectiva.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que aquest dret l’hem de tenir tots, sense fer distincions. Però els éssers humans també som emoció, som ment, som poble, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i, en canvi, aquesta evidència sembla que mai (recordem-ho, ni en l’època que hi havia diners), a casa nostra no ha tingut prou pes per promoure la cultura de manera adequada.

No es tracta de queixar-se, com sempre, i plorar perquè estem en desgràcia, sinó d’analitzar alguns dels errors i dels encerts que hem fet. La gestió política acostuma a preveure’s egoistament en el curt termini dels mandats i en poques ocasions té la generositat d’allargar mires i construir estructures sòlides que els superin, però els professionals de la cultura, els creadors, els agents en general i els ciutadans ens hem d’entendre coresponsables a l’hora de defensar la cultura; de defensar-la no pas com un fet excepcional, del qual es pot prescindir quan arriben les tisores, sinó com una necessitat quotidiana que ens permet estar sans, ni més ni menys.

És simptomàtic observar com la presència del sector cultural en la lluita iniciada amb el 15M es va fer sentir, de manera rellevant, només a partir de l’anunci de l’increment de l’IVA en les entrades i productes culturals. Prèviament, en tots aquells mesos d’acampades i reivindicació, el buit dels defensors de la cultura com a dret social era enorme. I estic segura que els mateixos agents de la cultura, davant de les retallades i les agressions que han patit la sanitat i l’educació, s’han arribat a sentir malament a l’hora de voler preservar el seu territori, com si es donés per fet que hem d’escollir i que podem prescindir d’alguna de les tres àrees més essencials per a l’ésser humà, que podem caminar sense una de les tres potes que ens sustenten. I tot és perquè durant molts anys també ens hem deixat endur pel corrent i ens hem sentit còmodes a fomentar la cultura de la diversió o bé la cultura elitista que perpetuava l’estatus d’alguns.

Sóc del parer que, avui dia més que mai, els gestors culturals públics hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones sentin la necessitat d’accedir a la cultura i no la bandegin de la seva vida diària. Ara bé, també cal que ho facin, per exemple, els creadors, canviant el rumb i obrint-se a experiències de cocreació amb els ja mal anomenats “espectadors” (un cas recent que ens serveix d’exemple és el taller Urbs, de la ballarina Àngels Margarit, proposat aquest estiu pel CA Tarragona); o les institucions que programen o exhibeixen, anant més enllà de la intenció dels mètodes pedagògics tradicionals, emmirallant-se en projectes participatius tan reeixits com el de la Biblioteca Pública de Tarragona.

I un consell, per si algú no sap per on tirar i vol recollir-lo. La política cultural pública té una línia de foment crucial: la gestió de les biblioteques, dels centres cívics i de les escoles, és a dir, dels centres d’atenció primària de la cultura. I no cal trencar-se gaire el cap per deduir-ho.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s