L’espai digital: mitjà per a l’art i medi creatiu

L’entorn virtual i el 2.0 són medis en què hi poden passar coses noves, és a dir, en què les coses poden passar d’una manera diferent. Tot i això, hi ha molts creadors i col·lectius relacionats amb les arts visuals que per ara encara només senten la necessitat d’utilitzar-los per explicar-se, és a dir, com a mitjà de difusió; en el meu territori geogràfic més immediat, doncs, és a dir, el Camp de Tarragona, les iniciatives que volen explorar a fons les possibilitats que ofereix de manera intrínseca encara són tímides.

Un bon nombre de fotògrafs, per exemple, han obert espais web que mostren un tractament de la imatge adequat, com ara Gerard Boyer, David Oliete, Lluc Queralt, Maria Veses, Laia Marín o Carles Llop; en molts d’aquests casos, s’aprofiten les opcions del gestor de continguts propi de les plantilles de blog, de compartició a les xarxes i d’inclusió de música, text i comentaris, que obren el fet creatiu al públic i obren també dimensions paral·leles al treball fotogràfic. Altres espais destacats, un cop han fet la funció de difondre esdeveniments, per la seva capacitat d’aglutinar agents i persones en les iniciatives que duen a terme, es converteixen en arxius molt valuosos d’informació i repositoris d’edició de materials consultables permanentment, com ara Boek861, Comissariat o Laboratori Visual.

Captura de pantalla 2013-07-30 a las 20.55.26

Tal com deia, però, hi ha casos en què les funcionalitats pròpies de l’entorn influeixen en el discurs. Projectes com “Cos i Ànima”, Tarragona Topografies o Patrimoni i creació contemporània aprofiten les bondats del context per tractar els continguts no pas com una traducció diluïda d’un projecte presencial, sinó com a elements que fan possible una experiència artística in situ. I creadors com Jordi Abelló, Marcel Pey, Pep Escoda o Rufino Mesa, a l’hora de desenvolupar els seus treballs, no el pensen únicament com a suport sinó com a motor.

En aquest sentit, ja he parlat de l’experiència de Jordi Abelló, que comença a ser extensa i variada. I igualment voldria destacar la de Rufino Mesa, que, per la seva banda, també entén els diversos blogs com a projectes artístics separats, amb objectius acotats. Generación Índigo, La Comella pressentida, La ferida, Tierra con pan i Las piedras cantan, els que actualment té oberts, construeixen discursos diferents i es plantegen com a obres d’autoedició. Des de la crítica i el pensament fins a la poesia i l’assaig, són plataformes de “trobada entre les mans i la reflexió”, que li proporcionen exactament els recursos que necessita: combinació d’imatge i text i experimentació esgraonada en el temps.Captura de pantalla 2013-07-30 a las 20.53.54

[Aquesta informació forma part de l’article “L’espai digital: ‘mitjà’ per a l’art i ‘medi’ creatiu” (Artiga, núm. 19).]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s