Entre el límit i el desbocament… Plenitud poètica

Des de fa tres anys, el dia 17 de març és un dia de plenitud poètica a les xarxes socials i a l’entorn 2.0. I tot és gràcies a Lletra, un projecte cultural capdavanter en molts aspectes, que, avançant-se una mica al Dia Mundial de la Poesia (el 21 de març), proposa omplir les xarxes de poesia catalana de diverses maneres: mitjançant l’etiqueta #jollegeixo, afegint els versos preferits en els murs de Facebook i Google + i a través dels blogs propis. Així, doncs, es tracta d’una cita virtual que és una bona oportunitat per recordar la gran potència de la nostra literatura i, en concret, de la nostra poesia, la que ens conforma com a poble i ens fa ser qui som.

IMG_1293

Enguany, però, aquest 17 de març per a mi serà especial, perquè la cita coincideix, potser no casualment, sinó per justícia, amb dos fets significatius: d’una banda, avui a Tarragona ens hem pogut retrobar un cop més la Montserrat Abelló, que ha estat homenatjada amb el lliurament del Premi Montserrat Bertran; de l’altra, ja fa uns dies que tinc entre les meves mans un nou volum, ple de simbologia, dels que sorgeixen amb la voluntat de fer història: ‘Donzelles de l’any 2000‘, l”Antologia de dones poetes dels Països Catalans‘ que han editat amb una cura extraordinària la Noèlia Díaz i la Sandra D. Roig, a qui no podré agrair mai prou la constància que han mostrat en el seu objectiu. I, ja ho dic, no crec que sigui la casualitat allò que ha fet que la Montserrat Abelló sigui a Tarragona el cap de setmana de la poesia catalana a Internet rebent aquest premi, i que, a més, sigui la poeta que ha prologat aquesta antologia meravellosa, és a dir, que sigui ella qui allargui la mà a les vint-i-set dones poetes nascudes a partir de l’any 70 que hi hem estat representades.

Per a demà, el Dia de la Poesia Catalana a Internet, trio uns versos que la Montserrat Abelló considera la seva premissa. Avui, quan ha acabat l’acte del lliurament del premi, m’ha dit que s’havia oblidat de recitar-los i l’hi sabia greu. Per això, els vull fer córrer:

Visc i torno a reviure
cada poema
cada paraula.

Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

Sintetitzen el sentit de la poesia i també de la vida: aquest fluir constant entre el límit i el desbocament.

IMG_0934

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s