Una poètica del #12M15M: ‘Quan el mirall no hi és’, recorregut virtual

El passat mes de març, els organitzadors del Festival E·plec em van donar l’oportunitat de fer, juntament amb el dissenyador Gerard Jöan, una intervenció poètica al carrer, en tres aparadors d’establiments de Tarragona en aquell moment en desús, que estaven empaperats de cartells i anuncis. Va ser una proposta atractiva que em va permetre explorar la meva ‘obsessió’ per la poesia ‘física’, o, més ben dit, pel procés de fer que la lletra es converteixi en un objecte.

Curiosament, a l’hora de pensar poèticament aquells espais privats que, en estar buits, eren ocupats per la gent i oferien un servei diferent, públic, inevitablement la meva proposta va desembocar a traçar un trajecte ascendent pels tres aparadors que volia aportar una reflexió al voltant de les noves formes de comunicació i d’organització que estan sorgint: és a dir, al voltant de les xarxes socials, de la metodologia 2.0, i de les assemblees a les places, de la força col·lectiva del 15M.

Per traçar el trajecte físic i argumental de pujada, vaig triar 3 poemes del meu llibre Evito el verb, poemes que, així d’entrada, parlen del mirall, del diàleg amb els altres: el primer, ‘Zero’, expressa numèricament la solitud, allò que sorgeix quan ets a l’angle del mirall, quan no et reflecteixes en ningú; en el segon, ‘Jo no sóc’, es posa de manifest la necessitat de tenir el retorn dels altres per “ser” una persona, la consciència del 2, la necessitat de la narració dels altres per explicar-te tu mateix, i, finalment, el tercer, ‘Mira’t, ara, va’, explica el moment en què el mirall pot ser també distorsió, i, per tant, expressa la feblesa del discurs, la buidor que pot arribar a tenir el llenguatge.

Fa dies que tinc ganes de deixar escrit el recorregut d’aquesta acció efímera, que vaig titular Quan el mirall no hi és, i de convertir-la en una experiència virtual i, per això, avui, quan les assemblees bullen a les places, us convido a fer amb mi aquesta ruta a través de la pantalla.

El passeig és de pujada. Comença al carrer Comte de Rius, para a la Bocacalle i acaba al carrer Merceria. El sentit era aquest perquè, poèticament, conceptualment i visualment, l’argument s’intensificava i anava de la simplicitat a la distorsió, d’un codi nítid, amb totes les lletres, a un codi críptic, cada cop amb més símbols. Els colors sempre eren els mateixos: blanc i negre, positiu i negatiu, els colors del mirall.En el primer aparador, el poema estava tot escrit, es llegia perfectament, i es confrontava amb un 0 enorme a la banda dreta de l’aparador. La imatge era neta, visualment simple, i era encapçalada per la frase més significativa del poema: “el paper ja no és mirall”. Quan no hi ha mirall, quan el paper no ens serveix per narrar-nos ni els altres ens donen el retorn, hi ha el zero, el buit, la solitud, de manera que es crea un paral·lelisme entre la disfunció de l’aparador (que està en desús) i la disfunció de l’ésser humà.El segon aparador, el de la Bocacalle, és el que comença a introduir, amb força, la càrrega social. Abans de col·locar-hi la proposta poètica, era l’aparador que tenia més cartells enganxats; tants, que els uns se sobreposaven als altres, insolidaris, sense respecte pels que estaven abans que ells. El vidre d’aquest aparador és gran, atractiu, temptador, i hi havia hagut un apoderament col·lectiu de la superfície.Amb la intervenció de l’espai amb el poema, però, vam voler fer veure que només era això: un apoderament superficial. El poema, ara, ja només es podia llegir en un cantó, amagat, i el Gerard va inundar el blanc de traces que trencaven el paper, d’esquerdes negres que començaven a introduir la distorsió. Al cantó dret ja no hi havia un zero: ara hi havia la frase ‘Jo no sóc’, amb una gràfica abarrocada que feia ressonar aquestes tres paraules, aquesta evidència. I el detall més important era que la lletra estava girada, de manera que la frase es podia llegir correctament des del carrer, però també des de dins de l’aparador.Malgrat que podia semblar que aquell espai havia estat conquerit per a un servei públic, col·lectiu, i havia passat, doncs, de ser un lloc de venda, de publicitat unidireccional, a tenir una funció compartida, en realitat, aquest fet només era aparent, perquè no havia passat a establir una conversa, sinó que les antigues formes de comunicació no havien canviat: el mètode, salvatge, era el mateix, i els missatges s’imposaven els uns sobre els altres, en una acumulació que no dialogava.Girar la grafia responia a l’intent de trencar el mirall, d’assajar un apoderament real de l’espai, de trobar-hi un ús realment nou, per ‘ser’ amb totes les conseqüències. Des del meu punt de vista, tot es pot interpretar, paral·lelament, a l’ús que fem de les xarxes socials, una eina amb un potencial increïble de la qual encara no ens hem apropiat suficientment, perquè no tenim prou recursos per a la conversa. L’aparador de la Bocacalle és aquell que es troba a dos passes de la plaça de la Font, la plaça pública del 15M i, ara, del 12M. És la plaça que, a Tarragona, representa el moviment, la lluita dels indignats, i la meva intervenció poètica és un homenatge al moviment. El 15M mostra la seva indignació, es queixa, però també intenta aquest apoderament real de l’espai públic, vol canviar les dinàmiques socials, construir una alternativa d’organització, realment compartida, col·lectiva. En aquest sentit, és també una aposta per trencar el mirall de l’antic sistema, de vèncer la distorsió política i econòmica i trobar un ús realment nou de l’àmbit públic.

Un apunt per acabar la segona parada del recorregut: curiosament, el 0, el no-res, el buit, es llegeix igual per totes les bandes, des de fora i des de dins, com també el 8, l’infinit.

El tercer aparador, al carrer Merceria, és el que explica la crueltat que apareix quan es destrueix la nostra màscara, quan tenim un retorn del mirall trastornat. Havia estat l’aparador d’una antiga caixa. No em podia oblidar del seu anterior ús, i, per això, és el que té una lectura més política.

Els versos, escrits originalment amb una orientació totalment introspectiva, agafaven una dimensió impensada en relacionar-se amb l’espai físic que havien d’ocupar. Es convertien, clarament, en una al·lusió a l’esperpent del sistema, a la fugida cap endavant, contínua, del capitalisme, per escriure discurs sigui com sigui, encara que no tingui sentit. Un discurs ancorat en el present immediat, aliè a la justícia, amoral.

El codi, aquí, ja és totalment críptic. El Gerard, amb encert, va situar els versos en vertical (un sentit amb una simbologia clara des de la mitocrítica), en majúscules, ratllats, il·legibles. I la porta estava ocupada per un ‘VA’ que convidava a entrar i a sortir. Un imperatiu que es llegia igual també des de dins que des de fora i que es construïa com un signe de connotacions religioses, una invitació a la creença, a la fe, a tancar els ulls, a ser inconscients i lliurar-nos a la voràgine de la insolidaritat del sistema en què vivim. A ser-ne còmplices. L’evangelització del capitalisme, la corrupció de la política. El mirall, aquí, es tradueix en la inclusió del símbol gràfic que indica aquesta funció en els programes de disseny…

I és així com es tanca el cercle, el recorregut. Un trajecte que va de la solitud individual, pura, a la col·lectivitat anul·lada, de la simplicitat visual a la distorsió, de la consciència a la inconsciència, de l’honestedad a l’esperpent. I que reivindica, això, sí, un apoderament real de l’espai públic; o, si més no, que ens anima a continuar intentant-ho.

Em va agradar molt veure com el sentit poètic original dels poemes se’m transformava amb l’espai i com l’espai es transformava amb la paraula i amb la proposta visual del Gerard.

Els poemes:

Zero

La solitud sua i s’enganxa
per tot el cos, els últims dies.
No sé per què pot passar això,
els últims dies: factors casuals,
allò que es diuen circumstàncies;
o bé potser revelacions,
lucidesa destructora i enervant.
El paper ja no és mirall,
tu no pots dir-me el reflex
i interpretar, la conclusió
és un zero de ciment il·limitat.


Jo no sóc

Sóc als inicis d’un dimarts
i la mort encara és lluny;
el dia sempre fa que me n’oblidi.
Tot em du cap al mirall
i em consta que l’atzar m’ha abandonat
enmig del món. El tren ja no és viatge
sinó un traç esmorteït,
una quadrícula de límits ben concrets.
I el present és un record:
allò, la incertesa a les entranyes de la nit,
poder abraçar-te sense espais,
la forquilla de camins sense horitzó.
I allò altre que he sentit:
la humitat de tots els tactes diferents,
la calidesa imaginària d’un futur,
saber el que resta per saber-te fins al fons.
Em veig en tu, i en tu, i en tu,
i no encerto a definir-me clarament;
no sóc res sense el reflex del teu perfil,
una línia inconsistent.
No existeixes, jo no sóc.

Mira’t, ara, va

No tens lloc on narrar-te
i no saps on inscriure aquest mot,
en quin cos, en quin punt del paper.
Vols viure, ho tens clar,
però ignores un fet important:
el rebot del mirall és avui el trastorn
d’aquest peu, d’aquest braç,
d’aquest dit de l’origen del món.
Mira’t, ara, va: ets l’esperpent
i el record d’un muntatge estrafet i exaltat,
i tens moltes ferides al cap, els llavis,
roents, espasmes a l’entrecuix.
Signes ridículs. Només pots pensar en la grafia,
en la següent.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s