“Poesía para niñas bien”: una lliçó sobre la fragilitat

Ja està, ja és aquí. Per fi Txus Garcia ha reunit en un llibre la seva essència poètica, destil·lada, concentrada. Fa molts anys que escriu, que recita, que actua a dalt i a baix dels escenaris, que col·lecciona citacions i cites, frases, paraules, coneixement. És la més hàbil que conec a l’hora de fer servir els fragments literaris que recopil·la d’altres autors i d’altres literatures, de fer-ne associacions impensables amb imatges i d’utilitzar les xarxes socials i el medi virtual com a punt d’encontre, com a espai natural per fer aquestes associacions boges i simbòliques. Ningú com ella es mou per la realitat virtual amb tanta destresa poètica, amb tanta comoditat, amb tanta agilitat. Ningú com ella és tan flexible en la diversitat.

I ara ja podem sentir la seva pròpia veu, directa, en un volum, en una capsa explosiva: Poesía para niñas bien. Una telenovel·la, una biografia, un manifest. 

El ritme del llibre és aquest: confessions directes, declaracions, descobriments, afirmacions, ràbia i també amors frustrats, seduccions, desecantament amorós, menysteniment i amor complet i assolit. Una telenovel·la poètica, en primera persona, que enganxa des del primer poema fins a l’últim, que no et deixa parar i fa que hagis de llegir-te el llibre d’una tirada. Crec que mai m’havia passat això amb un llibre de poemes, sentir aquesta inquietud per saber el final de la història.

Però el volum, com deia, no només es pot definir així: també és un manifest. És un joier ple de declaracions de principis. Una bomba ben travada i perfectament estructurada que fa ostentació de la diferència, que es recrea, amb incontinència, en el manierisme de l’ambigüitat, en el vermell del cabaret, en la ploma i el rímel abundant. Txus Garcia, aquí, no té pèls a la llengua i se sobreexposa verbalment, amb fatxenderia, s’imposa en la defensa del transgènere fins a amenaçar a aquells que volen obviar la naturalitat, la realitat de l’ésser humà, els intransigents i ignorants. I els adverteix, els atemoreix i els diu que ella no té por.

Amb tot, per a mi, la grandesa de Poesía para niñas bien és la combinació de tot això que he dit i d’una altra virtut, que fa de la Txus i de la seva obra un fet excepcional: la capacitat de conjugar amb una coherència envejable, amb una alternança magistral, escènica, la interpel·lació directa, la paraula agressiva, la provocació, la narrativa avellutada i l’actitud seductora, sexual, amb la tendresa, la tristesa, la introspecció i la por. I això, per a mi és el seu punt genial; perquè és així, amb aquesta destresa que té de moure’s en la diversitat i de col·locar les inflexions en els moments adequats, com se’ns manifesta la interpretació i el dubte, la màscara i la immensa fragilitat que amaga darrere. 

I és així com aflora una lliçó extremadament coherent, simple i veritable: que la fragilitat ens defineix des de l’arrel, ens uneix a tots, tots la ballem i ens iguala. Més enllà de les diferències aparents que alguns éssers que se situen encara en un estadi evolutiu anterior volen convertir en una autoafirmació excloent i discriminatòria.