La cultura, una qüestió de salut

Llegint l’excel·lent article d’@Iguazelelhombre a Piticascas, avui per fi m’he decidit a publicar una entrada que fa dies que tinc ganes d’escriure. Perquè fa temps que estic indignada per moltes coses, i també, és clar, pel que comenta tan ben documentadament aquesta gestora cultural: en els últims temps una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la influència en el percentatge del PIB, de la generació d’ocupació, etc.

És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques. Perquè la cultura és una qüestió de salut, individual i col·lectiva. Com la sanitat. És més, estic convençuda que els gestors culturals hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones tinguin el dret de sentir la necessitat d’accedir a la cultura; perquè el trist és això, que hi ha persones que no poden ni experimentar la cultura com un bé que ens permet tenir salut, mental, física, col·lectiva, que no tenen ni el dret de sentir que la cultura ens estructura, ens transforma, modela la nostra manera de ser al llarg dels anys i ens permet estar sans. I, per això, tal com diu Jordi Abelló (@abellovilella), la gestió dels CAP culturals (les biblioteques, els centres cívics, les escoles) és tan crucial en el món que vivim.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que tots hem de tenir aquest dret, sense fer distincions, en igualtat de condicions. Però els éssers humans també som sentiment, som emoció, som raó, som ment, som poble, som comunitat, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i no de tant en tant, com un fet excepcional, sinó dia a dia, en la quotidianitat. Els gestors culturals hem de ser sobretot mediadors i fer que tothom arribi a sentir la necessitat de la cultura i la inversió pública ha de deixar de ser justificada només per la rendibilitat econòmica que tingui.

Potser tot el que dic és obvi, sí, però sembla que aquest valor intrínsec que té la cultura i que molts tenim assumit s’ignori reiteradament, un cop rere un altre, en els pressupostos, en els governs, en les rodes de premsa, als diaris… Acabo amb la citació de diversos fragments de l’article d’Iguazel Elhombre, que us recomano que llegiu:

“Si la cultura cae en la trampa de defenderse por el peso económico de la industria cultural comete el error de competir en las lógicas de un sistema capitalista que al mismo tiempo le repudia en parte por no someterse siempre a los estándares de rentabilidad, eficacia, eficiencia, etc.  Por higiene mental, conviene salirse del pragmatismo absoluto donde lo que impera es el valor de mercado. No se trata de desdeñar la capacidad de la cultura para hacer negocio. Y la legitimidad de que las gentes puedan ganarse la vida haciendo cultura. Lo que creo que es necesario es que la defensa de la necesidad cultural no vaya sujeta exclusivamente a la generación de riqueza. Porque el panegírico del utilitarismo de la cultura es débil y se pone en entredicho ante la escasez. Y además, porque el carácter de servicio público de la acción cultural debe estar encima que su vocación de negocio. […]

¿Cómo defender la cultura cuando se está desmontando la educación o la sanidad? Nos equivocamos en esta argumentación porque el enemigo no es la cultura frente a la educación o la sanidad. La defensa es común, y el enemigo está enfrente. El enemigo es un sistema que nos ha hecho creer que las reestructuraciones sólo pueden hacerse recortando derechos a la ciudadanía y encogiendo servicios públicos. […]

 “Lo que cedamos hoy, dejarán de ser derechos mañana.”

Què, tornem a sortir al carrer?

Anuncis

2 thoughts on “La cultura, una qüestió de salut

  1. Totalment d’acord, per això he criticat les declaracions del nostre alcalde dient que s’havien de mantenir les intervencions actuals que tenen un retorn econòmic. On queda l’accés universal al consum i a les pràctiques culturals ? La riquesa de la cultura no està en els diners que reporta sinó en que ens fa persones.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s