Una poètica del #12M15M: ‘Quan el mirall no hi és’, recorregut virtual

El passat mes de març, els organitzadors del Festival E·plec em van donar l’oportunitat de fer, juntament amb el dissenyador Gerard Jöan, una intervenció poètica al carrer, en tres aparadors d’establiments de Tarragona en aquell moment en desús, que estaven empaperats de cartells i anuncis. Va ser una proposta atractiva que em va permetre explorar la meva ‘obsessió’ per la poesia ‘física’, o, més ben dit, pel procés de fer que la lletra es converteixi en un objecte.

Curiosament, a l’hora de pensar poèticament aquells espais privats que, en estar buits, eren ocupats per la gent i oferien un servei diferent, públic, inevitablement la meva proposta va desembocar a traçar un trajecte ascendent pels tres aparadors que volia aportar una reflexió al voltant de les noves formes de comunicació i d’organització que estan sorgint: és a dir, al voltant de les xarxes socials, de la metodologia 2.0, i de les assemblees a les places, de la força col·lectiva del 15M.

Per traçar el trajecte físic i argumental de pujada, vaig triar 3 poemes del meu llibre Evito el verb, poemes que, així d’entrada, parlen del mirall, del diàleg amb els altres: el primer, ‘Zero’, expressa numèricament la solitud, allò que sorgeix quan ets a l’angle del mirall, quan no et reflecteixes en ningú; en el segon, ‘Jo no sóc’, es posa de manifest la necessitat de tenir el retorn dels altres per “ser” una persona, la consciència del 2, la necessitat de la narració dels altres per explicar-te tu mateix, i, finalment, el tercer, ‘Mira’t, ara, va’, explica el moment en què el mirall pot ser també distorsió, i, per tant, expressa la feblesa del discurs, la buidor que pot arribar a tenir el llenguatge.

Fa dies que tinc ganes de deixar escrit el recorregut d’aquesta acció efímera, que vaig titular Quan el mirall no hi és, i de convertir-la en una experiència virtual i, per això, avui, quan les assemblees bullen a les places, us convido a fer amb mi aquesta ruta a través de la pantalla.

El passeig és de pujada. Comença al carrer Comte de Rius, para a la Bocacalle i acaba al carrer Merceria. El sentit era aquest perquè, poèticament, conceptualment i visualment, l’argument s’intensificava i anava de la simplicitat a la distorsió, d’un codi nítid, amb totes les lletres, a un codi críptic, cada cop amb més símbols. Els colors sempre eren els mateixos: blanc i negre, positiu i negatiu, els colors del mirall.En el primer aparador, el poema estava tot escrit, es llegia perfectament, i es confrontava amb un 0 enorme a la banda dreta de l’aparador. La imatge era neta, visualment simple, i era encapçalada per la frase més significativa del poema: “el paper ja no és mirall”. Quan no hi ha mirall, quan el paper no ens serveix per narrar-nos ni els altres ens donen el retorn, hi ha el zero, el buit, la solitud, de manera que es crea un paral·lelisme entre la disfunció de l’aparador (que està en desús) i la disfunció de l’ésser humà.El segon aparador, el de la Bocacalle, és el que comença a introduir, amb força, la càrrega social. Abans de col·locar-hi la proposta poètica, era l’aparador que tenia més cartells enganxats; tants, que els uns se sobreposaven als altres, insolidaris, sense respecte pels que estaven abans que ells. El vidre d’aquest aparador és gran, atractiu, temptador, i hi havia hagut un apoderament col·lectiu de la superfície.Amb la intervenció de l’espai amb el poema, però, vam voler fer veure que només era això: un apoderament superficial. El poema, ara, ja només es podia llegir en un cantó, amagat, i el Gerard va inundar el blanc de traces que trencaven el paper, d’esquerdes negres que començaven a introduir la distorsió. Al cantó dret ja no hi havia un zero: ara hi havia la frase ‘Jo no sóc’, amb una gràfica abarrocada que feia ressonar aquestes tres paraules, aquesta evidència. I el detall més important era que la lletra estava girada, de manera que la frase es podia llegir correctament des del carrer, però també des de dins de l’aparador.Malgrat que podia semblar que aquell espai havia estat conquerit per a un servei públic, col·lectiu, i havia passat, doncs, de ser un lloc de venda, de publicitat unidireccional, a tenir una funció compartida, en realitat, aquest fet només era aparent, perquè no havia passat a establir una conversa, sinó que les antigues formes de comunicació no havien canviat: el mètode, salvatge, era el mateix, i els missatges s’imposaven els uns sobre els altres, en una acumulació que no dialogava.Girar la grafia responia a l’intent de trencar el mirall, d’assajar un apoderament real de l’espai, de trobar-hi un ús realment nou, per ‘ser’ amb totes les conseqüències. Des del meu punt de vista, tot es pot interpretar, paral·lelament, a l’ús que fem de les xarxes socials, una eina amb un potencial increïble de la qual encara no ens hem apropiat suficientment, perquè no tenim prou recursos per a la conversa. L’aparador de la Bocacalle és aquell que es troba a dos passes de la plaça de la Font, la plaça pública del 15M i, ara, del 12M. És la plaça que, a Tarragona, representa el moviment, la lluita dels indignats, i la meva intervenció poètica és un homenatge al moviment. El 15M mostra la seva indignació, es queixa, però també intenta aquest apoderament real de l’espai públic, vol canviar les dinàmiques socials, construir una alternativa d’organització, realment compartida, col·lectiva. En aquest sentit, és també una aposta per trencar el mirall de l’antic sistema, de vèncer la distorsió política i econòmica i trobar un ús realment nou de l’àmbit públic.

Un apunt per acabar la segona parada del recorregut: curiosament, el 0, el no-res, el buit, es llegeix igual per totes les bandes, des de fora i des de dins, com també el 8, l’infinit.

El tercer aparador, al carrer Merceria, és el que explica la crueltat que apareix quan es destrueix la nostra màscara, quan tenim un retorn del mirall trastornat. Havia estat l’aparador d’una antiga caixa. No em podia oblidar del seu anterior ús, i, per això, és el que té una lectura més política.

Els versos, escrits originalment amb una orientació totalment introspectiva, agafaven una dimensió impensada en relacionar-se amb l’espai físic que havien d’ocupar. Es convertien, clarament, en una al·lusió a l’esperpent del sistema, a la fugida cap endavant, contínua, del capitalisme, per escriure discurs sigui com sigui, encara que no tingui sentit. Un discurs ancorat en el present immediat, aliè a la justícia, amoral.

El codi, aquí, ja és totalment críptic. El Gerard, amb encert, va situar els versos en vertical (un sentit amb una simbologia clara des de la mitocrítica), en majúscules, ratllats, il·legibles. I la porta estava ocupada per un ‘VA’ que convidava a entrar i a sortir. Un imperatiu que es llegia igual també des de dins que des de fora i que es construïa com un signe de connotacions religioses, una invitació a la creença, a la fe, a tancar els ulls, a ser inconscients i lliurar-nos a la voràgine de la insolidaritat del sistema en què vivim. A ser-ne còmplices. L’evangelització del capitalisme, la corrupció de la política. El mirall, aquí, es tradueix en la inclusió del símbol gràfic que indica aquesta funció en els programes de disseny…

I és així com es tanca el cercle, el recorregut. Un trajecte que va de la solitud individual, pura, a la col·lectivitat anul·lada, de la simplicitat visual a la distorsió, de la consciència a la inconsciència, de l’honestedad a l’esperpent. I que reivindica, això, sí, un apoderament real de l’espai públic; o, si més no, que ens anima a continuar intentant-ho.

Em va agradar molt veure com el sentit poètic original dels poemes se’m transformava amb l’espai i com l’espai es transformava amb la paraula i amb la proposta visual del Gerard.

Els poemes:

Zero

La solitud sua i s’enganxa
per tot el cos, els últims dies.
No sé per què pot passar això,
els últims dies: factors casuals,
allò que es diuen circumstàncies;
o bé potser revelacions,
lucidesa destructora i enervant.
El paper ja no és mirall,
tu no pots dir-me el reflex
i interpretar, la conclusió
és un zero de ciment il·limitat.

Jo no sóc

Sóc als inicis d’un dimarts
i la mort encara és lluny;
el dia sempre fa que me n’oblidi.
Tot em du cap al mirall
i em consta que l’atzar m’ha abandonat
enmig del món. El tren ja no és viatge
sinó un traç esmorteït,
una quadrícula de límits ben concrets.
I el present és un record:
allò, la incertesa a les entranyes de la nit,
poder abraçar-te sense espais,
la forquilla de camins sense horitzó.
I allò altre que he sentit:
la humitat de tots els tactes diferents,
la calidesa imaginària d’un futur,
saber el que resta per saber-te fins al fons.
Em veig en tu, i en tu, i en tu,
i no encerto a definir-me clarament;
no sóc res sense el reflex del teu perfil,
una línia inconsistent.
No existeixes, jo no sóc.

Mira’t, ara, va

No tens lloc on narrar-te
i no saps on inscriure aquest mot,
en quin cos, en quin punt del paper.
Vols viure, ho tens clar,
però ignores un fet important:
el rebot del mirall és avui el trastorn
d’aquest peu, d’aquest braç,
d’aquest dit de l’origen del món.
Mira’t, ara, va: ets l’esperpent
i el record d’un muntatge estrafet i exaltat,
i tens moltes ferides al cap, els llavis,
roents, espasmes a l’entrecuix.
Signes ridículs. Només pots pensar en la grafia,
en la següent.

Quan el mirall no hi és. E·plec 2012

Dia a dia, i cada cop més sovint, caminem pel carrer de la nostra ciutat i veiem aparadors buits, de botigues de roba, d’oficines bancàries, de comerços… que ja no exposen material, que ja no mostren res, que no t’obren la porta. Alguns dels vidres s’omplen, espontàniament, de cartells de tot tipus, papers sobre classes de repàs, pòsters de concerts, convocatòries de manifestacions… i sentim la il·lusió que aquests espais han passat de ser aparadors a ser taulers d’anuncis de la gent, espais de llibertat ciutadana. Dotem de simbologia aquest canvi i interpretem, falsament, que la manipulació del màrqueting ha donat pas a l’expressió lliure. La suma de múltiples cartells i anuncis, els uns sobreposats als altres, ens recorden l’anomenat apoderament ciutadà, Internet, la construcció col·lectiva, el pas al 2.0. El missatge unidireccional ha donat pas a la conversa… Però tot és aparent.

La disfunció d’aquests espais pot interpretar-se com el fracàs de les antigues formes de comunicació, que només funcionen dins d’un sistema determinat. El procés de disfunció d’aquests aparadors podria il·lustrar un canvi comunicatiu que parla d’un canvi organitzatiu de la societat. El poder del poder i el poder, potencial, dels ciutadans; el sistema i la desprotecció a què ens ha sotmès. En realitat, però, aquests espais no han passat a tenir una nova funció de manera clara; només hi veiem els intents tímids dels individus per imposar-se amb els mateixos mètodes, la voluntat de donar-los el mateix ús sense reinventar-los i fer-los seus realment. Aquesta acció lliure, de fet, em recorda molt la conversa majoritària de les xarxes: aparent, tímida, gairebé inexistent, l’emissió de missatges que confien en el retorn emocional individual i introspectiu, que es presten a formar part d’una construcció atzarosa (no orientada).

Les xarxes socials són una reafirmació constant de la pròpia identitat en un món il·limitat; lluny de ser anònima, la identitat digital és encara més definida, més concreta, mes traçable, més mesurada. Un aparador compartit en què intentem imposar la nostra presència, buscant fils d’afinitats i simpaties. Paral·lelament, l’aparador és un mirall i la disfunció de l’ésser apareix quan el mirall no hi és. Penso sovint com seríem si no tinguéssim miralls. Però, alhora, no seríem si no ens miréssim en els altres. La solitud, el no retorn és la disfunció de l’ésser.

En la meva intervenció al Festival d’Arts Visuals E·plec d’enguany, en què tinc la sort de participar gràcies a l’equip de Laboratori Visual, m’he proposat utilitzar diversos poemes d’Evito el verb, el meu segon llibre de poesia, on vaig mostrar la meva obsessió pel mirall i la veritat; m’encanta pensar i pensar on es troba la veritat, deduir que n’hi ha múltiples i que potser la suma del cos i del retorn del mirall és la veritat; com el dígraf, que esdevé un nou so a partir de la suma de dos sons diferents. I he tingut la gran sort de treballar amb Möla, amb qui hem proposat un joc lingüístic, una escriptura propera a la poesia visual que gira la lletra per mirar l’interior, per trencar l’efecte mirall del paper, travessar el vidre i afrontar la solitud i la buidor, i intentar-ne, d’aquesta manera, un apoderament real, un ús realment nou.

Som víctimes de la grafia, de la narració, del mirall, perquè no som sense el mirall, sense la narració dels altres. Us convido a veure-ho conjuntament el dia 1 de març a les 18 h (al bar Motoclub).

La cultura, una qüestió de salut

Llegint l’excel·lent article d’@Iguazelelhombre a Piticascas, avui per fi m’he decidit a publicar una entrada que fa dies que tinc ganes d’escriure. Perquè fa temps que estic indignada per moltes coses, i també, és clar, pel que comenta tan ben documentadament aquesta gestora cultural: en els últims temps una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la influència en el percentatge del PIB, de la generació d’ocupació, etc.

És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques. Perquè la cultura és una qüestió de salut, individual i col·lectiva. Com la sanitat. És més, estic convençuda que els gestors culturals hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones tinguin el dret de sentir la necessitat d’accedir a la cultura; perquè el trist és això, que hi ha persones que no poden ni experimentar la cultura com un bé que ens permet tenir salut, mental, física, col·lectiva, que no tenen ni el dret de sentir que la cultura ens estructura, ens transforma, modela la nostra manera de ser al llarg dels anys i ens permet estar sans. I, per això, tal com diu Jordi Abelló (@abellovilella), la gestió dels CAP culturals (les biblioteques, els centres cívics, les escoles) és tan crucial en el món que vivim.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que tots hem de tenir aquest dret, sense fer distincions, en igualtat de condicions. Però els éssers humans també som sentiment, som emoció, som raó, som ment, som poble, som comunitat, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i no de tant en tant, com un fet excepcional, sinó dia a dia, en la quotidianitat. Els gestors culturals hem de ser sobretot mediadors i fer que tothom arribi a sentir la necessitat de la cultura i la inversió pública ha de deixar de ser justificada només per la rendibilitat econòmica que tingui.

Potser tot el que dic és obvi, sí, però sembla que aquest valor intrínsec que té la cultura i que molts tenim assumit s’ignori reiteradament, un cop rere un altre, en els pressupostos, en els governs, en les rodes de premsa, als diaris… Acabo amb la citació de diversos fragments de l’article d’Iguazel Elhombre, que us recomano que llegiu:

“Si la cultura cae en la trampa de defenderse por el peso económico de la industria cultural comete el error de competir en las lógicas de un sistema capitalista que al mismo tiempo le repudia en parte por no someterse siempre a los estándares de rentabilidad, eficacia, eficiencia, etc.  Por higiene mental, conviene salirse del pragmatismo absoluto donde lo que impera es el valor de mercado. No se trata de desdeñar la capacidad de la cultura para hacer negocio. Y la legitimidad de que las gentes puedan ganarse la vida haciendo cultura. Lo que creo que es necesario es que la defensa de la necesidad cultural no vaya sujeta exclusivamente a la generación de riqueza. Porque el panegírico del utilitarismo de la cultura es débil y se pone en entredicho ante la escasez. Y además, porque el carácter de servicio público de la acción cultural debe estar encima que su vocación de negocio. [...]

¿Cómo defender la cultura cuando se está desmontando la educación o la sanidad? Nos equivocamos en esta argumentación porque el enemigo no es la cultura frente a la educación o la sanidad. La defensa es común, y el enemigo está enfrente. El enemigo es un sistema que nos ha hecho creer que las reestructuraciones sólo pueden hacerse recortando derechos a la ciudadanía y encogiendo servicios públicos. [...]

 “Lo que cedamos hoy, dejarán de ser derechos mañana.”

Què, tornem a sortir al carrer?

Temps desconsiderats. Fins aviat, Territoris Creatius!

No voldria que aquesta entrada tingués un to èpic ni catastrofista. Ara bé, com que són temps desconsiderats i em toca de prop, se’m fa difícil evitar-lo i us demano que em disculpeu si es torça una mica cap al pessimisme.

I és que aquests dies m’estic mentalitzant i estic acomiadant-me, a poc a poc (i no sé si per sempre), d’un projecte en què he cregut molt els últims anys, el de Territoris Creatius. És una inciativa que vam cuinar des dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona a partir del 2007, amb l’Adam Manyé, i que va sortir a la llum el juny de 2009. Van ser uns moments en què una sèrie de gent, amb noms i cognoms i per sobre dels colors, tenien el projecte de fer que aquest organisme tingués un sentit útil per al territori, que absorbís més competències i vetllés per les necessitats reals i específiques que pugui tenir. Només una dada ben significativa: fins aleshores, els Serveis Territorials de Cultura no havien comptat amb la figura d’un gestor cultural; jo hi vaig anar per intentar que tinguessin alguna incidència en matèria d’acció cultural.

Fa pocs dies, la Generalitat, sota l’imperatiu de la crisi, ha dit que no vol comptar més amb aquesta figura i ha decidit suprimir les meves funcions. Tot fa sospitar, doncs, que els projectes engegats passaran a pitjor vida; tant de bo m’equivoqui, però aquesta és una realitat que està passant massa sovint en aquests temps desconsiderats.

I un d’aquests projectes és Territoris Creatius, un espai per a la difusió i la promoció de la tasca artística dels creadors del Camp de Tarragona en les diverses disciplines: arts visuals, arts escèniques, literatura i música. El vam començar desenvolupant una primera fase de recollida de dades, d’edició de perfils, amb el convenciment que calia anar dibuixant una radiografia del territori, i és quan van sorgir creadors vàlids i poc coneguts, joves i no tan joves, més i menys consolidats, que han anat puntejant el mapa. Sense deixar aquest objectiu d’anar conformant una plataforma cada cop més exhaustiva i de difusió internacional, amb més de 325 creadors inscrits i donant un servei afegit a més de 1.500 persones a través de les xarxes socials, ara érem en una segona fase: la de promoure l’exhibició i la producció de projectes concrets, a partir de la creació de diverses convocatòries, en què els creadors han presentat les propostes i un jurat extern les ha avaluat i les ha escollit.

N’havíem fet ja quatre de diferents; dues encara són vigents: la que hem fet conjuntament amb el Cèsar Compte i la Patrícia Fernández, del CAER, de producció multidisciplinar amb l’eix en el circ (finalitza el 14 de novembre), i la de Patrimoni i creació contemporània, que enguany s’ha concretat en “Cellers que dansen” i en la qual participen 6 equips diferents de videocreadors, ballarins i músics, tots implicats fins a la medula.

Molts cops et planteges si tot això d’unir creadors, de la multidisciplinarietat i de promoure el contacte artístic no és ben bé cosa d’il·lusos i una comesa poc realista, però Territoris Creatius comença ara a donar els seus fruits i a esdevenir un escenari d’experimentació per comprovar-ho. I l’administració fins ara ha estat valenta i s’ha posat al seu lloc: donant reconeixement a aquells que ens donen identitat i ens fan lliures i fent cultura més que espectacle. Malauradament, sembla que, a partir d’ara, no es tindrà en compte el que, de manera modesta però constant, s’ha aconseguit. Ja dic, tant de bo m’equivoqui.

El proper pas era publicar una convocatòria dirigida a gestors culturals per tal que presentessin propostes basades en la creació interdisciplinar i que les construissin al voltant dels creadors presents a la plataforma. Amb això aconseguiríem posar en valor la tasca professional dels gestors culturals, catalitzadors i narradors del coneixement, i alhora enriquir les connexions i la dinàmica d’una “eina” que volíem convertir en medi, còmode per a tots.

M’enduré amb mi aquesta idea per veure si, en aquests temps desconsiderats, algunes persones volen desenvolupar-la des d’altres àmbits i, si cal, des d’altres projectes.

Què és 2.0? Metodologies per a la cocreació cultural

En els tallers de gestió cultural que van tenir lloc a Tarragona el passat mes de juny, Teresa Fèrriz va ser molt inspiradora; davant de la pregunta “què és 2.0”, la resposta va ser clara: són les metodologies que utilitzem per cocrear.

La mentalitat 2.0, doncs, força un canvi de xip important dins del món cultural; es tracta d’un paradigma en què, per fi, s’introdueix la participació real de la gent en els projectes desenvolupats per administracions i organitzacions. És més, amb el 2.0 s’implanta la cocreació, la possibilitat de construir-los conjuntament.

Les xarxes socials són, sense dubte, eines que ens ajuden a assolir aquesta cocreació. Ara bé, això sí, sempre que les utilitzem no només com a mitjà, sinó també com a medi. Sovint, des d’una mentalitat 1.0, pensem només en la virtut que tenen de difondre informació directa, però, precisament, el seu valor es troba en el fet que et permeten conversar amb persones amb nom i cognoms, de tu a tu i establint un compromís real.

Sovint em pregunto, per exemple, si cal que un ajuntament o un altre tipus d’organisme obri una pàgina a facebook per donar informació sobre les activitats que organitza. Potser sí, però el que cal tenir clar és que, si s’utilitza aquesta xarxa social només com un tauler d’anuncis, amb la mentalitat de presentar-la com un aparador, s’estan obviant totes les possibilitats que t’ofereix a l’hora de fer circular els materials que configurin un terreny paral·lel, més ric, més complex, més real, més identitari que les activitats presencials pròpiament dites. Fotografies, vídeos, enllaços, opinions, preguntes, propostes… poden dibuixar les fronteres d’un microcosmos de compartició real i col·lectiva.

Per això és tan important tenir clars els objectius, les oportunitats i els públics del nostre projecte cultural abans de definir una estratègia 2.0 i triar les eines que la Xarxa et proporciona; perquè, de fet, les bases que el sustenen s’han de remoure i integrar d’una vegada per totes i sense por la cultura de la cocreació.