Una poètica del #12M15M: ‘Quan el mirall no hi és’, recorregut virtual

El passat mes de març, els organitzadors del Festival E·plec em van donar l’oportunitat de fer, juntament amb el dissenyador Gerard Jöan, una intervenció poètica al carrer, en tres aparadors d’establiments de Tarragona en aquell moment en desús, que estaven empaperats de cartells i anuncis. Va ser una proposta atractiva que em va permetre explorar la meva ‘obsessió’ per la poesia ‘física’, o, més ben dit, pel procés de fer que la lletra es converteixi en un objecte.

Curiosament, a l’hora de pensar poèticament aquells espais privats que, en estar buits, eren ocupats per la gent i oferien un servei diferent, públic, inevitablement la meva proposta va desembocar a traçar un trajecte ascendent pels tres aparadors que volia aportar una reflexió al voltant de les noves formes de comunicació i d’organització que estan sorgint: és a dir, al voltant de les xarxes socials, de la metodologia 2.0, i de les assemblees a les places, de la força col·lectiva del 15M.

Per traçar el trajecte físic i argumental de pujada, vaig triar 3 poemes del meu llibre Evito el verb, poemes que, així d’entrada, parlen del mirall, del diàleg amb els altres: el primer, ‘Zero’, expressa numèricament la solitud, allò que sorgeix quan ets a l’angle del mirall, quan no et reflecteixes en ningú; en el segon, ‘Jo no sóc’, es posa de manifest la necessitat de tenir el retorn dels altres per “ser” una persona, la consciència del 2, la necessitat de la narració dels altres per explicar-te tu mateix, i, finalment, el tercer, ‘Mira’t, ara, va’, explica el moment en què el mirall pot ser també distorsió, i, per tant, expressa la feblesa del discurs, la buidor que pot arribar a tenir el llenguatge.

Fa dies que tinc ganes de deixar escrit el recorregut d’aquesta acció efímera, que vaig titular Quan el mirall no hi és, i de convertir-la en una experiència virtual i, per això, avui, quan les assemblees bullen a les places, us convido a fer amb mi aquesta ruta a través de la pantalla.

El passeig és de pujada. Comença al carrer Comte de Rius, para a la Bocacalle i acaba al carrer Merceria. El sentit era aquest perquè, poèticament, conceptualment i visualment, l’argument s’intensificava i anava de la simplicitat a la distorsió, d’un codi nítid, amb totes les lletres, a un codi críptic, cada cop amb més símbols. Els colors sempre eren els mateixos: blanc i negre, positiu i negatiu, els colors del mirall.En el primer aparador, el poema estava tot escrit, es llegia perfectament, i es confrontava amb un 0 enorme a la banda dreta de l’aparador. La imatge era neta, visualment simple, i era encapçalada per la frase més significativa del poema: “el paper ja no és mirall”. Quan no hi ha mirall, quan el paper no ens serveix per narrar-nos ni els altres ens donen el retorn, hi ha el zero, el buit, la solitud, de manera que es crea un paral·lelisme entre la disfunció de l’aparador (que està en desús) i la disfunció de l’ésser humà.El segon aparador, el de la Bocacalle, és el que comença a introduir, amb força, la càrrega social. Abans de col·locar-hi la proposta poètica, era l’aparador que tenia més cartells enganxats; tants, que els uns se sobreposaven als altres, insolidaris, sense respecte pels que estaven abans que ells. El vidre d’aquest aparador és gran, atractiu, temptador, i hi havia hagut un apoderament col·lectiu de la superfície.Amb la intervenció de l’espai amb el poema, però, vam voler fer veure que només era això: un apoderament superficial. El poema, ara, ja només es podia llegir en un cantó, amagat, i el Gerard va inundar el blanc de traces que trencaven el paper, d’esquerdes negres que començaven a introduir la distorsió. Al cantó dret ja no hi havia un zero: ara hi havia la frase ‘Jo no sóc’, amb una gràfica abarrocada que feia ressonar aquestes tres paraules, aquesta evidència. I el detall més important era que la lletra estava girada, de manera que la frase es podia llegir correctament des del carrer, però també des de dins de l’aparador.Malgrat que podia semblar que aquell espai havia estat conquerit per a un servei públic, col·lectiu, i havia passat, doncs, de ser un lloc de venda, de publicitat unidireccional, a tenir una funció compartida, en realitat, aquest fet només era aparent, perquè no havia passat a establir una conversa, sinó que les antigues formes de comunicació no havien canviat: el mètode, salvatge, era el mateix, i els missatges s’imposaven els uns sobre els altres, en una acumulació que no dialogava.Girar la grafia responia a l’intent de trencar el mirall, d’assajar un apoderament real de l’espai, de trobar-hi un ús realment nou, per ‘ser’ amb totes les conseqüències. Des del meu punt de vista, tot es pot interpretar, paral·lelament, a l’ús que fem de les xarxes socials, una eina amb un potencial increïble de la qual encara no ens hem apropiat suficientment, perquè no tenim prou recursos per a la conversa. L’aparador de la Bocacalle és aquell que es troba a dos passes de la plaça de la Font, la plaça pública del 15M i, ara, del 12M. És la plaça que, a Tarragona, representa el moviment, la lluita dels indignats, i la meva intervenció poètica és un homenatge al moviment. El 15M mostra la seva indignació, es queixa, però també intenta aquest apoderament real de l’espai públic, vol canviar les dinàmiques socials, construir una alternativa d’organització, realment compartida, col·lectiva. En aquest sentit, és també una aposta per trencar el mirall de l’antic sistema, de vèncer la distorsió política i econòmica i trobar un ús realment nou de l’àmbit públic.

Un apunt per acabar la segona parada del recorregut: curiosament, el 0, el no-res, el buit, es llegeix igual per totes les bandes, des de fora i des de dins, com també el 8, l’infinit.

El tercer aparador, al carrer Merceria, és el que explica la crueltat que apareix quan es destrueix la nostra màscara, quan tenim un retorn del mirall trastornat. Havia estat l’aparador d’una antiga caixa. No em podia oblidar del seu anterior ús, i, per això, és el que té una lectura més política.

Els versos, escrits originalment amb una orientació totalment introspectiva, agafaven una dimensió impensada en relacionar-se amb l’espai físic que havien d’ocupar. Es convertien, clarament, en una al·lusió a l’esperpent del sistema, a la fugida cap endavant, contínua, del capitalisme, per escriure discurs sigui com sigui, encara que no tingui sentit. Un discurs ancorat en el present immediat, aliè a la justícia, amoral.

El codi, aquí, ja és totalment críptic. El Gerard, amb encert, va situar els versos en vertical (un sentit amb una simbologia clara des de la mitocrítica), en majúscules, ratllats, il·legibles. I la porta estava ocupada per un ‘VA’ que convidava a entrar i a sortir. Un imperatiu que es llegia igual també des de dins que des de fora i que es construïa com un signe de connotacions religioses, una invitació a la creença, a la fe, a tancar els ulls, a ser inconscients i lliurar-nos a la voràgine de la insolidaritat del sistema en què vivim. A ser-ne còmplices. L’evangelització del capitalisme, la corrupció de la política. El mirall, aquí, es tradueix en la inclusió del símbol gràfic que indica aquesta funció en els programes de disseny…

I és així com es tanca el cercle, el recorregut. Un trajecte que va de la solitud individual, pura, a la col·lectivitat anul·lada, de la simplicitat visual a la distorsió, de la consciència a la inconsciència, de l’honestedad a l’esperpent. I que reivindica, això, sí, un apoderament real de l’espai públic; o, si més no, que ens anima a continuar intentant-ho.

Em va agradar molt veure com el sentit poètic original dels poemes se’m transformava amb l’espai i com l’espai es transformava amb la paraula i amb la proposta visual del Gerard.

Els poemes:

Zero

La solitud sua i s’enganxa
per tot el cos, els últims dies.
No sé per què pot passar això,
els últims dies: factors casuals,
allò que es diuen circumstàncies;
o bé potser revelacions,
lucidesa destructora i enervant.
El paper ja no és mirall,
tu no pots dir-me el reflex
i interpretar, la conclusió
és un zero de ciment il·limitat.

Jo no sóc

Sóc als inicis d’un dimarts
i la mort encara és lluny;
el dia sempre fa que me n’oblidi.
Tot em du cap al mirall
i em consta que l’atzar m’ha abandonat
enmig del món. El tren ja no és viatge
sinó un traç esmorteït,
una quadrícula de límits ben concrets.
I el present és un record:
allò, la incertesa a les entranyes de la nit,
poder abraçar-te sense espais,
la forquilla de camins sense horitzó.
I allò altre que he sentit:
la humitat de tots els tactes diferents,
la calidesa imaginària d’un futur,
saber el que resta per saber-te fins al fons.
Em veig en tu, i en tu, i en tu,
i no encerto a definir-me clarament;
no sóc res sense el reflex del teu perfil,
una línia inconsistent.
No existeixes, jo no sóc.

Mira’t, ara, va

No tens lloc on narrar-te
i no saps on inscriure aquest mot,
en quin cos, en quin punt del paper.
Vols viure, ho tens clar,
però ignores un fet important:
el rebot del mirall és avui el trastorn
d’aquest peu, d’aquest braç,
d’aquest dit de l’origen del món.
Mira’t, ara, va: ets l’esperpent
i el record d’un muntatge estrafet i exaltat,
i tens moltes ferides al cap, els llavis,
roents, espasmes a l’entrecuix.
Signes ridículs. Només pots pensar en la grafia,
en la següent.

Quan el mirall no hi és. E·plec 2012

Dia a dia, i cada cop més sovint, caminem pel carrer de la nostra ciutat i veiem aparadors buits, de botigues de roba, d’oficines bancàries, de comerços… que ja no exposen material, que ja no mostren res, que no t’obren la porta. Alguns dels vidres s’omplen, espontàniament, de cartells de tot tipus, papers sobre classes de repàs, pòsters de concerts, convocatòries de manifestacions… i sentim la il·lusió que aquests espais han passat de ser aparadors a ser taulers d’anuncis de la gent, espais de llibertat ciutadana. Dotem de simbologia aquest canvi i interpretem, falsament, que la manipulació del màrqueting ha donat pas a l’expressió lliure. La suma de múltiples cartells i anuncis, els uns sobreposats als altres, ens recorden l’anomenat apoderament ciutadà, Internet, la construcció col·lectiva, el pas al 2.0. El missatge unidireccional ha donat pas a la conversa… Però tot és aparent.

La disfunció d’aquests espais pot interpretar-se com el fracàs de les antigues formes de comunicació, que només funcionen dins d’un sistema determinat. El procés de disfunció d’aquests aparadors podria il·lustrar un canvi comunicatiu que parla d’un canvi organitzatiu de la societat. El poder del poder i el poder, potencial, dels ciutadans; el sistema i la desprotecció a què ens ha sotmès. En realitat, però, aquests espais no han passat a tenir una nova funció de manera clara; només hi veiem els intents tímids dels individus per imposar-se amb els mateixos mètodes, la voluntat de donar-los el mateix ús sense reinventar-los i fer-los seus realment. Aquesta acció lliure, de fet, em recorda molt la conversa majoritària de les xarxes: aparent, tímida, gairebé inexistent, l’emissió de missatges que confien en el retorn emocional individual i introspectiu, que es presten a formar part d’una construcció atzarosa (no orientada).

Les xarxes socials són una reafirmació constant de la pròpia identitat en un món il·limitat; lluny de ser anònima, la identitat digital és encara més definida, més concreta, mes traçable, més mesurada. Un aparador compartit en què intentem imposar la nostra presència, buscant fils d’afinitats i simpaties. Paral·lelament, l’aparador és un mirall i la disfunció de l’ésser apareix quan el mirall no hi és. Penso sovint com seríem si no tinguéssim miralls. Però, alhora, no seríem si no ens miréssim en els altres. La solitud, el no retorn és la disfunció de l’ésser.

En la meva intervenció al Festival d’Arts Visuals E·plec d’enguany, en què tinc la sort de participar gràcies a l’equip de Laboratori Visual, m’he proposat utilitzar diversos poemes d’Evito el verb, el meu segon llibre de poesia, on vaig mostrar la meva obsessió pel mirall i la veritat; m’encanta pensar i pensar on es troba la veritat, deduir que n’hi ha múltiples i que potser la suma del cos i del retorn del mirall és la veritat; com el dígraf, que esdevé un nou so a partir de la suma de dos sons diferents. I he tingut la gran sort de treballar amb Möla, amb qui hem proposat un joc lingüístic, una escriptura propera a la poesia visual que gira la lletra per mirar l’interior, per trencar l’efecte mirall del paper, travessar el vidre i afrontar la solitud i la buidor, i intentar-ne, d’aquesta manera, un apoderament real, un ús realment nou.

Som víctimes de la grafia, de la narració, del mirall, perquè no som sense el mirall, sense la narració dels altres. Us convido a veure-ho conjuntament el dia 1 de març a les 18 h (al bar Motoclub).

“Poesía para niñas bien”: una lliçó sobre la fragilitat

Ja està, ja és aquí. Per fi Txus Garcia ha reunit en un llibre la seva essència poètica, destil·lada, concentrada. Fa molts anys que escriu, que recita, que actua a dalt i a baix dels escenaris, que col·lecciona citacions i cites, frases, paraules, coneixement. És la més hàbil que conec a l’hora de fer servir els fragments literaris que recopil·la d’altres autors i d’altres literatures, de fer-ne associacions impensables amb imatges i d’utilitzar les xarxes socials i el medi virtual com a punt d’encontre, com a espai natural per fer aquestes associacions boges i simbòliques. Ningú com ella es mou per la realitat virtual amb tanta destresa poètica, amb tanta comoditat, amb tanta agilitat. Ningú com ella és tan flexible en la diversitat.

I ara ja podem sentir la seva pròpia veu, directa, en un volum, en una capsa explosiva: Poesía para niñas bien. Una telenovel·la, una biografia, un manifest. 

El ritme del llibre és aquest: confessions directes, declaracions, descobriments, afirmacions, ràbia i també amors frustrats, seduccions, desecantament amorós, menysteniment i amor complet i assolit. Una telenovel·la poètica, en primera persona, que enganxa des del primer poema fins a l’últim, que no et deixa parar i fa que hagis de llegir-te el llibre d’una tirada. Crec que mai m’havia passat això amb un llibre de poemes, sentir aquesta inquietud per saber el final de la història.

Però el volum, com deia, no només es pot definir així: també és un manifest. És un joier ple de declaracions de principis. Una bomba ben travada i perfectament estructurada que fa ostentació de la diferència, que es recrea, amb incontinència, en el manierisme de l’ambigüitat, en el vermell del cabaret, en la ploma i el rímel abundant. Txus Garcia, aquí, no té pèls a la llengua i se sobreexposa verbalment, amb fatxenderia, s’imposa en la defensa del transgènere fins a amenaçar a aquells que volen obviar la naturalitat, la realitat de l’ésser humà, els intransigents i ignorants. I els adverteix, els atemoreix i els diu que ella no té por.

Amb tot, per a mi, la grandesa de Poesía para niñas bien és la combinació de tot això que he dit i d’una altra virtut, que fa de la Txus i de la seva obra un fet excepcional: la capacitat de conjugar amb una coherència envejable, amb una alternança magistral, escènica, la interpel·lació directa, la paraula agressiva, la provocació, la narrativa avellutada i l’actitud seductora, sexual, amb la tendresa, la tristesa, la introspecció i la por. I això, per a mi és el seu punt genial; perquè és així, amb aquesta destresa que té de moure’s en la diversitat i de col·locar les inflexions en els moments adequats, com se’ns manifesta la interpretació i el dubte, la màscara i la immensa fragilitat que amaga darrere. 

I és així com aflora una lliçó extremadament coherent, simple i veritable: que la fragilitat ens defineix des de l’arrel, ens uneix a tots, tots la ballem i ens iguala. Més enllà de les diferències aparents que alguns éssers que se situen encara en un estadi evolutiu anterior volen convertir en una autoafirmació excloent i discriminatòria.

Fotogrames d’una societat líquida. Enric Llevat a la Sala Kesse

Diuen que els extrems es toquen i que els contraris potser no ho són tant. I diria que així es demostra en l’obra d’Enric Llevat, una proposta reflexionada i depurada en què conflueixen el local i el global, el concret i el total, la tradició i la contemporaneïtat.

Aquesta confluència d’antagònics aparents es pot veure sobretot a les sèries que Llevat ha titulat Kompositions i Kanagawa, la primera i la darrera que apareixen al seu Portfolio, i que fins al 30 d’octubre es poden veure a la Sala Kesse de Tarragona. Són obres que m’han obert molts interrogants i que m’han fet descobrir la coherència d’una proposta creativa, com deia, que és fruit de tot un procés llarg i desbrossat d’elements innecessaris.

Les dues sèries estan formades per diverses obres que funcionen de manera aïllada, però que adquireixen una gran volada quan les llegim de manera conjunta, una darrere l’altra; des del meu punt de vista, la seva coincidència formal, aquesta voluntat d’Enric Llevat de presentar-les com si fossin una única peça amb un cos que va canviant de localització dins del llenç, amb una forma orgànica que es va movent per l’espai en blanc, les dota d’una qualitat cinematogràfica i les converteix en fotogrames.

I l’encert és fer que aquests traços allargats, aquestes línies que s’escapen del pinzell, circulin i es reordenin, com si tinguessin vida pròpia, damunt del fons blanc, perquè és el contrapunt del blanc i de la nitidesa del traç el que li permet arribar a un grau idoni per mostrar la reflexió filosòfica: el negre sobre el blanc, la simplicitat cercada del traç sobre el llenç neutre, ens remet directament al símbol lingüístic i, en concret, a l’escriptura xinesa tradicional, que supera la representació simple del so i enclou un concepte més global, alhora que es troba a mig camí entre la funcionalitat de l’element comunicatiu i la poètica de l’art.

Les línies mòbils de les sèries de Llevat, talment els elements lingüístics de l’escriptura xinesa, són formes que contenen tot un món en el seu interior, són persones amb mons divergents, exteriorment similars, però en realitat diferents (d’aquí les notes de color que apareixen en un moment donat de la sèrie Kompositions), i que ara se separen i ara s’entrecreuen, ara s’aïllen i ara es comuniquen. El paral·lelisme formal amb l’escriptura xinesa, per tant, aporta valor lingüístic i filosòfic a les sèries i fa que els dos primers contraris, tradició i contemporaneïtat, es complementin.

Però tornem a la disposició en fotogrames. Cada obra de les sèries és com una fotografia que fixa un instant del moviment d’aquests cossos canviants –d’aquests individus que són mons en tant que lingüístics, com he dit–, i la disposició seqüencial dels instants ens permet ser conscients d’aquest canvi. Així, doncs, Enric Llevat conceptualitza el canvi a través de l’apropament pictòric a l’escriptura xinesa, i aconsegueix fixar la incertesa, la condició líquida de la societat. El motiu temàtic de les seves obres és el de la modernitat líquida de Zigmunt Bauman: les línies mòbils de Llevat dibuixen la lluita interna que els éssers humans mantenim davant la seguretat que ens proporciona la comunitat i la llibertat de la individualitat, la fragilitat dels llaços entre les persones, la transformació constant de la identitat, la seva fluïdesa.

La proposta pictòrica d’Enric Llevat, doncs, en aquestes dues sèries sobretot, però també en altres obres que exposa, permet el retrat del canvi, aquesta narració (cinematogràfica però fixada) de la incertesa i té la gran virtut de fer que els extrems siguin consecutius: la simplicitat i la complexitat, el canvi i la solidesa, la concreció i la totalitat.

Fotogrames líquids
Enric Llevat
Sala Kesse (c. Sant Antoni M. Claret, 12-14, Tarragona)

Horari: de dt. a dj. de 17 a 21, dv. i ds. de 17 a 22 h

Montserrat Abelló: desig, paraula i veritat

Tot és així com un vent, diu la poeta, i estic segura que el passat dia 21 de setembre de 2011 va remoure el que s’amaga dins nostre i que quedarà en la nostra ment durant molt de temps, i en la nostra història ja per a sempre. Perquè vam comptar amb la presència d’una pregonera d’honor: una dona, feminista, poeta i traductora nascuda a Tarragona l‘1 de febrer de l’any 1918, que està considerada una de les millors escriptores de la literatura. Així, ras i curt, sense adjectius afegits. Tarragona està de sort.

Ella diu que li agrada retornar a la ciutat sempre que pot, una ciutat en què només va poder passar-hi la infantesa, però que estima i considera seva. Que li agrada retrobar-se amb el mar d’aquest Balcó magnífic que és la culminació d’un “error bellíssim” (el de la Rambla Nova); que li agrada retrobar-se amb la família i els amics que hi té. I, sortosament, en els darrers temps, ha fet per manera de presentar cadascun dels llibres que ha anat publicant. Que no han estat pocs.

Montserrat Abelló és una escriptora prolífica i només en els últims cinc anys ha tret a la llum tres dels més de deu volums de poesia que ha editat al llarg de la seva vida. És una escriptora que té molt a dir, perquè es mou pel desig d’endinsar-se al cor de les paraules.

Va començar a escriure amb regularitat durant el seu exili a Xile, als anys cinquanta, però la seva presentació pública no la va fer fins que ella va tenir-ne quaranta-cinc, a Barcelona, quan va sortir Vida diària. Una aparició tardana que és un reflex de la seva manera de fer: del seu compromís amb la veritat. Tal com ella explica, al principi de la seva carrera poètica, va tractar d’escriure segons els cànons establerts, seguint la mètrica i la rima, però només en el moment en què va començar a escoltar el so de les paraules i es va deixar endur per l’impuls interior, és quan es va trobar realment còmoda i va enfilar una poesia pròpia, plena d’autenticitat, i lliure. La poètica, en definitiva, que la distingeix i la converteix en única i irrepetible.

Si hi ha tres mots que defineixen l’escriptura de Montserrat Abelló aquests són “desig”, “paraula” i “veritat”. Perquè el desig és emoció i, per tant, és veritable, i la paraula és, per a Montserrat Abelló, el límit exacte i just de la veritat. Tal com ella ha manifestat en diverses ocasions, la poesia només pot néixer de la veritat, de la necessitat d’expressar el que ens emociona; o, si més no, la poesia que ella entén com a vàlida.

I si hi ha un mot que defineix la personalitat de Montserrat Abelló és “llibertat”. La defensa aferrissada de la llibertat es filtra en tots els racons de la seva vida i de la seva tasca: llibertat en el vers, llibertat a l’hora d’expressar el desig, llibertat de la dona, llibertat ideològica i política, llibertat de la llengua, llibertat de la cultura; en definitiva, llibertat de l’individu. I la defensa de la llibertat passa en gran mesura per posar de relleu la quotidianitat i la paraula en els propis poemes, per exemple; o per posar en valor l’escriptura de les dones poetes, a partir de la traducció acurada de múltiples escriptores anglosaxones al català, i, a l’inrevés, de la traducció de les nostres escriptores a l’anglès. Tal com ella diu, d’altra banda, a la vida ser feminista no és una opció; és una realitat a què qualsevol persona amb principis s’hi veu abocada.

Montserrat Abelló ha rebut els premis més importants de la cultura i la literatura catalanes. Els escriptors del Camp de Tarragona, la Universitat i la ciutat li han rendit tribut en altres ocasions: la seva obra s’ha donat a conèixer amb motiu de la Trobada d’Escriptors, de la Marató de Lectura organitzada en el seu 90è aniversari i d’una de les edicions del Joc Partit, entre molts altres actes.

I, aquest any, Tarragona, indefugiblement, l’ha tornat a reclamar en un espai simbòlic de la festa, que enceta anualment la reinvindicació desbordada de la pròpia identitat. Perquè, en una ocasió com aquesta, no podem deixar d’escoltar aquelles veus que ens situen en els paràmetres de la llibertat i el compromís i de l’art autèntic i atemporal.

Montserrat, moltes gràcies per retornar un cop més a Tarragona.

[Aquest text és una adaptació de la presentació que vaig escriure amb motiu de l'acte del Pregó de Santa Tecla 2011 a petició de la consellera de Cultura, Patrimoni i Festes de l'Ajuntament de Tarragona, Carme Crespo, que el va llegir per donar pas a l'escriptora. Gràcies per donar-me'n l'oportunitat, Carme.]

Temps desconsiderats. Fins aviat, Territoris Creatius!

No voldria que aquesta entrada tingués un to èpic ni catastrofista. Ara bé, com que són temps desconsiderats i em toca de prop, se’m fa difícil evitar-lo i us demano que em disculpeu si es torça una mica cap al pessimisme.

I és que aquests dies m’estic mentalitzant i estic acomiadant-me, a poc a poc (i no sé si per sempre), d’un projecte en què he cregut molt els últims anys, el de Territoris Creatius. És una inciativa que vam cuinar des dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona a partir del 2007, amb l’Adam Manyé, i que va sortir a la llum el juny de 2009. Van ser uns moments en què una sèrie de gent, amb noms i cognoms i per sobre dels colors, tenien el projecte de fer que aquest organisme tingués un sentit útil per al territori, que absorbís més competències i vetllés per les necessitats reals i específiques que pugui tenir. Només una dada ben significativa: fins aleshores, els Serveis Territorials de Cultura no havien comptat amb la figura d’un gestor cultural; jo hi vaig anar per intentar que tinguessin alguna incidència en matèria d’acció cultural.

Fa pocs dies, la Generalitat, sota l’imperatiu de la crisi, ha dit que no vol comptar més amb aquesta figura i ha decidit suprimir les meves funcions. Tot fa sospitar, doncs, que els projectes engegats passaran a pitjor vida; tant de bo m’equivoqui, però aquesta és una realitat que està passant massa sovint en aquests temps desconsiderats.

I un d’aquests projectes és Territoris Creatius, un espai per a la difusió i la promoció de la tasca artística dels creadors del Camp de Tarragona en les diverses disciplines: arts visuals, arts escèniques, literatura i música. El vam començar desenvolupant una primera fase de recollida de dades, d’edició de perfils, amb el convenciment que calia anar dibuixant una radiografia del territori, i és quan van sorgir creadors vàlids i poc coneguts, joves i no tan joves, més i menys consolidats, que han anat puntejant el mapa. Sense deixar aquest objectiu d’anar conformant una plataforma cada cop més exhaustiva i de difusió internacional, amb més de 325 creadors inscrits i donant un servei afegit a més de 1.500 persones a través de les xarxes socials, ara érem en una segona fase: la de promoure l’exhibició i la producció de projectes concrets, a partir de la creació de diverses convocatòries, en què els creadors han presentat les propostes i un jurat extern les ha avaluat i les ha escollit.

N’havíem fet ja quatre de diferents; dues encara són vigents: la que hem fet conjuntament amb el Cèsar Compte i la Patrícia Fernández, del CAER, de producció multidisciplinar amb l’eix en el circ (finalitza el 14 de novembre), i la de Patrimoni i creació contemporània, que enguany s’ha concretat en “Cellers que dansen” i en la qual participen 6 equips diferents de videocreadors, ballarins i músics, tots implicats fins a la medula.

Molts cops et planteges si tot això d’unir creadors, de la multidisciplinarietat i de promoure el contacte artístic no és ben bé cosa d’il·lusos i una comesa poc realista, però Territoris Creatius comença ara a donar els seus fruits i a esdevenir un escenari d’experimentació per comprovar-ho. I l’administració fins ara ha estat valenta i s’ha posat al seu lloc: donant reconeixement a aquells que ens donen identitat i ens fan lliures i fent cultura més que espectacle. Malauradament, sembla que, a partir d’ara, no es tindrà en compte el que, de manera modesta però constant, s’ha aconseguit. Ja dic, tant de bo m’equivoqui.

El proper pas era publicar una convocatòria dirigida a gestors culturals per tal que presentessin propostes basades en la creació interdisciplinar i que les construissin al voltant dels creadors presents a la plataforma. Amb això aconseguiríem posar en valor la tasca professional dels gestors culturals, catalitzadors i narradors del coneixement, i alhora enriquir les connexions i la dinàmica d’una “eina” que volíem convertir en medi, còmode per a tots.

M’enduré amb mi aquesta idea per veure si, en aquests temps desconsiderats, algunes persones volen desenvolupar-la des d’altres àmbits i, si cal, des d’altres projectes.