La gestió cultural i l’escola. Noves propostes per una escola creativa dia a dia

Aquesta setmana ens hem retrobat amb algunes companyes mares de l’escola del meu fill  de tres anys per començar a dissenyar les activitats culturals que farem des d’ara i fins al mes de juny. Amb elles, i amb alguns pares més, hem creat, en aquest primer curs escolar, una comissió literària i creativa dins l’AMPA del col·legi, moguts per una inquietud d’implicar-nos-hi a partir de l’organització d’accions que serveixin tant als nens i nenes com a nosaltres.

Durant el primer trimestre, vam dur a terme un Taller de poemes objecte que va funcionar bé i que properament explicarem a la Universitat Rovira i Virgili després de ser escollit com a bona pràctica i, en aquests mesos que queden de curs, tenim la idea, entre altres iniciatives, de desenvolupar una activitat titulada Escriu-me, que assajarà l’escriptura damunt d’un paper diferent, el de la roba, el del cos, i una altra en què experimentarem la intensitat poètica que es pot transmetre amb el “silenci” del llenguatge de signes.

Aquests dies en què estem pensant com concretar totes aquestes idees que volen fer sentir la poesia, la creació, de primera mà (físicament, primàriament), penso sovint que la gestió cultural pot fer molt per a les escoles, que els gestors culturals hi podem tenir un paper fonamental i que les àrees de cultura de les administracions públiques haurien de plantejar-se molt més seriosament la seva aportació en aquest sentit. Perquè els gestors culturals som, molt sovint, la cruïlla on van a parar creadors, entitats, agents, propostes i  reivindicacions diverses, i som també els que podem facilitar el contacte de l’escola amb el sector cultural i provocar que la ciutat i l’escola, l’art viu i les aules, no estiguin allunyats l’un de l’altre.

Podríem donar per fet que l’escola està permanentment en contacte amb la cultura i la creativitat; i ho està, però crec que només d’una manera determinada. Hi són, però estan acotades pels límits dels currículums escolars, per mètodes pedagògics, per horaris, per calendaris, per una practicitat necessària. Els gestors culturals, en canvi, treballem la cultura des de les entranyes, en coneixem els processos de creació, de construcció, de difusió, i, el nostre coneixement, el nostre assaig amb públics ciutadans diversos (els èxits i els fracassos viscuts), la nostra intermediació amb creadors, pot aportar una altra experiència de la cultura i la creació als nens i nenes, ja des dels tres anys, que complementa la línia de treball de les escoles.

Sense anar més lluny, i com a exemple, les activitats que proposem durant aquest primer curs des de la nostra comissió de l’AMPA es basen o s’inspiren en accions poètiques ja realitzades i comprovades per la plataforma de joves creadors La Pell del Llavi, de manera que les hem versionat i adaptat per a l’entorn de l’escola sabent prèviament com van funcionar.

La gestió cultural, doncs, pot provocar un apropament a la creació i a la cultura que trenqui les fronteres conceptuals, temporals i físiques que l’escola necessita per al seu funcionament, però que, en certs moments, poden ofegar-la. El lema de la comissió que hem creat és “per una escola literària i creativa dia a dia” i ara que la intenció és organitzar “la setmana cultural” al centre, nosaltres no hi hem proposat cap activitat de manera especial, perquè entenem que la cultura és una necessitat bàsica, diària (com menjar, com beure, com viure), i no volem que es percebi com un fet excepcional que s’aïlla en un període de temps concret.

Des de la gestió cultural, sense dubte, també podem fer això dins de les escoles: treballar per la quotidianitat de la cultura, per descosir aquesta visió de la cultura com un fet excepcional, perquè, malgrat que l’excepcionalitat també pot tenir una lectura positiva, és l’element del qual es prescindeix més ràpidament i sense remordiments quan van maldades, com per desgràcia veiem que està passant dia a dia en el nostre món miop i falsament quadriculat.

“Poesía para niñas bien”: una lliçó sobre la fragilitat

Ja està, ja és aquí. Per fi Txus Garcia ha reunit en un llibre la seva essència poètica, destil·lada, concentrada. Fa molts anys que escriu, que recita, que actua a dalt i a baix dels escenaris, que col·lecciona citacions i cites, frases, paraules, coneixement. És la més hàbil que conec a l’hora de fer servir els fragments literaris que recopil·la d’altres autors i d’altres literatures, de fer-ne associacions impensables amb imatges i d’utilitzar les xarxes socials i el medi virtual com a punt d’encontre, com a espai natural per fer aquestes associacions boges i simbòliques. Ningú com ella es mou per la realitat virtual amb tanta destresa poètica, amb tanta comoditat, amb tanta agilitat. Ningú com ella és tan flexible en la diversitat.

I ara ja podem sentir la seva pròpia veu, directa, en un volum, en una capsa explosiva: Poesía para niñas bien. Una telenovel·la, una biografia, un manifest. 

El ritme del llibre és aquest: confessions directes, declaracions, descobriments, afirmacions, ràbia i també amors frustrats, seduccions, desecantament amorós, menysteniment i amor complet i assolit. Una telenovel·la poètica, en primera persona, que enganxa des del primer poema fins a l’últim, que no et deixa parar i fa que hagis de llegir-te el llibre d’una tirada. Crec que mai m’havia passat això amb un llibre de poemes, sentir aquesta inquietud per saber el final de la història.

Però el volum, com deia, no només es pot definir així: també és un manifest. És un joier ple de declaracions de principis. Una bomba ben travada i perfectament estructurada que fa ostentació de la diferència, que es recrea, amb incontinència, en el manierisme de l’ambigüitat, en el vermell del cabaret, en la ploma i el rímel abundant. Txus Garcia, aquí, no té pèls a la llengua i se sobreexposa verbalment, amb fatxenderia, s’imposa en la defensa del transgènere fins a amenaçar a aquells que volen obviar la naturalitat, la realitat de l’ésser humà, els intransigents i ignorants. I els adverteix, els atemoreix i els diu que ella no té por.

Amb tot, per a mi, la grandesa de Poesía para niñas bien és la combinació de tot això que he dit i d’una altra virtut, que fa de la Txus i de la seva obra un fet excepcional: la capacitat de conjugar amb una coherència envejable, amb una alternança magistral, escènica, la interpel·lació directa, la paraula agressiva, la provocació, la narrativa avellutada i l’actitud seductora, sexual, amb la tendresa, la tristesa, la introspecció i la por. I això, per a mi és el seu punt genial; perquè és així, amb aquesta destresa que té de moure’s en la diversitat i de col·locar les inflexions en els moments adequats, com se’ns manifesta la interpretació i el dubte, la màscara i la immensa fragilitat que amaga darrere. 

I és així com aflora una lliçó extremadament coherent, simple i veritable: que la fragilitat ens defineix des de l’arrel, ens uneix a tots, tots la ballem i ens iguala. Més enllà de les diferències aparents que alguns éssers que se situen encara en un estadi evolutiu anterior volen convertir en una autoafirmació excloent i discriminatòria.

La cultura, una qüestió de salut

Llegint l’excel·lent article d’@Iguazelelhombre a Piticascas, avui per fi m’he decidit a publicar una entrada que fa dies que tinc ganes d’escriure. Perquè fa temps que estic indignada per moltes coses, i també, és clar, pel que comenta tan ben documentadament aquesta gestora cultural: en els últims temps una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la influència en el percentatge del PIB, de la generació d’ocupació, etc.

És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques. Perquè la cultura és una qüestió de salut, individual i col·lectiva. Com la sanitat. És més, estic convençuda que els gestors culturals hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones tinguin el dret de sentir la necessitat d’accedir a la cultura; perquè el trist és això, que hi ha persones que no poden ni experimentar la cultura com un bé que ens permet tenir salut, mental, física, col·lectiva, que no tenen ni el dret de sentir que la cultura ens estructura, ens transforma, modela la nostra manera de ser al llarg dels anys i ens permet estar sans. I, per això, tal com diu Jordi Abelló (@abellovilella), la gestió dels CAP culturals (les biblioteques, els centres cívics, les escoles) és tan crucial en el món que vivim.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que tots hem de tenir aquest dret, sense fer distincions, en igualtat de condicions. Però els éssers humans també som sentiment, som emoció, som raó, som ment, som poble, som comunitat, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i no de tant en tant, com un fet excepcional, sinó dia a dia, en la quotidianitat. Els gestors culturals hem de ser sobretot mediadors i fer que tothom arribi a sentir la necessitat de la cultura i la inversió pública ha de deixar de ser justificada només per la rendibilitat econòmica que tingui.

Potser tot el que dic és obvi, sí, però sembla que aquest valor intrínsec que té la cultura i que molts tenim assumit s’ignori reiteradament, un cop rere un altre, en els pressupostos, en els governs, en les rodes de premsa, als diaris… Acabo amb la citació de diversos fragments de l’article d’Iguazel Elhombre, que us recomano que llegiu:

“Si la cultura cae en la trampa de defenderse por el peso económico de la industria cultural comete el error de competir en las lógicas de un sistema capitalista que al mismo tiempo le repudia en parte por no someterse siempre a los estándares de rentabilidad, eficacia, eficiencia, etc.  Por higiene mental, conviene salirse del pragmatismo absoluto donde lo que impera es el valor de mercado. No se trata de desdeñar la capacidad de la cultura para hacer negocio. Y la legitimidad de que las gentes puedan ganarse la vida haciendo cultura. Lo que creo que es necesario es que la defensa de la necesidad cultural no vaya sujeta exclusivamente a la generación de riqueza. Porque el panegírico del utilitarismo de la cultura es débil y se pone en entredicho ante la escasez. Y además, porque el carácter de servicio público de la acción cultural debe estar encima que su vocación de negocio. [...]

¿Cómo defender la cultura cuando se está desmontando la educación o la sanidad? Nos equivocamos en esta argumentación porque el enemigo no es la cultura frente a la educación o la sanidad. La defensa es común, y el enemigo está enfrente. El enemigo es un sistema que nos ha hecho creer que las reestructuraciones sólo pueden hacerse recortando derechos a la ciudadanía y encogiendo servicios públicos. [...]

 “Lo que cedamos hoy, dejarán de ser derechos mañana.”

Què, tornem a sortir al carrer?

La narrativa de la pell. El 15M i les xarxes socials

En l’individu nascut abans de la revolució d’Internet, sovint el món digital genera una desconfiança que és fruit del desconcert que sent davant del repte d’haver de traçar un camí, sense filtre orientatiu, dins la caòtica quantitat de contingut que s’hi genera. Algunes persones, doncs, reaccionen amb escepticisme, amb una voluntat de desprestigiar allò que els atemoreix. Les altres, per contra, reaccionen amb una eufòria desbordada i expressen ininterrompudament la seva sorpresa. Finalment, els nascuts dins del nou paradigma, ja no conceben el món d’altra manera i, per a ells, les eines que ofereix són quotidianes, bàsiques per viure.

El 15M sorgeix en el paradigma de la digitalitat. Amb l’arribada d’Internet hem aprehès més que mai la fal·làcia dels cànons i la manipulació informativa a què estem sotmesos permanentment. El 15M expressa la indignació per la situació social que patim, però no és només queixa i reivindicació, sinó també construcció i proposta concreta, és a dir, confiança en la possibilitat de fer aportacions petites però específiques, matisades, d’utilitzar amb resultats definits la intel·ligència col·lectiva. Som éssers que ens hem vist abocats a especialitzar-nos molt en àmbits concrets del coneixement, però aquest fet, que podria semblar un desavantatge, propicia l’apoderament quan el col·lectiu d’especialistes confia en la compartició i en el fet que construir des d’un punt de vista glocal i amb fonaments científics és possible.

El matís que distingeix la dinàmica del 15M, aquesta segona part que, un cop passada la reinvindicació, creu en l’acció, no hauria estat sense l’existència de les xarxes socials; perquè no han sigut tan sols un mitjà de difusió, sinó un medi que n’ha determinat el caràcter. Una qüestió estructural.

El fet de poder rebre de manera immediata les conclusions de les assemblees, les imatges, de viure en directe les retransmissions des de múltiples veus, aporta un plus de realitat (podria semblar una paradoxa), de transparència, que no podem considerar com a element afegit, sinó com a definidor del moviment, perquè és allò que anul·la la narrativa de les hores, el filtre literari propi dels antics paràmetres culturals i contribueix a la consciència de xarxa i, així, doncs, a l’apropiació del present i del futur.

Per Twitter han corregut múltiples hashtags que han creat converses entrecreuades; un dels més utilitzats ha estat #notenemosmiedo. I també és un dels més simbòlics, perquè recull l’eufòria del sector de la població que es reafirma davant de la possibilitat de submergir-se en un “caos” informatiu ple de veritats.

No només a Twitter s’informa, s’aporta i es discuteix; també s’ha generat activitat a Facebook i fins i tot el moviment ha creat la seva pròpia xarxa, la N-1. La utilitat de les xarxes com a entorn participatiu de construcció del discurs és un aspecte important, però la seva transcendència es troba més en la incidència crucial que té en les dinàmiques organitzatives de la societat.

Article publicat a Artiga, Revista d’Art i Pensament. Núm. 14, octubre de 2011.

[cast.]

En el individuo nacido antes de la revolución de Internet, a menudo el mundo digital genera una desconfianza que es fruto del desconcierto que siente ante el reto de tener que trazar un camino, sin filtro orientativo, en la caótica cantidad de contenido que genera. Algunas personas, pues, reaccionan con escepticismo, con una voluntad de desprestigiar lo que los atemoriza. Las otras, por el contrario, reaccionan con una euforia desbordada y expresan ininterrumpidamente su sorpresa. Finalmente, los nacidos dentro del nuevo paradigma, ya no conciben el mundo de otra manera y, para ellos, las herramientas que ofrece son cotidianas, básicas para vivir.

El 15M surge en el paradigma de la digitalidad. Con la llegada de Internet hemos aprehendido más que nunca la falacia de los cánones y la manipulación informativa a que estamos sometidos permanentemente. El 15M expresa la indignación por la situación social que padecemos, pero no es sólo queja y reivindicación, sino también construcción y propuesta concreta, es decir, confianza en la posibilidad de hacer aportaciones pequeñas pero específicas, matizadas, de utilizar con resultados definidos la inteligencia colectiva. Somos seres que nos hemos visto abocados a especializarnos mucho en ámbitos concretos del conocimiento, pero este hecho, que podría parecer una desventaja, propicia el empoderamiento cuando el colectivo de especialistas confía en la compartición y en que construir desde un punto de vista glocal y con fundamentos científicos es posible.

El matiz que distingue la dinámica del 15M, esta segunda parte que, una vez pasada la reivindicación, cree en la acción, no habría sido sin la existencia de las redes sociales, porque no han sido tan sólo un medio de difusión, sino un medio que ha determinado su carácter. Una cuestión estructural.

El hecho de poder recibir de forma inmediata las conclusiones de las asambleas, las imágenes, de vivir en directo las retransmisiones desde múltiples voces, aporta un plus de realidad (podría parecer una paradoja), de transparencia, que no podemos considerar como elemento añadido, sino como definidor del movimiento, porque es lo que anula la narrativa de las horas, el filtro literario propio de los antiguos parámetros culturales y contribuye a la conciencia de red y, así, pues, a la apropiación del presente y del futuro.

Por Twitter han corrido múltiples hashtags que han creado conversaciones entrecruzadas, uno de los más utilizados ha sido #notenemosmiedo. Y también es uno de los más simbólicos, porque recoge la euforia del sector de la población que se reafirma ante la posibilidad de sumergirse en un “caos” informativo lleno de verdades.

No sólo en Twitter se informa, se aporta y se discute, también se ha generado actividad en Facebook e incluso el movimiento ha creado su propia red, la N-1. La utilidad de las redes como entorno participativo de construcción del discurso es un aspecto importante, pero su trascendencia se encuentra más en la incidencia crucial que tiene en las dinámicas organizativas de la sociedad.

Artículo publicado en Artiga, Revista d’Art i Pensament. Núm. 14, octubre de 2011.

La gestió cultural i el disseny. Professionals amb valor afegit

Crec que sí, que el disseny no és un element estètic, sinó un element conceptual. Com a mínim, el disseny que per a mi és realment vàlid és aquell aporta un valor afegit a l’objecte que tracta. I, en l’àmbit de la cultura i de la gestió cultural, tenir al costat professionals que ja tenen aquesta funció incorporada de sèrie és un gran avantatge.

En el meu cas, des de fa uns set anys ja que he tingut l’oportunitat de comptar amb la companyia de la Cecília Bofarull i el Xavier Argente, de Domo-A, un empresa de disseny, tecnologia i estratègia que interpreta el producte, que l’interioritza i el millora. Vaig començar amb ells des de la Unitat de Lletres de l’Ajuntament de Tarragona, quan, amb motiu de les Trobades d’Escriptors que organitzàvem tres cop l’any, els vam encarregar l’elaboració d’una sèrie d’opuscles que se centraven en l’obra dels escriptors triats i, des d’aleshores hem passat hores i hores junts, pensant programes de mà, webs (entre aquestes, una fantàstica web de la literatura a Tarragona), catàlegs, bases de convocatòries i llibres. Encara recordo el cartell de Carnaval que em va fer descobrir la Cecília com a dissenyadora i com a persona; era un dels que s’havien presentat al concurs que convoca l’Ajuntament; em va atrapar des del primer cop d’ull; vaig pensar que era fresc, desacomplexat, elegant. I vaig decidir que s’havia de fer càrrec dels materials de Lletres. Tot un encert, penso.

Podria dir moltes coses del treball de Domo-A: que és net, elegant, rigorós, perfeccionista, minuciós… Però, com deia, el seu màxim atribut es troba en el valor afegit que aporten sempre, un valor de contingut que potser no és imprescindible a l’hora de dissenyar elements de productes comercials, però que és crucial a l’hora de comunicar els projectes culturals que promovem els gestors culturals. Nosaltres sabem com n’és d’important aquest afegit, perquè no es tracta de vendre fum, de fer explotar focs artificals, ni de convèncer amb llumets de colors, sinó de transmetre experiències, de donar qualitat al públic i de comunicar coneixement.

Domo-A això ho té molt clar. Només dos apunts que ho demostren: us recomano que seguiu la seva activitat a twitter (@domoa_es @domo_art) i que us subscriviu al seu newsletter. Són dos mostres clares del valor que el coneixement té per a ells.

L’últim treball que he tingut la sort de preparar amb ells és el catàleg del cicle Territoris Creatius · Arts Visuals 2011. Aquest mes d’octubre, molt aviat, es presentarà a la Casa de la Generalitat, a Tarragona. La seva feina ha estat impecable al llarg de la convocatòria i de les quatre exposicions que ha contingut el cicle i han reblat el clau amb aquest catàleg final col·lectiu. Han apostat per una exaltació clàssica de la tipografia com a element performador i n’han fet filigranes conceptuals, amb la voluntat de lligar, sense barroquismes, quatre propostes artístiques tan separades formalment que semblava impossible de posar en relació. I això és així perquè han entès quina és la reflexió en què els artistes han coincidit: la condició lingüística del nostre món.

És tot un luxe poder treballar, des de la gestió cultural, amb dissenyadors que, des d’un coneixement profund de la seva professió, aporten un discurs cultural ric, pedagògic i molt respectuós amb els receptors.