Una poètica del #12M15M: ‘Quan el mirall no hi és’, recorregut virtual

El passat mes de març, els organitzadors del Festival E·plec em van donar l’oportunitat de fer, juntament amb el dissenyador Gerard Jöan, una intervenció poètica al carrer, en tres aparadors d’establiments de Tarragona en aquell moment en desús, que estaven empaperats de cartells i anuncis. Va ser una proposta atractiva que em va permetre explorar la meva ‘obsessió’ per la poesia ‘física’, o, més ben dit, pel procés de fer que la lletra es converteixi en un objecte.

Curiosament, a l’hora de pensar poèticament aquells espais privats que, en estar buits, eren ocupats per la gent i oferien un servei diferent, públic, inevitablement la meva proposta va desembocar a traçar un trajecte ascendent pels tres aparadors que volia aportar una reflexió al voltant de les noves formes de comunicació i d’organització que estan sorgint: és a dir, al voltant de les xarxes socials, de la metodologia 2.0, i de les assemblees a les places, de la força col·lectiva del 15M.

Per traçar el trajecte físic i argumental de pujada, vaig triar 3 poemes del meu llibre Evito el verb, poemes que, així d’entrada, parlen del mirall, del diàleg amb els altres: el primer, ‘Zero’, expressa numèricament la solitud, allò que sorgeix quan ets a l’angle del mirall, quan no et reflecteixes en ningú; en el segon, ‘Jo no sóc’, es posa de manifest la necessitat de tenir el retorn dels altres per “ser” una persona, la consciència del 2, la necessitat de la narració dels altres per explicar-te tu mateix, i, finalment, el tercer, ‘Mira’t, ara, va’, explica el moment en què el mirall pot ser també distorsió, i, per tant, expressa la feblesa del discurs, la buidor que pot arribar a tenir el llenguatge.

Fa dies que tinc ganes de deixar escrit el recorregut d’aquesta acció efímera, que vaig titular Quan el mirall no hi és, i de convertir-la en una experiència virtual i, per això, avui, quan les assemblees bullen a les places, us convido a fer amb mi aquesta ruta a través de la pantalla.

El passeig és de pujada. Comença al carrer Comte de Rius, para a la Bocacalle i acaba al carrer Merceria. El sentit era aquest perquè, poèticament, conceptualment i visualment, l’argument s’intensificava i anava de la simplicitat a la distorsió, d’un codi nítid, amb totes les lletres, a un codi críptic, cada cop amb més símbols. Els colors sempre eren els mateixos: blanc i negre, positiu i negatiu, els colors del mirall.En el primer aparador, el poema estava tot escrit, es llegia perfectament, i es confrontava amb un 0 enorme a la banda dreta de l’aparador. La imatge era neta, visualment simple, i era encapçalada per la frase més significativa del poema: “el paper ja no és mirall”. Quan no hi ha mirall, quan el paper no ens serveix per narrar-nos ni els altres ens donen el retorn, hi ha el zero, el buit, la solitud, de manera que es crea un paral·lelisme entre la disfunció de l’aparador (que està en desús) i la disfunció de l’ésser humà.El segon aparador, el de la Bocacalle, és el que comença a introduir, amb força, la càrrega social. Abans de col·locar-hi la proposta poètica, era l’aparador que tenia més cartells enganxats; tants, que els uns se sobreposaven als altres, insolidaris, sense respecte pels que estaven abans que ells. El vidre d’aquest aparador és gran, atractiu, temptador, i hi havia hagut un apoderament col·lectiu de la superfície.Amb la intervenció de l’espai amb el poema, però, vam voler fer veure que només era això: un apoderament superficial. El poema, ara, ja només es podia llegir en un cantó, amagat, i el Gerard va inundar el blanc de traces que trencaven el paper, d’esquerdes negres que començaven a introduir la distorsió. Al cantó dret ja no hi havia un zero: ara hi havia la frase ‘Jo no sóc’, amb una gràfica abarrocada que feia ressonar aquestes tres paraules, aquesta evidència. I el detall més important era que la lletra estava girada, de manera que la frase es podia llegir correctament des del carrer, però també des de dins de l’aparador.Malgrat que podia semblar que aquell espai havia estat conquerit per a un servei públic, col·lectiu, i havia passat, doncs, de ser un lloc de venda, de publicitat unidireccional, a tenir una funció compartida, en realitat, aquest fet només era aparent, perquè no havia passat a establir una conversa, sinó que les antigues formes de comunicació no havien canviat: el mètode, salvatge, era el mateix, i els missatges s’imposaven els uns sobre els altres, en una acumulació que no dialogava.Girar la grafia responia a l’intent de trencar el mirall, d’assajar un apoderament real de l’espai, de trobar-hi un ús realment nou, per ‘ser’ amb totes les conseqüències. Des del meu punt de vista, tot es pot interpretar, paral·lelament, a l’ús que fem de les xarxes socials, una eina amb un potencial increïble de la qual encara no ens hem apropiat suficientment, perquè no tenim prou recursos per a la conversa. L’aparador de la Bocacalle és aquell que es troba a dos passes de la plaça de la Font, la plaça pública del 15M i, ara, del 12M. És la plaça que, a Tarragona, representa el moviment, la lluita dels indignats, i la meva intervenció poètica és un homenatge al moviment. El 15M mostra la seva indignació, es queixa, però també intenta aquest apoderament real de l’espai públic, vol canviar les dinàmiques socials, construir una alternativa d’organització, realment compartida, col·lectiva. En aquest sentit, és també una aposta per trencar el mirall de l’antic sistema, de vèncer la distorsió política i econòmica i trobar un ús realment nou de l’àmbit públic.

Un apunt per acabar la segona parada del recorregut: curiosament, el 0, el no-res, el buit, es llegeix igual per totes les bandes, des de fora i des de dins, com també el 8, l’infinit.

El tercer aparador, al carrer Merceria, és el que explica la crueltat que apareix quan es destrueix la nostra màscara, quan tenim un retorn del mirall trastornat. Havia estat l’aparador d’una antiga caixa. No em podia oblidar del seu anterior ús, i, per això, és el que té una lectura més política.

Els versos, escrits originalment amb una orientació totalment introspectiva, agafaven una dimensió impensada en relacionar-se amb l’espai físic que havien d’ocupar. Es convertien, clarament, en una al·lusió a l’esperpent del sistema, a la fugida cap endavant, contínua, del capitalisme, per escriure discurs sigui com sigui, encara que no tingui sentit. Un discurs ancorat en el present immediat, aliè a la justícia, amoral.

El codi, aquí, ja és totalment críptic. El Gerard, amb encert, va situar els versos en vertical (un sentit amb una simbologia clara des de la mitocrítica), en majúscules, ratllats, il·legibles. I la porta estava ocupada per un ‘VA’ que convidava a entrar i a sortir. Un imperatiu que es llegia igual també des de dins que des de fora i que es construïa com un signe de connotacions religioses, una invitació a la creença, a la fe, a tancar els ulls, a ser inconscients i lliurar-nos a la voràgine de la insolidaritat del sistema en què vivim. A ser-ne còmplices. L’evangelització del capitalisme, la corrupció de la política. El mirall, aquí, es tradueix en la inclusió del símbol gràfic que indica aquesta funció en els programes de disseny…

I és així com es tanca el cercle, el recorregut. Un trajecte que va de la solitud individual, pura, a la col·lectivitat anul·lada, de la simplicitat visual a la distorsió, de la consciència a la inconsciència, de l’honestedad a l’esperpent. I que reivindica, això, sí, un apoderament real de l’espai públic; o, si més no, que ens anima a continuar intentant-ho.

Em va agradar molt veure com el sentit poètic original dels poemes se’m transformava amb l’espai i com l’espai es transformava amb la paraula i amb la proposta visual del Gerard.

Els poemes:

Zero

La solitud sua i s’enganxa
per tot el cos, els últims dies.
No sé per què pot passar això,
els últims dies: factors casuals,
allò que es diuen circumstàncies;
o bé potser revelacions,
lucidesa destructora i enervant.
El paper ja no és mirall,
tu no pots dir-me el reflex
i interpretar, la conclusió
és un zero de ciment il·limitat.

Jo no sóc

Sóc als inicis d’un dimarts
i la mort encara és lluny;
el dia sempre fa que me n’oblidi.
Tot em du cap al mirall
i em consta que l’atzar m’ha abandonat
enmig del món. El tren ja no és viatge
sinó un traç esmorteït,
una quadrícula de límits ben concrets.
I el present és un record:
allò, la incertesa a les entranyes de la nit,
poder abraçar-te sense espais,
la forquilla de camins sense horitzó.
I allò altre que he sentit:
la humitat de tots els tactes diferents,
la calidesa imaginària d’un futur,
saber el que resta per saber-te fins al fons.
Em veig en tu, i en tu, i en tu,
i no encerto a definir-me clarament;
no sóc res sense el reflex del teu perfil,
una línia inconsistent.
No existeixes, jo no sóc.

Mira’t, ara, va

No tens lloc on narrar-te
i no saps on inscriure aquest mot,
en quin cos, en quin punt del paper.
Vols viure, ho tens clar,
però ignores un fet important:
el rebot del mirall és avui el trastorn
d’aquest peu, d’aquest braç,
d’aquest dit de l’origen del món.
Mira’t, ara, va: ets l’esperpent
i el record d’un muntatge estrafet i exaltat,
i tens moltes ferides al cap, els llavis,
roents, espasmes a l’entrecuix.
Signes ridículs. Només pots pensar en la grafia,
en la següent.

El vers té ganes de trobar-te

Incert, el vers té ganes de trobar-te
la mesura, i resseguir-te
en una síl·laba potent, saber quin és
el mot que et pot fer carn dins els llençols.
No vol saber la veritat,
vol fer-te seu, vol erigir-se i penetrar-te
fora del temps, vol aturar-se en un espai
i començar. I t’intueix en cada gest,
en l’ombra buida dels estranys.
En l’aigua tremolosa del carrer.
En els perfils que han traspassat l’ull neguitós
i delerós. I s’excedeix, desesperat,
t’invoca mentre tasta la humitat
dels seus racons. Perd la noció de si mateix
mentre t’intenta retenir sota d’un crit
il·limitat. Cancerós, el vers viu
com un paràsit del teu cos.

Tres vermells

Arriba el dubte i tanco els ulls:
tot és vermell, planícia indivisible
de mans i de plaer, immensa
intensitat. El reconec: és el vermell
d’una mirada que es desperta
al costat dret, després d’aquesta
nit d’excitació, d’hores compactes
de suor i extremitats.

És el vermell dels teus cinc dits
als meus cabells en convulsió,
l’encert de dominar-me controlant-me
els dos extrems, de fer-me neutra
i fer-me fluid, instint i flux encabritat,
un pintallavis d’oli cru en erecció.

És el vermell d’un llençol llis,
tacat de mots a mitja veu,
dits i esgotats dins de l’espai,
la pell, el llit, l’habitació,
amb pretensions que l’endemà destruirà.

Puc tancar els ulls; puc córrer i ser inconscient.

Quan el mirall no hi és. E·plec 2012

Dia a dia, i cada cop més sovint, caminem pel carrer de la nostra ciutat i veiem aparadors buits, de botigues de roba, d’oficines bancàries, de comerços… que ja no exposen material, que ja no mostren res, que no t’obren la porta. Alguns dels vidres s’omplen, espontàniament, de cartells de tot tipus, papers sobre classes de repàs, pòsters de concerts, convocatòries de manifestacions… i sentim la il·lusió que aquests espais han passat de ser aparadors a ser taulers d’anuncis de la gent, espais de llibertat ciutadana. Dotem de simbologia aquest canvi i interpretem, falsament, que la manipulació del màrqueting ha donat pas a l’expressió lliure. La suma de múltiples cartells i anuncis, els uns sobreposats als altres, ens recorden l’anomenat apoderament ciutadà, Internet, la construcció col·lectiva, el pas al 2.0. El missatge unidireccional ha donat pas a la conversa… Però tot és aparent.

La disfunció d’aquests espais pot interpretar-se com el fracàs de les antigues formes de comunicació, que només funcionen dins d’un sistema determinat. El procés de disfunció d’aquests aparadors podria il·lustrar un canvi comunicatiu que parla d’un canvi organitzatiu de la societat. El poder del poder i el poder, potencial, dels ciutadans; el sistema i la desprotecció a què ens ha sotmès. En realitat, però, aquests espais no han passat a tenir una nova funció de manera clara; només hi veiem els intents tímids dels individus per imposar-se amb els mateixos mètodes, la voluntat de donar-los el mateix ús sense reinventar-los i fer-los seus realment. Aquesta acció lliure, de fet, em recorda molt la conversa majoritària de les xarxes: aparent, tímida, gairebé inexistent, l’emissió de missatges que confien en el retorn emocional individual i introspectiu, que es presten a formar part d’una construcció atzarosa (no orientada).

Les xarxes socials són una reafirmació constant de la pròpia identitat en un món il·limitat; lluny de ser anònima, la identitat digital és encara més definida, més concreta, mes traçable, més mesurada. Un aparador compartit en què intentem imposar la nostra presència, buscant fils d’afinitats i simpaties. Paral·lelament, l’aparador és un mirall i la disfunció de l’ésser apareix quan el mirall no hi és. Penso sovint com seríem si no tinguéssim miralls. Però, alhora, no seríem si no ens miréssim en els altres. La solitud, el no retorn és la disfunció de l’ésser.

En la meva intervenció al Festival d’Arts Visuals E·plec d’enguany, en què tinc la sort de participar gràcies a l’equip de Laboratori Visual, m’he proposat utilitzar diversos poemes d’Evito el verb, el meu segon llibre de poesia, on vaig mostrar la meva obsessió pel mirall i la veritat; m’encanta pensar i pensar on es troba la veritat, deduir que n’hi ha múltiples i que potser la suma del cos i del retorn del mirall és la veritat; com el dígraf, que esdevé un nou so a partir de la suma de dos sons diferents. I he tingut la gran sort de treballar amb Möla, amb qui hem proposat un joc lingüístic, una escriptura propera a la poesia visual que gira la lletra per mirar l’interior, per trencar l’efecte mirall del paper, travessar el vidre i afrontar la solitud i la buidor, i intentar-ne, d’aquesta manera, un apoderament real, un ús realment nou.

Som víctimes de la grafia, de la narració, del mirall, perquè no som sense el mirall, sense la narració dels altres. Us convido a veure-ho conjuntament el dia 1 de març a les 18 h (al bar Motoclub).

“Poesía para niñas bien”: una lliçó sobre la fragilitat

Ja està, ja és aquí. Per fi Txus Garcia ha reunit en un llibre la seva essència poètica, destil·lada, concentrada. Fa molts anys que escriu, que recita, que actua a dalt i a baix dels escenaris, que col·lecciona citacions i cites, frases, paraules, coneixement. És la més hàbil que conec a l’hora de fer servir els fragments literaris que recopil·la d’altres autors i d’altres literatures, de fer-ne associacions impensables amb imatges i d’utilitzar les xarxes socials i el medi virtual com a punt d’encontre, com a espai natural per fer aquestes associacions boges i simbòliques. Ningú com ella es mou per la realitat virtual amb tanta destresa poètica, amb tanta comoditat, amb tanta agilitat. Ningú com ella és tan flexible en la diversitat.

I ara ja podem sentir la seva pròpia veu, directa, en un volum, en una capsa explosiva: Poesía para niñas bien. Una telenovel·la, una biografia, un manifest. 

El ritme del llibre és aquest: confessions directes, declaracions, descobriments, afirmacions, ràbia i també amors frustrats, seduccions, desecantament amorós, menysteniment i amor complet i assolit. Una telenovel·la poètica, en primera persona, que enganxa des del primer poema fins a l’últim, que no et deixa parar i fa que hagis de llegir-te el llibre d’una tirada. Crec que mai m’havia passat això amb un llibre de poemes, sentir aquesta inquietud per saber el final de la història.

Però el volum, com deia, no només es pot definir així: també és un manifest. És un joier ple de declaracions de principis. Una bomba ben travada i perfectament estructurada que fa ostentació de la diferència, que es recrea, amb incontinència, en el manierisme de l’ambigüitat, en el vermell del cabaret, en la ploma i el rímel abundant. Txus Garcia, aquí, no té pèls a la llengua i se sobreexposa verbalment, amb fatxenderia, s’imposa en la defensa del transgènere fins a amenaçar a aquells que volen obviar la naturalitat, la realitat de l’ésser humà, els intransigents i ignorants. I els adverteix, els atemoreix i els diu que ella no té por.

Amb tot, per a mi, la grandesa de Poesía para niñas bien és la combinació de tot això que he dit i d’una altra virtut, que fa de la Txus i de la seva obra un fet excepcional: la capacitat de conjugar amb una coherència envejable, amb una alternança magistral, escènica, la interpel·lació directa, la paraula agressiva, la provocació, la narrativa avellutada i l’actitud seductora, sexual, amb la tendresa, la tristesa, la introspecció i la por. I això, per a mi és el seu punt genial; perquè és així, amb aquesta destresa que té de moure’s en la diversitat i de col·locar les inflexions en els moments adequats, com se’ns manifesta la interpretació i el dubte, la màscara i la immensa fragilitat que amaga darrere. 

I és així com aflora una lliçó extremadament coherent, simple i veritable: que la fragilitat ens defineix des de l’arrel, ens uneix a tots, tots la ballem i ens iguala. Més enllà de les diferències aparents que alguns éssers que se situen encara en un estadi evolutiu anterior volen convertir en una autoafirmació excloent i discriminatòria.

Sobredosi

Em sé diversa, aquest matí,
i és per tu que tinc aquest perfil,
aquesta mà que se m’enceta
mentre canvio els llençols blancs,
mentre et retinc dintre dels plecs,
la teva olor, els mots incontinguts,
la precaució oblidada pel meu gest.
Em saps el deliri del cos
i et sento a prop, els teus cabells,
els dits que s’entretenen al mugró,
la febre d’una pell que no té extrems.
I ara sóc, tota sencera,
recinte de tendresa i de plaer.
No et sé comptar, t’he de cridar
sense sentit, sense saber què estic dient,
com una addicta a aquest desfici abarrocat,
conscient que dins les venes duc
la sobredosi dels teus ulls.

Foto: Jaka

Tendresa

Tens el nom de la tendresa i del vermell,
fas que en digui tots els sons,
que el recordi pas a pas, lletra a lletra;
els meus llavis són de foc.
El dia ens ha instal·lat en un viatge
inacabat ―ignoràvem el seu rumb―,
en un cotxe que s’atura veloçment
en el desig, que segueix el vent del sud
per fer-se etern i abraçar l’hora i el minut.
I ja al meu llit, amb la inèrcia
d’aquest dia vermellós,
t’anomeno amb el meu dit,
t’anuncio entre el ventre i el petó,
amb el ritme sorollós de la humitat.
I el mot s’inscriu a la paret.
I el nom, el teu, s’ofega en l’ombra del plaer.

Caic

Desequilibri del pulmó
si em giro cap a tu i et miro els ulls
de l’infinit, si se’t concentren en la mà
que ara t’apropes cap al llavi amb lentitud.
Desequilibri del meu gest,
convulsionat pel teu retall,
alliberat dintre del marc dels teus cabells,
el pit, el braç, el sexe en distensió,
les cames doblegades sota el sol,
els peus al ferro del balcó.
Desequilibri quan m’aboco dins del buit
del teu perfil que ara es desfà,
si deixes l’horitzó i em converteixo
en l’altra banda del mirall.

Sóc just a l’angle del desig.
Caic.

Em retrobo aquí en el vers

Em retrobo aquí en el vers,
el meu mar, el meu llit,
ara que ets lluny per uns moments.
Em retrobo en el paper,
torno a ser per uns moments
tot allò que he descobert:
un dit que es mulla en el plaer
de la inquietud i de l’atzar;
la lletra indefinida del desig,
la calma d’un futur indesxifrat,
la tria oberta dels camins per concretar.

I veig objectes que has inscrit
dins del meu mot, l’encenedor,
les sabates decidides a instal·lar-se
al meu espai, el gest d’uns ulls il·limitats
que desfan les meves conviccions.

M’admiro de la pell i de la mà.
M’adono dels contraris del meu joc.
Escriure i viure; em contradic.

Quan sigui dona un altre cop

Sense sexe, relaxats i en paral•lel,
sortim del trànsit que ens separa i que ens uneix.
Arrelats en els confins del nostre llit,
respirem a poc a poc,
els dos cors acompassats,
i els ulls miren cap a fora i cap endins,
cap al fetge i cap al cel.
En la planícia dels llençols neix el paisatge
del present: som cossos en relleu,
torrents al coll, camins als dits,
terra a la pell, pols als turmells.
Ens miro des de dalt
i ens endevino modulants.

El vers no admet que sigui tendra, ho sé molt bé,
però véns de dintre del meu clos
i tinc nous marges al melic,
l’origen del cervell.
I des del sostre que ens cobreix
cartografio, ara, aquest terreny
meravellós, perquè s’assenti en el record.

I en el futur, quan sigui dona un altre cop,
ja separats pel moviment
del sòl i erosionats,
sabré l’encaix perfecte que hem tingut
i et retindré com una empremta dactilar,
malgrat les dunes ondulants,
eterna, tot i això.