“Poesía para niñas bien”: una lliçó sobre la fragilitat

Ja està, ja és aquí. Per fi Txus Garcia ha reunit en un llibre la seva essència poètica, destil·lada, concentrada. Fa molts anys que escriu, que recita, que actua a dalt i a baix dels escenaris, que col·lecciona citacions i cites, frases, paraules, coneixement. És la més hàbil que conec a l’hora de fer servir els fragments literaris que recopil·la d’altres autors i d’altres literatures, de fer-ne associacions impensables amb imatges i d’utilitzar les xarxes socials i el medi virtual com a punt d’encontre, com a espai natural per fer aquestes associacions boges i simbòliques. Ningú com ella es mou per la realitat virtual amb tanta destresa poètica, amb tanta comoditat, amb tanta agilitat. Ningú com ella és tan flexible en la diversitat.

I ara ja podem sentir la seva pròpia veu, directa, en un volum, en una capsa explosiva: Poesía para niñas bien. Una telenovel·la, una biografia, un manifest. 

El ritme del llibre és aquest: confessions directes, declaracions, descobriments, afirmacions, ràbia i també amors frustrats, seduccions, desecantament amorós, menysteniment i amor complet i assolit. Una telenovel·la poètica, en primera persona, que enganxa des del primer poema fins a l’últim, que no et deixa parar i fa que hagis de llegir-te el llibre d’una tirada. Crec que mai m’havia passat això amb un llibre de poemes, sentir aquesta inquietud per saber el final de la història.

Però el volum, com deia, no només es pot definir així: també és un manifest. És un joier ple de declaracions de principis. Una bomba ben travada i perfectament estructurada que fa ostentació de la diferència, que es recrea, amb incontinència, en el manierisme de l’ambigüitat, en el vermell del cabaret, en la ploma i el rímel abundant. Txus Garcia, aquí, no té pèls a la llengua i se sobreexposa verbalment, amb fatxenderia, s’imposa en la defensa del transgènere fins a amenaçar a aquells que volen obviar la naturalitat, la realitat de l’ésser humà, els intransigents i ignorants. I els adverteix, els atemoreix i els diu que ella no té por.

Amb tot, per a mi, la grandesa de Poesía para niñas bien és la combinació de tot això que he dit i d’una altra virtut, que fa de la Txus i de la seva obra un fet excepcional: la capacitat de conjugar amb una coherència envejable, amb una alternança magistral, escènica, la interpel·lació directa, la paraula agressiva, la provocació, la narrativa avellutada i l’actitud seductora, sexual, amb la tendresa, la tristesa, la introspecció i la por. I això, per a mi és el seu punt genial; perquè és així, amb aquesta destresa que té de moure’s en la diversitat i de col·locar les inflexions en els moments adequats, com se’ns manifesta la interpretació i el dubte, la màscara i la immensa fragilitat que amaga darrere. 

I és així com aflora una lliçó extremadament coherent, simple i veritable: que la fragilitat ens defineix des de l’arrel, ens uneix a tots, tots la ballem i ens iguala. Més enllà de les diferències aparents que alguns éssers que se situen encara en un estadi evolutiu anterior volen convertir en una autoafirmació excloent i discriminatòria.

Sobredosi

Em sé diversa, aquest matí,
i és per tu que tinc aquest perfil,
aquesta mà que se m’enceta
mentre canvio els llençols blancs,
mentre et retinc dintre dels plecs,
la teva olor, els mots incontinguts,
la precaució oblidada pel meu gest.
Em saps el deliri del cos
i et sento a prop, els teus cabells,
els dits que s’entretenen al mugró,
la febre d’una pell que no té extrems.
I ara sóc, tota sencera,
recinte de tendresa i de plaer.
No et sé comptar, t’he de cridar
sense sentit, sense saber què estic dient,
com una addicta a aquest desfici abarrocat,
conscient que dins les venes duc
la sobredosi dels teus ulls.

Foto: Jaka

La cultura, una qüestió de salut

Llegint l’excel·lent article d’@Iguazelelhombre a Piticascas, avui per fi m’he decidit a publicar una entrada que fa dies que tinc ganes d’escriure. Perquè fa temps que estic indignada per moltes coses, i també, és clar, pel que comenta tan ben documentadament aquesta gestora cultural: en els últims temps una part del sector cultural ha caigut en la trampa, una vegada rere una altra, de defensar la cultura per la repercussió econòmica que té en la societat, de manera que en múltiples xerrades, inauguracions i actes hem hagut de ser còmplices d’aquest apropament capitalista a la cultura i de sentir com es justifica la inversió en aquest àmbit a partir dels termes de rendibilitat, de la influència en el percentatge del PIB, de la generació d’ocupació, etc.

És evident que el pes econòmic de la cultura és important (cal que ho recordem tantes vegades?), però crec que la defensa de la inversió pública en cultura no s’ha de basar en aquestes lògiques. Perquè la cultura és una qüestió de salut, individual i col·lectiva. Com la sanitat. És més, estic convençuda que els gestors culturals hem de treballar contínuament no ja només per garantir que totes les persones accedeixin a la cultura, sinó perquè totes les persones tinguin el dret de sentir la necessitat d’accedir a la cultura; perquè el trist és això, que hi ha persones que no poden ni experimentar la cultura com un bé que ens permet tenir salut, mental, física, col·lectiva, que no tenen ni el dret de sentir que la cultura ens estructura, ens transforma, modela la nostra manera de ser al llarg dels anys i ens permet estar sans. I, per això, tal com diu Jordi Abelló (@abellovilella), la gestió dels CAP culturals (les biblioteques, els centres cívics, les escoles) és tan crucial en el món que vivim.

Ningú no dubta que cal invertir públicament en la sanitat, que hem de tenir el dret irrenunciable de curar-nos, de no sentir dolor, de poder viure al màxim d’anys, i que tots hem de tenir aquest dret, sense fer distincions, en igualtat de condicions. Però els éssers humans també som sentiment, som emoció, som raó, som ment, som poble, som comunitat, i necessitem la cultura, i l’art, per viure saludablement, i no de tant en tant, com un fet excepcional, sinó dia a dia, en la quotidianitat. Els gestors culturals hem de ser sobretot mediadors i fer que tothom arribi a sentir la necessitat de la cultura i la inversió pública ha de deixar de ser justificada només per la rendibilitat econòmica que tingui.

Potser tot el que dic és obvi, sí, però sembla que aquest valor intrínsec que té la cultura i que molts tenim assumit s’ignori reiteradament, un cop rere un altre, en els pressupostos, en els governs, en les rodes de premsa, als diaris… Acabo amb la citació de diversos fragments de l’article d’Iguazel Elhombre, que us recomano que llegiu:

“Si la cultura cae en la trampa de defenderse por el peso económico de la industria cultural comete el error de competir en las lógicas de un sistema capitalista que al mismo tiempo le repudia en parte por no someterse siempre a los estándares de rentabilidad, eficacia, eficiencia, etc.  Por higiene mental, conviene salirse del pragmatismo absoluto donde lo que impera es el valor de mercado. No se trata de desdeñar la capacidad de la cultura para hacer negocio. Y la legitimidad de que las gentes puedan ganarse la vida haciendo cultura. Lo que creo que es necesario es que la defensa de la necesidad cultural no vaya sujeta exclusivamente a la generación de riqueza. Porque el panegírico del utilitarismo de la cultura es débil y se pone en entredicho ante la escasez. Y además, porque el carácter de servicio público de la acción cultural debe estar encima que su vocación de negocio. [...]

¿Cómo defender la cultura cuando se está desmontando la educación o la sanidad? Nos equivocamos en esta argumentación porque el enemigo no es la cultura frente a la educación o la sanidad. La defensa es común, y el enemigo está enfrente. El enemigo es un sistema que nos ha hecho creer que las reestructuraciones sólo pueden hacerse recortando derechos a la ciudadanía y encogiendo servicios públicos. [...]

 “Lo que cedamos hoy, dejarán de ser derechos mañana.”

Què, tornem a sortir al carrer?

Tendresa

Tens el nom de la tendresa i del vermell,
fas que en digui tots els sons,
que el recordi pas a pas, lletra a lletra;
els meus llavis són de foc.
El dia ens ha instal·lat en un viatge
inacabat ―ignoràvem el seu rumb―,
en un cotxe que s’atura veloçment
en el desig, que segueix el vent del sud
per fer-se etern i abraçar l’hora i el minut.
I ja al meu llit, amb la inèrcia
d’aquest dia vermellós,
t’anomeno amb el meu dit,
t’anuncio entre el ventre i el petó,
amb el ritme sorollós de la humitat.
I el mot s’inscriu a la paret.
I el nom, el teu, s’ofega en l’ombra del plaer.

Per una escola literària i creativa dia a dia. Aplicacions de la gestió cultural a l’escola

Enguany des de l’AMPA del Col·legi Públic El Miracle de Tarragona, que és on hem escolaritzat el meu fill, un grup de pares i mares hem format una Comissió Literària i Creativa amb dos propòsits molt clars: d’una banda, apropar l’art als nens i nenes a partir d’activitats creatives en què participin de manera activa i directa i, d’una altra, fer que la cultura estigui present en el seu dia a dia i sigui una necessitat quotidiana.

Amb aquesta intenció, fa dues setmanes vam presentar diverses accions previstes per al primer trimestre del curs i que ja s’han engegat amb la complicitat de la direcció i del professorat de l’Escola. Conscients de les noves possibilitats de relació i de comunicació que contenen les xarxes socials per cocrear i compartir, en primer lloc, hem iniciat un grup a facebook (El Miracle, escola literària i creativa) que està obert a tothom (famílies del Col·legi i de fora), en el qual es comparteixen recomanacions sobre activitats artístiques per a nens i nenes i se’n proposen de pròpies, com l’acció audiovisual Els ulls de l’escola. Aquesta activitat s’adreça tant als nens i nenes de totes les edats com als adults (pares i mares, avis i àvies, familiars, amics) i els convida a penjar-hi imatges de l’entorn monumental i físic que envolta l’Escola i que, des de fa tants anys, és un dels seus trets identitaris i conforma l’imaginari de moltes persones.

En segon lloc, hem fet ja les dues primeres sessions d’un taller de poemes-objecte que rebran tots els alumnes abans d’acabar l’any i que explora els límits de les paraules i del seu significat, perquè els proposa transformar objectes quotidians (una esponja, una pinta, un rotllo de cartró, una caixa d’ous…) a partir de paraules poètiques triades a l’atzar. Aquestes paraules surten de dins de peixos i d’ampolles que han de pescar amb una canya i tenen molts tipus de materials per convertir l’objecte en allò que la paraula els suggereix.

Els primers a desenvolupar el taller han estat els alumnes de P3, P4 i P5 i de 1r i 2n i les “obres” que n’han resultat han estat fruit d’una imaginació desbordant i sense prejudicis. L’activitat els permet, igualment, copsar les fases del procés creatiu: la focalització de la mirada en un element, l’aplicació del seu filtre emocional i mental, la nova lectura de la realitat que poden oferir, la confecció “manual” de l’obra i el lliurament d’aquesta a la col·lectivitat perquè pugui ser útil a tothom. Aquesta última fase es concreta en el fet que tots les “obres” formaran part d’una exposició que es podrà visitar.

Totes les activitats creades en aquesta línia, a més, les hem pensat perquè els pares i les mares també hi puguin participar, seguint la premissa que la literatura, la creació i l’art (en definitiva, la cultura) s’ha d’entendre com un aspecte quotidià i natural de la nostra vida. Un dret que traspassa les parets de les aules i els contextos circumstancials i que és un element transformador dels éssers humans que hem de viure amb tots i cadascun dels grups d’educadors que ens envolten: mestres, pares, mares, avis, àvies… i també fills i filles.

A hores d’ara, i només és el començament, ja tinc una llista llarga de valors que m’ha aportat aquesta experiència: satisfacció de compartir coneixement adquirit en l’àmbit professional de la gestió cultural en un entorn organitzatiu diferent, molta emoció a l’hora de transmetre el valor de la poesia a nens i nenes, és a dir, a persones lliures de prejudicis en aquest sentit, experimentació pròpia a l’hora d’escriure poesia per a nens de 2 a 5 anys, una vivència directa d’una experiència cultural generosa i pròxima, i l’aprenentatge humà, vital, que m’ofereixen les personetes amb qui treballem i juguem, abocades gairebé sense cap temor a la creativitat.

Caic

Desequilibri del pulmó
si em giro cap a tu i et miro els ulls
de l’infinit, si se’t concentren en la mà
que ara t’apropes cap al llavi amb lentitud.
Desequilibri del meu gest,
convulsionat pel teu retall,
alliberat dintre del marc dels teus cabells,
el pit, el braç, el sexe en distensió,
les cames doblegades sota el sol,
els peus al ferro del balcó.
Desequilibri quan m’aboco dins del buit
del teu perfil que ara es desfà,
si deixes l’horitzó i em converteixo
en l’altra banda del mirall.

Sóc just a l’angle del desig.
Caic.

La narrativa de la pell. El 15M i les xarxes socials

En l’individu nascut abans de la revolució d’Internet, sovint el món digital genera una desconfiança que és fruit del desconcert que sent davant del repte d’haver de traçar un camí, sense filtre orientatiu, dins la caòtica quantitat de contingut que s’hi genera. Algunes persones, doncs, reaccionen amb escepticisme, amb una voluntat de desprestigiar allò que els atemoreix. Les altres, per contra, reaccionen amb una eufòria desbordada i expressen ininterrompudament la seva sorpresa. Finalment, els nascuts dins del nou paradigma, ja no conceben el món d’altra manera i, per a ells, les eines que ofereix són quotidianes, bàsiques per viure.

El 15M sorgeix en el paradigma de la digitalitat. Amb l’arribada d’Internet hem aprehès més que mai la fal·làcia dels cànons i la manipulació informativa a què estem sotmesos permanentment. El 15M expressa la indignació per la situació social que patim, però no és només queixa i reivindicació, sinó també construcció i proposta concreta, és a dir, confiança en la possibilitat de fer aportacions petites però específiques, matisades, d’utilitzar amb resultats definits la intel·ligència col·lectiva. Som éssers que ens hem vist abocats a especialitzar-nos molt en àmbits concrets del coneixement, però aquest fet, que podria semblar un desavantatge, propicia l’apoderament quan el col·lectiu d’especialistes confia en la compartició i en el fet que construir des d’un punt de vista glocal i amb fonaments científics és possible.

El matís que distingeix la dinàmica del 15M, aquesta segona part que, un cop passada la reinvindicació, creu en l’acció, no hauria estat sense l’existència de les xarxes socials; perquè no han sigut tan sols un mitjà de difusió, sinó un medi que n’ha determinat el caràcter. Una qüestió estructural.

El fet de poder rebre de manera immediata les conclusions de les assemblees, les imatges, de viure en directe les retransmissions des de múltiples veus, aporta un plus de realitat (podria semblar una paradoxa), de transparència, que no podem considerar com a element afegit, sinó com a definidor del moviment, perquè és allò que anul·la la narrativa de les hores, el filtre literari propi dels antics paràmetres culturals i contribueix a la consciència de xarxa i, així, doncs, a l’apropiació del present i del futur.

Per Twitter han corregut múltiples hashtags que han creat converses entrecreuades; un dels més utilitzats ha estat #notenemosmiedo. I també és un dels més simbòlics, perquè recull l’eufòria del sector de la població que es reafirma davant de la possibilitat de submergir-se en un “caos” informatiu ple de veritats.

No només a Twitter s’informa, s’aporta i es discuteix; també s’ha generat activitat a Facebook i fins i tot el moviment ha creat la seva pròpia xarxa, la N-1. La utilitat de les xarxes com a entorn participatiu de construcció del discurs és un aspecte important, però la seva transcendència es troba més en la incidència crucial que té en les dinàmiques organitzatives de la societat.

Article publicat a Artiga, Revista d’Art i Pensament. Núm. 14, octubre de 2011.

[cast.]

En el individuo nacido antes de la revolución de Internet, a menudo el mundo digital genera una desconfianza que es fruto del desconcierto que siente ante el reto de tener que trazar un camino, sin filtro orientativo, en la caótica cantidad de contenido que genera. Algunas personas, pues, reaccionan con escepticismo, con una voluntad de desprestigiar lo que los atemoriza. Las otras, por el contrario, reaccionan con una euforia desbordada y expresan ininterrumpidamente su sorpresa. Finalmente, los nacidos dentro del nuevo paradigma, ya no conciben el mundo de otra manera y, para ellos, las herramientas que ofrece son cotidianas, básicas para vivir.

El 15M surge en el paradigma de la digitalidad. Con la llegada de Internet hemos aprehendido más que nunca la falacia de los cánones y la manipulación informativa a que estamos sometidos permanentemente. El 15M expresa la indignación por la situación social que padecemos, pero no es sólo queja y reivindicación, sino también construcción y propuesta concreta, es decir, confianza en la posibilidad de hacer aportaciones pequeñas pero específicas, matizadas, de utilizar con resultados definidos la inteligencia colectiva. Somos seres que nos hemos visto abocados a especializarnos mucho en ámbitos concretos del conocimiento, pero este hecho, que podría parecer una desventaja, propicia el empoderamiento cuando el colectivo de especialistas confía en la compartición y en que construir desde un punto de vista glocal y con fundamentos científicos es posible.

El matiz que distingue la dinámica del 15M, esta segunda parte que, una vez pasada la reivindicación, cree en la acción, no habría sido sin la existencia de las redes sociales, porque no han sido tan sólo un medio de difusión, sino un medio que ha determinado su carácter. Una cuestión estructural.

El hecho de poder recibir de forma inmediata las conclusiones de las asambleas, las imágenes, de vivir en directo las retransmisiones desde múltiples voces, aporta un plus de realidad (podría parecer una paradoja), de transparencia, que no podemos considerar como elemento añadido, sino como definidor del movimiento, porque es lo que anula la narrativa de las horas, el filtro literario propio de los antiguos parámetros culturales y contribuye a la conciencia de red y, así, pues, a la apropiación del presente y del futuro.

Por Twitter han corrido múltiples hashtags que han creado conversaciones entrecruzadas, uno de los más utilizados ha sido #notenemosmiedo. Y también es uno de los más simbólicos, porque recoge la euforia del sector de la población que se reafirma ante la posibilidad de sumergirse en un “caos” informativo lleno de verdades.

No sólo en Twitter se informa, se aporta y se discute, también se ha generado actividad en Facebook e incluso el movimiento ha creado su propia red, la N-1. La utilidad de las redes como entorno participativo de construcción del discurso es un aspecto importante, pero su trascendencia se encuentra más en la incidencia crucial que tiene en las dinámicas organizativas de la sociedad.

Artículo publicado en Artiga, Revista d’Art i Pensament. Núm. 14, octubre de 2011.

Fotogrames d’una societat líquida. Enric Llevat a la Sala Kesse

Diuen que els extrems es toquen i que els contraris potser no ho són tant. I diria que així es demostra en l’obra d’Enric Llevat, una proposta reflexionada i depurada en què conflueixen el local i el global, el concret i el total, la tradició i la contemporaneïtat.

Aquesta confluència d’antagònics aparents es pot veure sobretot a les sèries que Llevat ha titulat Kompositions i Kanagawa, la primera i la darrera que apareixen al seu Portfolio, i que fins al 30 d’octubre es poden veure a la Sala Kesse de Tarragona. Són obres que m’han obert molts interrogants i que m’han fet descobrir la coherència d’una proposta creativa, com deia, que és fruit de tot un procés llarg i desbrossat d’elements innecessaris.

Les dues sèries estan formades per diverses obres que funcionen de manera aïllada, però que adquireixen una gran volada quan les llegim de manera conjunta, una darrere l’altra; des del meu punt de vista, la seva coincidència formal, aquesta voluntat d’Enric Llevat de presentar-les com si fossin una única peça amb un cos que va canviant de localització dins del llenç, amb una forma orgànica que es va movent per l’espai en blanc, les dota d’una qualitat cinematogràfica i les converteix en fotogrames.

I l’encert és fer que aquests traços allargats, aquestes línies que s’escapen del pinzell, circulin i es reordenin, com si tinguessin vida pròpia, damunt del fons blanc, perquè és el contrapunt del blanc i de la nitidesa del traç el que li permet arribar a un grau idoni per mostrar la reflexió filosòfica: el negre sobre el blanc, la simplicitat cercada del traç sobre el llenç neutre, ens remet directament al símbol lingüístic i, en concret, a l’escriptura xinesa tradicional, que supera la representació simple del so i enclou un concepte més global, alhora que es troba a mig camí entre la funcionalitat de l’element comunicatiu i la poètica de l’art.

Les línies mòbils de les sèries de Llevat, talment els elements lingüístics de l’escriptura xinesa, són formes que contenen tot un món en el seu interior, són persones amb mons divergents, exteriorment similars, però en realitat diferents (d’aquí les notes de color que apareixen en un moment donat de la sèrie Kompositions), i que ara se separen i ara s’entrecreuen, ara s’aïllen i ara es comuniquen. El paral·lelisme formal amb l’escriptura xinesa, per tant, aporta valor lingüístic i filosòfic a les sèries i fa que els dos primers contraris, tradició i contemporaneïtat, es complementin.

Però tornem a la disposició en fotogrames. Cada obra de les sèries és com una fotografia que fixa un instant del moviment d’aquests cossos canviants –d’aquests individus que són mons en tant que lingüístics, com he dit–, i la disposició seqüencial dels instants ens permet ser conscients d’aquest canvi. Així, doncs, Enric Llevat conceptualitza el canvi a través de l’apropament pictòric a l’escriptura xinesa, i aconsegueix fixar la incertesa, la condició líquida de la societat. El motiu temàtic de les seves obres és el de la modernitat líquida de Zigmunt Bauman: les línies mòbils de Llevat dibuixen la lluita interna que els éssers humans mantenim davant la seguretat que ens proporciona la comunitat i la llibertat de la individualitat, la fragilitat dels llaços entre les persones, la transformació constant de la identitat, la seva fluïdesa.

La proposta pictòrica d’Enric Llevat, doncs, en aquestes dues sèries sobretot, però també en altres obres que exposa, permet el retrat del canvi, aquesta narració (cinematogràfica però fixada) de la incertesa i té la gran virtut de fer que els extrems siguin consecutius: la simplicitat i la complexitat, el canvi i la solidesa, la concreció i la totalitat.

Fotogrames líquids
Enric Llevat
Sala Kesse (c. Sant Antoni M. Claret, 12-14, Tarragona)

Horari: de dt. a dj. de 17 a 21, dv. i ds. de 17 a 22 h

La gestió cultural i el disseny. Professionals amb valor afegit

Crec que sí, que el disseny no és un element estètic, sinó un element conceptual. Com a mínim, el disseny que per a mi és realment vàlid és aquell aporta un valor afegit a l’objecte que tracta. I, en l’àmbit de la cultura i de la gestió cultural, tenir al costat professionals que ja tenen aquesta funció incorporada de sèrie és un gran avantatge.

En el meu cas, des de fa uns set anys ja que he tingut l’oportunitat de comptar amb la companyia de la Cecília Bofarull i el Xavier Argente, de Domo-A, un empresa de disseny, tecnologia i estratègia que interpreta el producte, que l’interioritza i el millora. Vaig començar amb ells des de la Unitat de Lletres de l’Ajuntament de Tarragona, quan, amb motiu de les Trobades d’Escriptors que organitzàvem tres cop l’any, els vam encarregar l’elaboració d’una sèrie d’opuscles que se centraven en l’obra dels escriptors triats i, des d’aleshores hem passat hores i hores junts, pensant programes de mà, webs (entre aquestes, una fantàstica web de la literatura a Tarragona), catàlegs, bases de convocatòries i llibres. Encara recordo el cartell de Carnaval que em va fer descobrir la Cecília com a dissenyadora i com a persona; era un dels que s’havien presentat al concurs que convoca l’Ajuntament; em va atrapar des del primer cop d’ull; vaig pensar que era fresc, desacomplexat, elegant. I vaig decidir que s’havia de fer càrrec dels materials de Lletres. Tot un encert, penso.

Podria dir moltes coses del treball de Domo-A: que és net, elegant, rigorós, perfeccionista, minuciós… Però, com deia, el seu màxim atribut es troba en el valor afegit que aporten sempre, un valor de contingut que potser no és imprescindible a l’hora de dissenyar elements de productes comercials, però que és crucial a l’hora de comunicar els projectes culturals que promovem els gestors culturals. Nosaltres sabem com n’és d’important aquest afegit, perquè no es tracta de vendre fum, de fer explotar focs artificals, ni de convèncer amb llumets de colors, sinó de transmetre experiències, de donar qualitat al públic i de comunicar coneixement.

Domo-A això ho té molt clar. Només dos apunts que ho demostren: us recomano que seguiu la seva activitat a twitter (@domoa_es @domo_art) i que us subscriviu al seu newsletter. Són dos mostres clares del valor que el coneixement té per a ells.

L’últim treball que he tingut la sort de preparar amb ells és el catàleg del cicle Territoris Creatius · Arts Visuals 2011. Aquest mes d’octubre, molt aviat, es presentarà a la Casa de la Generalitat, a Tarragona. La seva feina ha estat impecable al llarg de la convocatòria i de les quatre exposicions que ha contingut el cicle i han reblat el clau amb aquest catàleg final col·lectiu. Han apostat per una exaltació clàssica de la tipografia com a element performador i n’han fet filigranes conceptuals, amb la voluntat de lligar, sense barroquismes, quatre propostes artístiques tan separades formalment que semblava impossible de posar en relació. I això és així perquè han entès quina és la reflexió en què els artistes han coincidit: la condició lingüística del nostre món.

És tot un luxe poder treballar, des de la gestió cultural, amb dissenyadors que, des d’un coneixement profund de la seva professió, aporten un discurs cultural ric, pedagògic i molt respectuós amb els receptors.

Montserrat Abelló: desig, paraula i veritat

Tot és així com un vent, diu la poeta, i estic segura que el passat dia 21 de setembre de 2011 va remoure el que s’amaga dins nostre i que quedarà en la nostra ment durant molt de temps, i en la nostra història ja per a sempre. Perquè vam comptar amb la presència d’una pregonera d’honor: una dona, feminista, poeta i traductora nascuda a Tarragona l‘1 de febrer de l’any 1918, que està considerada una de les millors escriptores de la literatura. Així, ras i curt, sense adjectius afegits. Tarragona està de sort.

Ella diu que li agrada retornar a la ciutat sempre que pot, una ciutat en què només va poder passar-hi la infantesa, però que estima i considera seva. Que li agrada retrobar-se amb el mar d’aquest Balcó magnífic que és la culminació d’un “error bellíssim” (el de la Rambla Nova); que li agrada retrobar-se amb la família i els amics que hi té. I, sortosament, en els darrers temps, ha fet per manera de presentar cadascun dels llibres que ha anat publicant. Que no han estat pocs.

Montserrat Abelló és una escriptora prolífica i només en els últims cinc anys ha tret a la llum tres dels més de deu volums de poesia que ha editat al llarg de la seva vida. És una escriptora que té molt a dir, perquè es mou pel desig d’endinsar-se al cor de les paraules.

Va començar a escriure amb regularitat durant el seu exili a Xile, als anys cinquanta, però la seva presentació pública no la va fer fins que ella va tenir-ne quaranta-cinc, a Barcelona, quan va sortir Vida diària. Una aparició tardana que és un reflex de la seva manera de fer: del seu compromís amb la veritat. Tal com ella explica, al principi de la seva carrera poètica, va tractar d’escriure segons els cànons establerts, seguint la mètrica i la rima, però només en el moment en què va començar a escoltar el so de les paraules i es va deixar endur per l’impuls interior, és quan es va trobar realment còmoda i va enfilar una poesia pròpia, plena d’autenticitat, i lliure. La poètica, en definitiva, que la distingeix i la converteix en única i irrepetible.

Si hi ha tres mots que defineixen l’escriptura de Montserrat Abelló aquests són “desig”, “paraula” i “veritat”. Perquè el desig és emoció i, per tant, és veritable, i la paraula és, per a Montserrat Abelló, el límit exacte i just de la veritat. Tal com ella ha manifestat en diverses ocasions, la poesia només pot néixer de la veritat, de la necessitat d’expressar el que ens emociona; o, si més no, la poesia que ella entén com a vàlida.

I si hi ha un mot que defineix la personalitat de Montserrat Abelló és “llibertat”. La defensa aferrissada de la llibertat es filtra en tots els racons de la seva vida i de la seva tasca: llibertat en el vers, llibertat a l’hora d’expressar el desig, llibertat de la dona, llibertat ideològica i política, llibertat de la llengua, llibertat de la cultura; en definitiva, llibertat de l’individu. I la defensa de la llibertat passa en gran mesura per posar de relleu la quotidianitat i la paraula en els propis poemes, per exemple; o per posar en valor l’escriptura de les dones poetes, a partir de la traducció acurada de múltiples escriptores anglosaxones al català, i, a l’inrevés, de la traducció de les nostres escriptores a l’anglès. Tal com ella diu, d’altra banda, a la vida ser feminista no és una opció; és una realitat a què qualsevol persona amb principis s’hi veu abocada.

Montserrat Abelló ha rebut els premis més importants de la cultura i la literatura catalanes. Els escriptors del Camp de Tarragona, la Universitat i la ciutat li han rendit tribut en altres ocasions: la seva obra s’ha donat a conèixer amb motiu de la Trobada d’Escriptors, de la Marató de Lectura organitzada en el seu 90è aniversari i d’una de les edicions del Joc Partit, entre molts altres actes.

I, aquest any, Tarragona, indefugiblement, l’ha tornat a reclamar en un espai simbòlic de la festa, que enceta anualment la reinvindicació desbordada de la pròpia identitat. Perquè, en una ocasió com aquesta, no podem deixar d’escoltar aquelles veus que ens situen en els paràmetres de la llibertat i el compromís i de l’art autèntic i atemporal.

Montserrat, moltes gràcies per retornar un cop més a Tarragona.

[Aquest text és una adaptació de la presentació que vaig escriure amb motiu de l'acte del Pregó de Santa Tecla 2011 a petició de la consellera de Cultura, Patrimoni i Festes de l'Ajuntament de Tarragona, Carme Crespo, que el va llegir per donar pas a l'escriptora. Gràcies per donar-me'n l'oportunitat, Carme.]